Tercera jornada

Qui paga la llibertat de premsa?

6 d'octubre

Començarem amb la Gina Tost,

secretària de Polítiques Digitals de la Generalitat.

Aquí t'agraeixo molt que estiguis aquí amb nosaltres

per obrir-ho i et passo la paraula directament.

Després ja seré jo qui els hi foti la xapa.

Bé, moltes gràcies.

Abans de res, felicitats per aquests 40 anys,

perquè és una fita molt important i per 40 anys més.

De veritat, ara comentàvem que sóc molt fan

de moltes de les revistes que hi ha allà penjades,

i que tant de bo les tinguem durant molts més anys,

perquè són estructura d'estat.

Abans de res, gràcies també per convidar-me

a inaugurar aquesta taula rodona.

Haig de dir que per temes personals no em podré quedar.

No és que no m'interessa tot el que heu d'oferir,

perquè conec molt bé els ponents,

sé tot el que diran i serà molt interessant,

serà típic allò que diuen, no?, entre examen.

Però, per tant,

avui ens trobem aquí per recordar-nos

que, a més a nosaltres mateixos,

coses bàsiques i essencials,

que és la llibertat de premsa,

és una pedra angular

per a qualsevol societat democràtica.

És un dret fonamental

poder accedir a informació diversa,

a informació plural,

i una garantia essencial

per a la transparència i la responsabilitat

de la presa de decisions polítiques,

empresarials, protagonistes,

polítics...

És a dir, allò que llegim

ens afecta a tots els nivells.

I no estem parlant només d'un dret bàsic,

sinó que és una responsabilitat

per part de tots,

però especialment pels professionals

que us hi dediqueu,

que han de tenir aquesta mirada crítica,

també aquesta mirada il·lustrada,

per fer-se aquestes preguntes necessàries

per millorar el producte.

Però també els ciutadans

que han de formar-se

i entrenar aquesta mirada.

A veure...

Perquè no és el mateix

llegir opinions

que llegir fets, no?

I més ara que hem passat

de la saviesa,

al coneixement, a la informació,

a la sobreinformació

que ens genera aquesta desinformació absoluta.

I per tant, tenir

unes fonts de coneixement

i de cultura fiables

ens fa millors ciutadans.

I més en aquesta interacció

que tenim entre els ciutadans

i els mitjans,

que crea aquesta societat informada

i, en última instància,

acaba millorant també

la qualitat democràtica.

Això requereix educació,

un pensament crític

i una actitud oberta i respectuosa

davant de les opinions diferents.

Perquè hem d'estar disposats

a escoltar, a debatre,

però també a ser conscients

de quines són aquelles fonts fiables

Per exemple, el projecte de Viquipèdia

està fet per voluntaris

i és un magnífic exemple de qualitat democràtica.

Per exemple,

es poden veure els viatges

que han passat al llarg dels anys,

especialment, per exemple,

des del 2017, per dir una data,

que a més s'han vist tendències

o s'han vist edicions

que s'han fet des dels seus articles

o des d'on s'han fet aquestes edicions.

Hem vist Jocs Bruts

i en certs entorns, a més,

tot aquest viatge

en el món digital

deixa petjada.

Abans era més difícil traquejar-la,

però ara és molt més fàcil.

Fins i tot per aquells que s'engreuen impunes.

I ara posaré un exemple molt llunyà.

Hi ha un senyor, que no diré el nom,

que un diari va publicar

un article que a ell no li va agradar

i per saber qui havia sigut el xivato

va comprar el diari.

A més, penseu,

és un acte que molt poques persones al món poden fer,

però és un exemple

de com

aquesta llibertat d'informació

moltes vegades

queda trepitjada per certs poders

especialment en certs països

o territoris

a vegades més propers dels que ens pensem.

I els diners no donen la felicitat,

però si tu vols saber alguna cosa

ajuden molt.

I també ajuden a pervertir aquesta balança de poder.

Perquè la veritat no sempre és còmoda,

però és essencial

per la preservació de la democràcia.

A més, avui sortiran, estic segura,

veritats molt incòmodes.

Per exemple, tinc a sobre de la tauleta de nit

que ja me l'he llegit, el llibre del

Josep Maria Ganyet, La democràcia mor al núvol,

que a més és un exemple

que posa vermella més d'un.

I m'agrada molt el capítol de Pagàs, perquè a més el vam comentar,

que explica el mite

de Pagàs

i tu comences a llegir el capítol

i dius, és veritat, és el mite de Pagàs,

tot el coneix, però acaba amb una frase

que fa que

tot el que acabes de llegir

prengui un altre sentit,

ja no sigui Pagàs,

i és un cliffhanger.

No sé com és cliffhanger en català.

És igual, un cliffhanger d'aquests mites grecs

d'un conte clàssic que jo em pensava

que això ja estava tot inventat.

A veure, si ens hem de quedar amb una idea,

jo crec que la tecnologia i la informació

ben enfocada

és una arma per a tots.

Però en mans de filibusters

ens perverteixen aquesta mirada i aquesta societat

i no hi hem de caure.

Ens hem de fer forts, a més, amb aquesta mirada

crítica, començant per la nostra

i la del nostre voltant.

Perquè cada dia estem

votant, la nostra democràcia

moltes vegades votem amb un clic

o votem amb una compra, passant la targeta de crèdit.

I contribuïm

en aquesta configuració del món, més enllà

de votar cada quatre anys.

I aquesta forma del món

fa que prengui una direcció

que serà la que vulguem

pel nostre futur o serà

completament oposada.

I aleshores, potser, si arribem molt lluny

serà molt més difícil tornar enrere.

Moltes gràcies.

Moltes gràcies, Gina.

La veritat és que m'ho has deixat

molt amunt per fer la meva introducció

que serà molt més

prosaica, però

com us deia

al començament, la PEC

fa 40 anys.

Vivíem uns

moments dolços,

sortíem de 40 anys

de dictadura i s'assemblava

que s'iniciava un període

de llibertat en què recuperaríem

la possibilitat de ser

una societat lliure,

igualitària, a canviar totes les coses

que no ens agradaven.

I en aquell moment vam començar a fer

revistes, perquè això era un desert,

havien desaparegut totes.

Vam començar a fer revistes

i van sorgir mitjans de comunicació

en la nostra llengua,

que parlaven la nostra llengua

i eren mitjans que feien

continguts de qualitat,

que la gent comprava, pagava, comprava

un exemplar, se'ls subscrivia

i que hi havia empreses que

apostaven per aquests mitjans

per arribar als consumidors

i aquest mix,

lectors que pagaven pels continguts,

anunciants que ens feien servir

de plataforma,

assegurava

que funcionés aquest tema de la llibertat

de premsa que avui

ens convoca.

En aquells moments, si el poder

ens apretava, com que teníem

una base important de lectors

i subscriptors i d'anunciants,

no depeníem gaire

de ningú més.

I si un anunciant s'emprenyava

per el que havíem publicat

i ens cancel·lava la campanya,

teníem molts altres anunciants

que amortiguaven una mica

aquest impacte.

Fast forward, avui,

40 anys després,

seguim fent continguts de qualitat,

que és el que ens agrada fer

i el que fem,

però tenim al davant lectors

que s'han acostumat a no pagar

i s'ha popularitzat

la creença que els continguts són lliures

i gratuïts i busco internet

i si aquí hi ha un mur de pagament

ja busco la manera de saltar-me'l

perquè internet és tot gratis

i als anunciants se'ls han quedat

dos o tres grans

corporacions multinacionals

que són més poderoses que els governs

i que han xuclat

tota aquesta publicitat

que abans teníem nosaltres.

I aquí ens trobem ara.

No tenim la pota dels lectors

i subscriptors,

no tenim la pota dels anunciants

i hem de garantir la funció

de la llibertat de premsa,

d'explicar, d'interpel·lar poder,

d'explicar els abusos

en una posició de molta feblesa.

La taula d'avui

el que intentarem fer

és un altre fast forward

i dir què passarà d'aquí 40 anys

i ens tornarem a trobar aquí

com funcionarà això.

Aleshores,

hauran tornat a confiar

als creadors de continguts de qualitat

i entendran que els han de donar suport

per garantir aquestes plataformes

que arriben als seus consumidors

o ja els estarà bé

que dos o tres

grans multinacionals

s'ho quedin tot

i que fins i tot,

arribat el moment,

es quedin també amb ells.

Doncs això és una mica

amb una taula de luxe

que, com en cada sessió que fem,

moderarà el Josep Maria Ganyet

que és el comissari

de la celebració dels 40 anys de la PEC.

S'acompanya el Lluís Caellas.

Bé, ja els presentarà ell, no?

Ara t'estic trepitjant.

Amb una àmplia

experiència en el món

internacional,

el vicepresident

d'Ògibli

Espanya

que potser ara pensarà que

havia apuntat els canons cap a tu,

però no, ja veuràs que les coses

són...

Jordi té les esquenes

amples i també

si tot va bé i la tecnologia no es falla

tindrem l'Elias Campo

que es connectarà per parlar

de com la tecnologia s'ha portat

on estem i què passarà

de cares al futur.

Jo només volia recentrar una mica

el tema i ja de seguida

Josep Maria, agafa tu

les rendes d'això i comencem

i gràcies, Gines, de veritat per haver fet l'esforç

un dia que sé que és especial

per estar aquí amb nosaltres.

Que tinguem una bona jornada.

Guapos.

Bueno, a veure...

Deixa'm dir una cosa que

en l'any 98

la primera vegada

que es va fer una publicació

en català a internet

va ser la publicació del Temps

la revista El Temps

i ho vam fer des de Serbicom

i ho vam fer nosaltres, jo estava en aquell moment

a Serbicom i me'n recordo que

es feia allà, si no me'n recordo

a la palaça de la catedral

es va fer una trobada

de publicacions en català

jo diria que parlo de l'any 98

99, com molt tard

i allà va venir el president Pujol

i estava per allà passant

i allò no funcionava ni a tiros

vam haver d'agafar un cable

tirar un cable de servei i estació

tirar un cable de 400 metres

fins al col·legi d'arquitectes

que estava allà a la cantonada

ficar la connexió a la Roseta

allò d'enganxar-la, corrents allà

per damunt d'una farola

enganxat tal com us ho dic

el cable perquè arribés

i llavors la connexió era perquè

el president Pujol la inaugurés

i allò no funcionava ni a tiros

i llavors

tot rebregat perquè m'havien penjat

amunt i avall i llavors de cop i volta

veig tothom blanc perquè allò no funcionava

i em diu, d'on ets tu?

dic de Sant Quirzevesor

home, Sant Quirzevesor, en Bosch

l'alcalde és amic meu, la ratafia és Bosch

i ens vam enredar a parlar d'això

va passar de llarg i diu

això d'internet anirà molt bé

i en català

i vam passar

no l'he pogut evitar de dir-la

perquè va ser brutal

el meu primer moment amb la primera publicació en català

va ser el temps

com a anècdota

gràcies per la presentació i per convidar-nos

jo volia presentar el Jordi

però ja veieu, ja m'ha fet l'espoiler

volia destacar la seva llarga trajectòria

no només en el sector de la publicitat

sinó també en el sector d'internet

però com a bon publicista

se sap presentar sol

no l'he pogut evitar

no, dues coses més

jo el que volia destacar era això

aquesta llarga trajectòria

que té el Jordi

i que pot parlar des de molts àmbits

crec que

ha estat molt bé

aquesta taula

poder configurar aquesta taula

perquè no només són tres experts

en els seus respectius àmbits

sinó que tenen

una molt bona part de solapament

entre ells

ara us els presento a tots

dir-te que aquests problemes

que vau tindre en aquell moment

d'aquell internet incipient

els estàvem tenint ara amb l'Alias

que no rebia l'àudio

ara fa un moment

però gràcies als tècnics que ho han pogut arreglar

us els presento

com ha dit ell

ha estat a Servicom, Eresmàs

Intercom

empreses de l'internet

incipient que tots en vam ser clients

en el seu moment

per tant és un cul inquiet

això ja ho demostra

després té una dilatada

carrera a publicitat

ha passat a Ogilvy Mother

l'any 99

ara mateix Ogilvy Interactive

després Ogilvy One

i ara és el vicepresident

d'Ogilvy Spain

després us faré unes preguntes

que acabaran de centrar

al meu costat tinc el Lluís Caelles

una cara també coneguda

presentat a Notícies

a nit, matí

amb càrrecs de molta responsabilitat

editor del canal de Noticias 324

l'autor del llibre Fukushima

crònica d'un tsunami nuclear

estava allà destacat

suposo que la radiació ja ha baixat

ni va bé

i també l'ha pogut veure

a Kiev

fent de corresponsal

de guerra

i cobrint els primers dies

de la invasió russa

jo crec que ell també ens pot explicar

molt bé qui paga

qui té la clau d'aquesta llibertat

de premsa

de la seva experiència professional

però també personal

actualment redactor de la secció internacional de TV3

professor al periodisme de la Pompeu Fabra

ara vinc d'allà

som companys

i a més a més

té accent de Lleida quan parla

i això també és un plus

i el més gran de tots

el teniu aquí a la pantalla

al darrere nostre

l'Elias Campo

l'Elias Campo és investigador

al The Citizen Lab

és ex-Telegram

i whatsapp, és emprenedor

és àngel inversor

la seva vida està entre Silicon Valley i Barcelona

i tot el món

perquè ara el tenim fora

ens hauria agradat

que hagués coincidit

que hagués pogut ser aquí físicament

però bé, jo crec que ens deu sentir

i el tenim aquí també

ell té una gran experiència

amb tot el que és

privadesa, drets digitals

grans corporacions

les que actualment tenen

la clau de la informació que rebem

no gens menys

ell ha estat a

Facebook

quan Facebook va comprar whatsapp

tot i que, després ens ho explicarà

no estava gaire d'acord amb en Zuckerberg

i se'n va anar cap a Telegram

en tot cas

ara dedica el seu temps

a The Citizen Lab

va participar en la investigació

i en l'informe del cas Catalangate

d'espionatge a societat civil i a polítics catalans

i no només

és un senyor que participa activament

en totes les feines de The Citizen Lab

ens sents Elias?

Estàs per aquí? Sí? O per allà?

Mira-te'l

dir-vos que

ells tres

són els dolents de la pel·lícula

o sigui, aquell senyor

de la clau de la clau

de les campanyes que fan les vostres revistes

o que no fan

aquell senyor que ha estat a les tecnològiques

és el que ha girat tot el mercat de la comunicació

i ell és el que

ha de tenir l'ètica

d'informar

i no sucumbir a les pressions

dels poders, siguin d'aquí o d'allà

per tant, aquí

segons com, si aquesta gent ho fa malament

són els dolents de la pel·lícula

i ho fan tots tres molt

i vull pensar que no són i que ens ajudaran

i que són dels nostres.

Bé, voldria començar

amb una pregunta per cadascú

el Jordi ja m'ha fet una mica de spoiler

volia parlar d'aquesta trajectòria però

la conversa que s'ha iniciat

conversa d'experiències

tecnològiques, agències de publicitat

locals, internacionals

això que parlaves

de com han canviat les coses

l'any 60

hi ha un article molt famós

el New Yorker d'en Liebling

que deia que la llibertat de premsa està molt bé

sempre que tinguis una premsa, una rotativa

si no, la resta ens és

absolutament igual. Bé, això ha canviat molt

els anys 60, que només

els grans grups mediàtics o les grans fortunes

tenien accés a

crear opinió, ara

en tenim tots per bé o per mal.

M'agradaria una mica aquesta trajectòria que has començat

a explicar, l'experiència i

afocant-ho des del mercat publicitari

com ha canviat tot això, des que hi havia

una rotativa que la tenia el senyor Godó

fins que ara tenim una rotativa a la butxaca

pràcticament, qualsevol que tingui

una mica de gràcia o

capacitat de comunicar. Com ha canviat

com ha influït en la vostra feina

i com això afecta, òbviament, a les

publicacions d'aquí. I a partir d'aquí, el que vulguis.

Home,

crec que el gran canvi

és que

anem cada cop més a la personalització

i això ens hem de

fer la idea que els grans mitjans

de comunicació ja no seran

tan grans, sinó que seran...

Jo m'atreveixo a dir,

fa molts anys vaig dir, tindrem

100.000 canals de televisió i algú es va assustar

i llavors vaig dir, no, no

ens assustem perquè en tindrem 100.000 i crec que

m'he quedat curt perquè n'hi ha milions.

Per tant, estic en la certesa que

properament tot anirà cap a la

microsegmentació i, per tant,

la micropersonalització

i serem capaços de trobar el micro

anunci

per a cadascuna de les persones a funció del seu perfil.

És a dir, jo sóc

els que dic que veurem un Barça-Real Madrid

i podrà anunciar-se a la pizzeria de sota

de casa dient que es compri

una pizza veient el partit Barça-Real Madrid.

Llavors això és un canvi

de paradigma molt gran perquè voldrà dir que

serem capaços de fer microanuncis

amb microanunciants

amb el mateix tipus de contingut i això serà

un gran canvi de paradigma. Però, clar, tot això

ve donat perquè

com que sou tan generosos, ens aneu donant

totes les dades vostres

cada dia i tot el que

toqueu, tot el que mireu, tot el que feu

doncs ens ho compartiu, doncs

cada cop més nosaltres tenim més

informació de vosaltres

per ser capaços d'arribar

a microsegmentar. Per tant, jo crec

que les grans capçaleres

i les grans

hòldings de comunicació

mediàtics i de més

pot ser que en el llarg

del temps vagin perdent força

i cada cop hi hagi més

líders d'opinió

que no necessitaran, com als anys

60, un altaveu per fer soroll

sinó que poden fer soroll a determinats

llocs amb determinats col·lectius

i ser capaços de funcionar. Jo me'n recordo

quan tornàvem abans del poneri de la nit

em trobava amb algun periodista

que venia de Barcelona-Madrid i tal

i els deia, estàs perdent el temps treballant per la teva

capçalera, tindries que fer la teva

pròpia capçalera i ser tu el que parlessis.

Llavors, automàticament deia, això no puc fer-ho

perquè clar, és que jo no arribaré

lluny. Jo li pensava, sí que arribaràs lluny

si ets capaç de crear la teva opinió

i ser capaç d'arribar a molta gent, doncs

passarà. El canvi publicitari és que

ja no ens importarà els grans

llocs on s'anuncien, sinó que

buscarem a qui li hem de dir les coses

i com li hem de dir, perquè no te n'oblidis

que serà 1 a 1 la publicitat d'aquí a poc.

1 a 1.

I això vol dir que

les grans capçaleres

cada cop m'interessaran menys, perquè cada

cop són menys genèriques i com que no sé

exactament qui la mira, doncs

no m'interessaran. En canvi, quan pugui ser

digital i personalitzat, seré

molt acurat a l'hora de fer

l'eixerca concreta

de cadascun de vosaltres. I no solamente

l'eixerca de cadascun de vosaltres, sinó que, a més a més,

us faré un anunci

que serà acord

amb les vostres

característiques personals. Vol dir que si

ell és molt analític i li agrada

racionalitzar-ho tot, li vendré el cotxe

racionalitzat. I amb ell, que és un

emocional de nassos, amb ell li vendré

el mateix cotxe emocional.

I tindrà un anunci per ell

totalment fet a la seva mida, racional i tal,

i el seu serà superemocional.

I el veurà ell en el contingut

que més li agradi de la revista El Temps

i ell el veurà llegint

un blog d'un tio

del Japó que parla de com va

la radioactivitat en aquell moment al Japó.

I seré capaç de fer-ho així,

de segmentat i microsegmentat.

Així que, tranquils,

us trobaré.

Fa molta por.

No, home, no.

Això és a mida.

Fixeu-vos que és el dolent

de la pel·lícula perquè sap tot el que fem

i el que ens interessa, però diu

hòstia, us contractaré.

Llavors diu, bé, a veure, és qüestió de posar-hi preu.

Jo crec que hi ha moltes pistes,

la microsegmentació,

les dades. Jo crec que un dia hauríem de parlar

de la bombolla de la publicitat

a internet. És allò que compres unes bambes

i l'endemà tornes a posar l'anunci de les mateixes

bambes. Hauríem de parlar

d'això, però això està funcionant molt bé

a nivell polític i ha provocat uns canvis

molt grans a la nostra societat, aquesta

microsegmentació.

S'ha apuntat les dades,

public personalitzades, després farem una ronda

d'intel·ligència artificial, ja,

quan hagueu parlat tots,

però jo crec que aquí hi ha molts punts

d'entrada interessantíssims.

Bé, una pregunta pel Lluís,

clar, la teva

feina et converteix

en un espectador privilegiat del Pols,

de la llibertat de premsa del món,

de l'impacte, de les restriccions,

de qui la pagui. Ara parlàvem, aquest senyor té

grans anunciants que es poden interessar

en els nostres mitjans.

Per tant,

tu has viscut i has

sofert la limitació, la dificultat

o el que és treballar en condicions molt

complexes, molt complexes

de limitació de mitjans,

d'expressió.

Entenc que una casa com TV3,

he llegit tots els llibres que s'han publicat,

rep pressions constantment,

qualsevol pública, també les privades.

Llavors, des d'aquest

punt de vista, també m'agradaria que ens expliquessis

la teva experiència personal, perquè

això sigui intransferible,

sobre les dificultats

d'operar amb entorns on la llibertat de premsa

no és tota

lliure, val dir, la redundància que hauria de ser.

Sí.

A veure,

suposo que anirem parlant de moltes coses. Molt interessant

el que has dit de que

recomanacions periodistes s'han d'invertir en ells mateixos perquè

facin el seu canal, perquè això està ja tenint conseqüències

àries sobre la informació. Jo parlaré sobre

informació, no sobre publicitat, que no en sé res.

I

el Ganyet l'altre dia al Twitter va fer un

espòiler. Parlarem de qui

financia la llibertat

de premsa. Espòiler, som nosaltres,

sou vosaltres.

Doncs jo també faria un espòiler

del que diré ara. És a dir,

la llibertat de premsa, la llibertat

d'informació,

s'aconsegueix,

es defensa i es consolida,

exercint-la. És un dret que si l'exerceixes

el vas consolidant. Si deixes

d'exercir-lo, es perd,

es dissol. I l'ha d'exercir

no només la gent activament,

que decideix argumentar

en públic, informar en públic,

crear un mitjà, sinó els consumidors,

que no són tan passius.

Anava a dir consumidors passius, no són passius

perquè mirem, espigolem,

triem i ara, i cada vegada més,

entre aquest milió o més

de milions de canals

de televisió.

Llocs on

la

llibertat de premsa, la llibertat

d'informació,

es tensiona. Anem a

la situació extrema. Un lloc

en conflicte, per exemple. Ho dic

per portar-ho a l'extrem i

treure'n d'aquí la meva conclusió.

Vas en un lloc en conflicte

i de manera

ostensible i formulada

la llibertat de premsa

passa sempre en un segon pla.

Passa a ser accessòria i l'objectiu primordial

que és, en aquest cas, guanyar una guerra.

Fins i tot pot ser comprensible.

Com que

la informació és un arma,

la veritat és

la primera víctima d'una guerra.

Com que la informació és un arma,

l'absorbeix

l'exèrcit que està lluitant al front

com un arma més.

I dic això perquè

per comparar

el que ha passat a Rússia

i el que ha passat a Ucraïna.

I perquè en un lloc la llibertat de premsa

es troba en una situació i perquè

a l'altre es troba en una situació diferent.

Tot i que són dos països que estan en guerra

i que tenen un front de guerra.

Fa poc, fa uns mesos,

Borbó Grimí-Zabensky va aprovar una llei de premsa

enormement criticada

pels periodistes del país

perquè era una norma que limita

la llibertat d'expressió

a la seva manifestació

de llibertat de premsa, de llibertat d'informació.

Entre altres coses,

prohibeix que s'expressin públicament

tesis que

qüestionin la integritat territorial del país.

És a dir, un articulista no pot,

per exemple, dir a l'Ucraïna,

segons la llei de Grimí-Zabensky,

jo sóc partidari d'arribar a un acord

amb Rússia que comporti

sessions territorials.

Això està prohibit a l'Ucraïna.

Hi ha diverses normes així.

Però tot i això,

hi va haver la crítica

de l'equivalent al col·legi,

no es tracta d'un col·legi de periodistes

d'Ucraïna, i tot i això,

uns mesos després, el Kiev independent

publicava un article

que destapava una enorme xarxa

de corrupció

al reclutament de les brigades

internacionals.

Hi havia robatori a mans salves de diners,

hi havia robatori d'armament

que després es revenia, i es va publicar

i, evidentment, allò no va agradar gens al govern

perquè es va veure obligat

a fer cessaments, però era

qüestionar directament

una de les brigades

que lluitaven al front.

Això no va bé per la moral de la tropa,

no va bé per la moral de la població.

Però es va publicar.

Després de mesos que

la premsa havia contemporitzat molt

amb la guerra. Nosaltres vam fer una entrevista

a la televisió pública ucraïnesa

a l'editor

i conductor presentador

que estava de torn

quan va esclatar la guerra.

Vam entrevistar, vam parlar amb ell,

i les nostres preguntes anaven molt orientades

a saber en quin estat de prelació

quedava la llibertat de premsa respecte

a l'estratègia de guerra.

I va acabar confessant-nos que ells tenien llibertat,

però que en l'últim moment

si hi havia alguna informació que podia

qüestionar l'estratègia de guerra

la posaven en un segon terme.

De fet, a Ucraïna

els sis grans canals de televisió

del país

s'han unit i estan fent antena única.

És com si aquí a Catalunya,

com si aquí al país, el que féssim

TV3, TV1, La Sexta, TV5,

els grans canals

generoistes s'han convertit en una antena única

que parlen només de la guerra.

24 hores, amb torns de 6 hores

que va produint cada un dels canals.

És a dir, un canal produeix

la senyal durant 6 hores i quan han acabat

aquelles 6 hores l'hi cedeix a un altre canal

i passa a ser emissor

de la mateixa senyal.

Tu vas pels hotels i pels llocs i veus

gairebé sempre la mateixa programació.

Queden al marge canals temàtics,

infantils, etcètera, que segueixen

emetent.

En aquesta situació,

l'Ucraïna va ser capaç de publicar

aquest article i estan apareixent articles

crítics amb la guerra.

Per què passa això? Jo crec que passa

això perquè després de

30 anys

d'independència i després de 30 anys

d'intentar bascular cap als valors

occidentals, amb tot el que comporta

i amb totes les dificultats, l'Ucraïna és

un país enormement corrupte,

però després de 30 anys de bascular

cap als valors occidentals,

el fet que hi hagi mitjans

que puguin publicar el que els convé

ha passat a interioritzar-se

com un comportament necessari,

habitual, imprescindible,

com un llindar

de vida col·lectiva.

I això fa que ara, tot i estar en guerra,

puguin haver-hi publicacions

que s'atreveixen a publicar

un gran escàndol que qüestiona

una de les branques que estan lluitant

al front.

A l'altre costat, què passa a Rússia?

Doncs a Rússia passa que en aquest moment

la llibertat de presó, abans d'ahir,

van condemnar en absència,

afortunadament per ella, a la periodista

que va sortir amb un cartell.

L'han condemnat a 8 anys de presó.

Fa poc van condemnar

un pare a dos anys de presó perquè la seva filla

havia fet un dibuix en el qual

demanava que s'acabés la guerra d'una manera velada.

Li van treure la pàtria protestat,

la nena està en un orfenat.

Anys enrere

Anna Roitovskaya va ser assassinada

i hi havia mitjans independents

que han anat desapareixent a poc a poc.

Eren tan rares avis que aquí

els magnificàvem com una proesa.

Per què passa això? Doncs jo crec que passa això

perquè en aquell país la consciència

de la gent, el que deia jo al començament,

l'actitud de la gent

de voler, de defensar,

de reclamar, de consumir

premsa lliure, no està estesa.

El contracte social que s'ha fet

en aquell país va per un altre costat.

No inclou la llibertat de premsa.

El contracte social que hi ha

és més o menys, tu em garanteixes

una certa seguretat i a mi m'és igual

la resta de les coses que passin,

encara que siguin brutals en aquell país.

Bé, i deia això només per

introduir, per anar a la filosofia

de la llibertat de premsa. El següent pas és que

tota aquesta operació de triar,

espigolar o de voler

posar-se a l'altre costat i emetre

informació, costa diners.

Així de clar. Els diners que, com deia

el Ganyet, paguem entre tots.

Però els paguem entre tots quan tenim la cultura

de voler pagar-los. I em sembla que això

és el punt d'arrencada, només.

Sí, sí. A mi m'agrada molt aquesta

frase.

És com la democràcia, que cada

generació se l'ha de guanyar, la democràcia.

La llibertat de premsa l'has d'exercir

amb cada elecció que fas.

Fins i tot amb cada clic que fas.

Jo decideixo veure això

i això no, i decideixo

redifondre aquesta informació o no.

Perquè em va bé o no l'he

comprovat, no ho sé. Crec que això

sigui la responsabilitat individual nostra

i com més poder

s'encedeix i més poder

cedim amb les nostres

dades, que cedim el poder a les grans

empreses, ara en parlarem,

més responsabilitat. M'agrada molt això que

la llibertat de premsa s'exercís,

i no només

els professionals.

Això ens porta a l'Elias.

El Jordi ha parlat de dades.

El Lluís ha parlat

de com la informació

i les dades, la informació

és poder,

la informació només són dades

en context, i actualment

qui són capaços de posar context

en aquestes grans quantitats

de dades que generem, doncs són les grans

empreses tecnològiques,

amb les seues plataformes d'intel·ligència

artificials, capaços de trobar

correlacions allà on nosaltres no hi veuríem res.

I el Jordi us pot explicar

casos d'aquests de campanyes publicitàries

que de sobte s'adonen que els que els

agraden els BMWs resulta que

van sempre al concert de no sé qui

i no ho hauries dit mai.

I llavors pots fer aquestes campanyes a partir

de les informacions que les dades ens donen.

I per això tenim

a l'altra banda

del fil telefònic, a l'altra

banda del Zoom, l'Elias Campo

que té molta

experiència com a emprenedor, té molta

experiència de treballar amb start-ups,

té gran experiència

de treballar amb empreses molt influents

en la conversa global, com són

WhatsApp o Telegram.

La seva última feina de Telegram és molt

important. Després potser

podríem parlar

de com de complicat va ser la gestió

de Telegram el dia de la sala al Capitoli.

I és clar, ell

coneix molt bé, no només

la tecnologia subjacent,

sinó l'impacte que això té en les societats.

I no només l'impacte,

sinó que l'abús que per

part de grans empreses

o governs que no s'acaben

de portar prou bé

tenen utilitzant aquestes tecnologies

en les societats.

M'agradaria,

Elias, que

expliquessis una mica aquesta

equació tan inestable entre

democràcia,

informació de qualitat

i tecnologia, o

aquesta recollida massiva de dades

que s'ha convertit en

un negoci. Entoma-ho com vulguis,

enfoca-ho com vulguis i

fes les digressions que creguis convenients.

Hola, moltes gràcies per

convidar-me

i tenir-me aquí. Moltes felicitats

a tots els editors

de totes les revistes i

publicacions.

Jo no seria aquí si no hagués sigut

subscriptor, i encara ho sóc, d'algunes

de la família d'algunes publicacions,

així que molt agraït.

També vull mencionar

el Jordi, que fa ara temps que no

ens veiem, però ell va ser

un dels primers a perseguir WhatsApp

perquè volia, tenia molt d'interès que

les marques i les empreses amb què

treballaves poguessin comunicar amb els seus clients

o no fer audiència a través de

WhatsApp. És també

una anècdota

interessant. No sé si al final

heu aconseguit realment utilitzar

WhatsApp per comunicar-vos amb les empreses, perquè sé

que al final

les APIs de

WhatsApp, no sé si han sigut

del tot, o encara no són difícils

d'utilitzar i difícils de funcionar

i d'integrar, però realment

ha sigut interessant.

I el tema que proposes és

altament complex. I l'anècdota,

Elias, que dies

abans que fóssiu comprats

quan estàvem en WhatsApp, estàvem a Barcelona

davant del Mobile World Congress, parlant

amb tu de com fer una campanya

per donar més difusió i, a més, te'n recordes,

no? Vull dir que estàvem allà al meu despatx

i que hores després, com aquell

que diu, espera't, allò que estàvem menronant ahir

o abans d'ahir, paro que no

passarà això. Dic, hòstia, espera't,

no puc dir-te res.

Com a anècdota.

Així que

les teves

prospeccions amb el que vindrà

el futur és un altre

dels molts exemples que es poden explicar.

Però, tornant al tema

que mencionaves, és altament

complex i molts

dels petits equips que hem

contribuït en empreses que han

començat petites i s'han anat

convertint en grans, no

tenim, molts cops, no tenim el

temps ni les capacitats per

pensar

o desenvolupar

quina influència tenen

els productes que construïm

amb les societats, i això ha sigut

un dels exemples de totes aquestes companyies com

Facebook,

Instagram, WhatsApp.

Arriba un moment que els equips

tecnològics desenvolupem

els productes

inicialment pensant en

com

aconseguim que els usuaris

utilitzin més, es quedin més, visitin

més, i purament per una necessitat

inicial de demostrar

tracció en aquest tipus

de productes, demostrar

si aquests productes tenen

un product

market fit, que hi ha usuaris

que els interessen, i després

totes aquestes tecnologies, aquestes evolucions

evolucionen en models de negoci

que fan que la companyia pugui ser

sostenible. I si mirem

algunes de les funcionalitats

que avui en dia

prenem com

pressuposades, com els likes, els

follows, els scrolls infinits,

totes aquestes funcionalitats

han estat una feina

o un desenvolupament

d'entre 15 i

20 anys des que ha començat

tot el tema de la web i el web

2.0

i que

progressivament

hem vist com algunes

d'aquestes implementacions

acaben influint d'una manera

inesperada a com ens

portem online i com

ens afecten a nivell d'addicció,

de processar informació

i arribar a influir

les nostres capacitats

de participar

en la nostra societat, ja sigui votant,

ja sigui consumint

i per tant

és

un

el moment en què estem ara és

una consideració global que això

és així, que aquestes companyies

realment

hem anat tard a

entendre com funcionaven

i com han sigut aquestes implementacions

i

i per fi

doncs d'alguna manera ja

tota la iniciativa global de com

es regulen aquest tipus de companyies

i després també sobretot el més important

és que cada cop ja la societat

i els consumidors i els ciutadans

són més conscients que aquest tipus

de productes ens arriben a afectar

la nostra biologia i la nostra

capacitat de

poder escollir lliurement

i cada cop demanem més productes

que siguin

que ens protegeixin

a nivell d'aquestes funcionalitats tecnològiques

o funcionalitats dels productes que som

incapaços de controlar

perquè la nostra biologia

és d'aquesta manera. Per tant, demanem

productes que no hi hagi

fills algorítmics

que acudin

a la nostra privacitat, que recullin el mínim possible

de dades

i crec que és una tendència

a créixer en aquest sentit.

Sí, això enllaçaria

amb aquesta notícia

que hem sabut aquesta setmana

que arran de les

regulacions que la

Unió Europea imposa

a les grans tecnològiques

Facebook es plantejaria fer-nos pagar

per Instagram

i Facebook, perdó,

Meta es plantejaria fer-nos pagar

per Instagram i Facebook

en cas que no volguéssim publicitat,

que no volguéssim cedir

les nostres dades, que respectés

la nostra intimitat.

Ja veurem on acaba i sembla que això és

un preu que han disparat molt amunt,

14-18 euros.

Ningú d'aquí pagaria 14-18 euros

al mes a no ser que tingui un interès professional

per utilitzar

qualsevol d'aquestes plataformes

i suposo que és per negociar

amb la Unió Europea,

et deixo operar aquí,

que puguis recollir dades amb consentiment

i la gent que no tingui les dades

puguis guanyar-ho a través d'una subscripció,

però jo crec que acabarem amb 2,99 o 3,99.

Dir-vos també que les xarxes socials

TikTok o Twitter mateix

també s'estan plantejant

d'alguna manera.

Segurament veurem alguns models d'aquests

que no són tan estranys, són com el de Spotify

i això potser amb alguns models

d'altres en línia és

si no vols pagar sense anuncis

i si vols pagar tens

millor qualitat i no

sense anuncis.

Moltes gràcies Elies.

Feta aquesta ronda

jo tiraré uns quants temes ara a la taula

i llavors a cada qual que

intervingui. Fixeu-vos que

des dels 3 vessants

que en principi podien ser molt dispers

hi ha molt solapament.

L'Elies acaba de comentar

que coses tan

intransigents com els m'agrada

o com el scroll

infinit aquest que fem així

amb el dit i es va refrescant

cada vegada i per tant

no hi ha temps a les xarxes socials

tenen una influència

inesperada, dit ell,

en els processos

de decisió.

Per exemple, què votem o què

comprem. Això ho sap molt bé també

el Jordi, però també en els processos

cognitius, com aprenem.

En els processos socials, com ens relacionem

fins i tot com ens definim.

I ell ha arribat fins i tot

a afectar la biologia de les persones.

Moltes vegades quan hem passat massa estona

i hi ha aquests grans esdeveniments que ens tenen

tots enganxats, molta estona

sentim com un malestar.

O al revés,

quan està passant alguna cosa i ara estem aquí

tancats i sabem què està passant

no sé què, que s'arribarà un acord,

que en breu ja sortirà no sé qui explicar

com funcionarà la investidura.

Ostres, a veure si m'estic perdent.

Aquesta por de perdre-ho tot.

I això, i ara que hi ha

aquest debat a les escoles, crec que és

molt pertinent.

Llavors,

pel Jordi,

però ho tiro aquí a la taula,

i també a l'Ias.

Pel que fa a la recollida de dades,

hi pot haver algun model

que

us permeti a vosaltres, als anunciants,

viure sense

les dades de la gent?

De vegades parlem del Big Data,

Apple sempre parla del Right Data,

és a dir, jo no necessito molta informació,

necessito la informació justa

per donar el servei que vull donar.

I això, potser fa

deu anys no n'érem conscients, però ara,

gràcies a iniciatives com les de l'EI

i la seva ONG,

a Citizen Lab,

ara cada vegada en som més conscients.

I d'aquí, això de Facebook d'aquesta setmana.

Poden viure les marques

sense tantes dades?

Clar, tu et posaran la feina més difícil a partir d'ara.

Poden sobreviure aquestes grans tecnològiques

sense saber-ho tot

a tot moment de nosaltres?

Podem trobar algun altre model

que no sigui pagar el preu que val?

Perquè pagar el preu que val és prohibitiu.

Si haguéssim de pagar el que val un diari

o una publicació periòdica sense publicitat,

el diari cada dia ens costaria 20 euros.

Aquí hi ha...

Les dades han vingut

per quedar-se.

S'han vingut per quedar-se.

L'altra cosa és que tu vulguis acabar donant

o siguis capaç de compartir.

El que passa és que som de tiro fàcil.

Llegir drets no els llegim,

donem l'OK a tot ràpidament,

deixem aplicacions

com si això fos una xorrera

i moltes d'elles escolten mentre parlem.

És que, clar, si tu mires fredament,

dius, escolta, nosaltres som una mica...

Anem a dir, la nostra cultura

de la protecció de la data és zero.

O, anem a dir, de la cultura

de l'atenció a la dada és zero.

És molt baixa.

Per tant, com que tu tens un nivell molt baix,

malament.

Però és que les generacions que venen encara pensen menys

en aquestes coses.

Per tant, no s'ho plantegen ells.

Estem davant d'una situació que jo penso...

Mira, nosaltres ara estem

en un projecte, no puc citar el client,

en què estem fent

un laboratori

a Barcelona, que l'hem portat aquí a Barcelona

per tota la regió d'Europa.

I és un laboratori en què barregem

el que li diem

el first party data, les bases dades

que tenim dels nostres clients.

Maneguem, són idees,

unes 4.500 variables

que el client ens ha donat prèviament,

no que els hàgim tret, eh?

Això que ens els ha donat, 4.500, eh?

Vull dir, s'havia de saber quasi tot de tu,

quasi tot de tu.

Això ho estem barrejant amb els mitjans,

és a dir, anem a veure quins són els continguts més afins

que aquests senyors llegeixen

o els agrada consumir.

I en tercer lloc, també anem a veure

com és el seu comportament davant determinats continguts

i determinats anuncis per ajustar

encara el missatge més i poder-li dir

en el mitjà de comunicació, atenció, eh?

En el mitjà de comunicació.

Escolta, si ajustes els missatges

i els continguts

d'aquesta forma, escolta,

farem més negoci tots plegats.

I clar,

quan més gran és el mitjà,

més permeable és

que vulguin col·laborar.

Quan més petit és,

és més difícil l'adaptació, perquè clar,

el producte que crea és el que crea

i és molt més tailor-made, no?

Per tant, allò que dèiem

de quan més gran sigui la corporació,

serà molt més permeable a la pressió

que puguin fer les marques,

perdó la paraula pressió, eh?

Animar a

col·laborar

quan més petitó i més tailor-made sigui,

menys serà, no?

Perquè jo crec que aquest producte

no puc posar-hi de fer altra cosa, no?

Per tant, la dada seguirà existint

i hi haurà una cultura dada

potser en un grup de gent d'un 10%,

que sempre dic que som els raros

que ens agrada controlar què és el que donem,

però la resta sereu

friendly, simpàtics, generosos

i nosaltres,

bueno, ho utilitzarem de forma curiosa.

Per cert,

és la que tota la vida ha passat.

El dia que va morir el meu pare,

que m'ajuda molt a visualitzar-ho,

el meu pare era comercial,

venedor de textil, de català,

anava per Espanya.

El meu pare sempre deia

que els fons de comerç són les targetes de visita.

I jo, hòstia, mon pare, què targetes de visita, papa?

Hòstia, el fons de comerç són targetes de visita.

Llavors, el dia que va morir el meu pare,

tires la roba, no sé què,

i llavors veus les capses de targetes de visita.

I darrere cada targeta de visita hi ficava

Juan Alvarez, director de compres del Corte Inglés.

És del Partido Socialista,

de l'Atlético de Madrid.

Té tres fills i li agrada paella.

Això era el seu big data.

Jo m'ho imagino entre nosaltres.

Hombre, ¿qué tal el Atlético y el Partido Socialista?

Es un lío, ¿eh?

Juan y María y tal.

I vam comprar una paella.

I l'altre devia dir, hòstia,

això era el seu big data en aquell moment.

Això era portat al segle XXI amb tecnologia,

amb plataformes,

amb la capacitat de generar imatges dinàmicament.

Amb les eines que et permet fer-ho tot industrialment

a gran velocitat.

Ara, hi ha un punt en què jo sempre dic

que no creuaré mai,

que és l'ètica.

A mi, si això serveix per manipular gent

políticament,

per manipular gent religiosament,

i per manipular gent

d'aquest tipus de coses, jo n'hi entraré.

Ara, si t'he de vendre un cotxe i vols comprar-te'l,

jo m'intentaré vendre-te'l de la meva marca

en lloc de comprar-te'l de la competència.

Per això sóc un publicista,

i intentaré començar la llota.

El meu BMW té comprar-se l'Audi perquè és client meu,

i el meu BMW no.

I ho intentaré, lluitaré per això.

Però per això a mi em sembla això ètic.

Ara, si em dius, no, és que

amb aquesta informació, amb aquestes dades,

com que tinc dubtes de si votaràs aquest o aquest,

et fotré canya perquè votis aquest altre,

jo m'hi nego, participaré.

De fet, a nosaltres ens han vingut partits

demanant-nos, escolta, que ens ajudem la tecnologia.

Escolta, adiós.

Que no, que no vull, adéu.

Per tant, aquest és el punt, per mi,

que és el crític que ningú parla,

que és el punt de l'ètica de la gent.

El que passa és que, clar, la gent que la té aquí,

i d'una altra la tenen a tu punt tu.

Per tant, és molt complicat d'afinar.

Tu parlaves de la guerra.

A la guerra no hi ha ètica,

més enllà que guanyar, saps?

M'estaves dient això i pensava,

hòstia, aquesta gent, Quiragüevels,

que repeteix una mentida cent vegades

que acabarà sent la veritat,

doncs així estarem.

Dades sí, dades de qualitat sí,

dades que utilitzarem des del punt de vista

dels experts sí,

i els mitjans

col·laborareu,

participareu i recolzareu

l'adequació de certs continguts

perquè pugui funcionar millor.

Així que no ho podem evitar.

Ei, ja us agrada, però si ho fareu, home,

participareu.

No dieu altra cosa. Informar sí,

però, home, si és un article

per parlar de la ciutat de Barcelona,

ho fareu.

Aquí hi ha un debat molt interessant

de com això pot condicionar la llibertat

i fins on.

Aquí hi ha una altra ètica.

Sempre hi ha aquella frontera

que hem de ser hàbils de trobar,

no cal parlar malament de l'altre cotxe,

puc parlar bé del meu.

Amb la tecnologia,

el paral·lelisme fàcil és l'energia nuclear,

que s'ha fet servir

cap als dos costats.

S'ha fet servir perquè hi hagi països

que tenen una capacitat de destrucció enorme

i la facin servir cada dia en la seva geopolítica

i s'ha fet servir

per tantes coses,

des de solucions sanitàries

fins a generar llum,

que també té la seva programa que genera llum,

però genera llum.

Els de Cambridge Analytica

ja van caure a l'altre costat fosc.

Ja van fer servir les dades

per afinar votants,

cercar votants, etc.

Jo crec que això és com el tub de la pasta de dents.

Quan l'has obert,

la pasta de dents, quan l'has fet sortir,

cap a dins no torna a entrar igual.

I aleshores,

celebrem que hi hagi molta gent

que ho miri com ho mireu vosaltres,

però vull dir que la garra s'ha obert ja.

I sobre els mitjans,

jo abans, quan comentaves,

és que m'he quedat amb la cosa

del vaticini que hi haurà un milió de canals

de televisió.

Això ja ens està canviant la manera de fer les coses.

Trobareu

molta gent que,

a més a més, ho confessem d'una manera explícita

i és molt lícit,

que s'estan fent la seva pròpia marca.

I aleshores,

i molts periodistes també.

El clàssic autònom,

el clàssic stringer que va als llocs a vendre peces

per als mitjans,

que és una figura que ha d'existir

i jo crec que els hem de llevar

perquè treballen a vegades en condicions

molt precàries,

han d'estar constantment invertint en ells.

T'hi trobes molt,

a les xarxes socials, a Twitter.

Bon dia des de Bahmut.

O amanec en Kiev.

Està molt bé.

Però ens hem trobat que

el periodista sigui el lloc dels fets.

És una gran notícia.

No és cap gran notícia.

Si no està als llocs dels fets, no hi haurà informació.

I ara, sovint,

va agafant més protagonisme

cada vegada

la peripècia del periodista,

des del punt de vista

del consumidor.

I jo no vull

ser absolutista.

A vegades, explicar

el que hi ha darrere les benvenides

de la informació pot ser útil

fins i tot per a l'audiència,

perquè pot veure en quines condicions es recull

i pot intuir quines traves hi ha

i de quina cavitat és la informació

que li arriben.

Sempre que després la informació sigui de qualitat.

Exactament.

És un punt que jo sempre

em perdo.

I mira que estic rodejat de periodistes.

De comunicació...

I a vegades dic, escolta,

és que

l'única garantia

que tenim que una

notícia surti és que ja no és

la capçalera d'un mitjà,

perquè ja s'ha demostrat que això ja està destruït.

Llavors, quina ens queda?

És la garantia d'un

periodista personalment la que li posa

i li garanteix això?

Avui en dia és terrible.

Hi ha

d'aquestes pàgines web que comencen a analitzar

notícies falses i et quedes acollonit.

Perdona.

És que és més les mentides

que es diuen que no pas les veritats que es diuen.

És una cosa destructora.

Amb això es construeixen proves per destruir

gent. És que és una cosa que jo

em quedo... Clar, jo ara ja penso

amb la intel·ligència artificial

aplicada aquí.

La que ve ara és

agarrem-nos que vinguin curves.

Vull dir...

Sempre se m'avança el Jordi.

Perdona, perdona.

Volia passar...

Havies acabat, Lluís?

Li volia passar abans...

L'Elias ha parlat de regulació

i tu, Jordi, parlaves de l'ètica

amb la utilització

d'aquestes dades.

Una vegada, Elias, vam parlar

de l'ètica que hi havia darrere d'una notificació

en un missatge que tu reps

al mòbil.

I en el moment que tu el reps

i què passa si el reps

mentre estàs sopant amb la família.

M'agradaria que em parlessis d'aquesta ètica

i ja que

el Lluís ha comparat

la tecnologia en general

i ara parlarem d'intel·ligència artificial

com això encara ens ho canvia més,

ens ho fa més difícil o més fàcil, no ho sé.

I la necessitat de regular-ho

i com ho estem regulant aquí

a la Unió Europea, aquesta comparació

amb l'energia nuclear, l'intel·ligència artificial,

la tecnologia en general.

Aquesta regulació equiparable

amb la manipulació

de dades, que moltes vegades

les dades es comparen amb residus nuclears.

Tu pots agafar dades però no les pots tindre per tota la vida.

Allò és com un residu nuclear perquè després

pots fer un perfil d'aquella persona

interessat. Per tant,

si vols fer dues pinzellades, aquesta és

ètica, amb aquest exemple que vam parlar una vegada

de les notificacions perquè crec que s'entén

molt, i la necessitat de regulació

com hauria de ser i si comparem aquestes

tecnologies amb

els virus biològics o amb

l'energia nuclear, la regulació que hem fet

a nivell planetari.

El tema

de les notificacions és

a nivell d'ètica,

és el repte que ens trobàvem

aquí des del moment

tecnològic i de producte

quan estàvem discutint

aquest tipus de notificacions

és anem a enviar una notificació

a

centenars de milions de persones.

Quin impacte tindrà això?

Aquestes preguntes inicialment

no es feien i simplement

s'implementaven com si

un grup de 50 persones que estem treballant

en aquest producte, quan sortim de l'oficina

no trobem ningú que l'utilitza perquè

s'utilitza principalment en altres països

i, per tant, aquest tipus de converses

s'implementaven a nivell de funcionalitat

perquè tenia sentit, però no

es començava a pensar, ostres, estem arribant,

arribarem a enviar aquesta notificació

a centenars de milions de persones, quin impacte el tindrà?

A quants potencials Einstein's

just els distraurem

quan estàvem a punt de descobrir

alguna cosa?

O coses així.

Aquestes converses sí que es van començar

a implementar

i a pensar a nivell d'indústria

i, efectivament,

volia comentar un parell de coses sobre la conversa anterior

a nivell de les subscripcions

i els models de negoci

que s'estan publicitant

i el que s'està veient és que

també s'haurà de canviar

les expectatives de valoracions

i sortides

o ventes

d'aquest tipus de companyies tecnològiques

i això ho hem pogut veure

amb Facebook, amb Google,

amb WhatsApp, amb Telegram

i Twitter

en el sentit que Facebook, Google

van instantar unes expectatives

a nivell de generació de negoci

i ingressos

i beneficis

que després

amb altres models de negoci

no funcionaran i les expectatives

de valoració d'aquest tipus de companyies

no podran arribar a ser. I, per exemple,

Twitter és un cas com aquest. Inicialment,

les expectatives per Twitter

era que arribés a la distribució

que té Facebook. Això no ha sigut així

i la indústria, d'alguna manera,

durant uns anys ho va considerar com un fracàs

perquè s'havia estancat en 300 milions

d'usuaris actius,

que va arribar a ser

un bon negoci

però que no eren les expectatives de Google.

Això també està passant, per exemple, amb WhatsApp

o amb Telegram. En Telegram, per exemple,

ara mateix, més o menys, costa

a nivell anual

on quasi cada cop s'apropa

a 1.000 milions d'euros

o dòlars

de costa per a la companyia.

Si canviem els models

negocis a subscripcions,

l'actual subscripció

no dona per a sostenir

la companyia. El mateix

em signala. Llavors, ha d'haver-hi

un reset de les expectatives

d'aquest tipus de companyies

i com creem productes a nivell

d'aquests canvis. Perquè les dades

també relacionades amb el tema

de la regulació. A vegades s'escolten

uns reguladors que proposen

i aquesta paraula no em surt en català, però

prohibir el

targeting dels advertising.

I això és pràcticament impossible.

Els anuncis són, per definició,

targetat a l'audiència que vols arribar

d'una manera o altra.

Per tant, hi ha moltes converses

en aquest sentit

que són rellevant. I després,

també a nivell de

publicacions

i continguts, també les tendències

interessants a nivell de tecnologia és que

sembla que hi ha, i aquesta és una altra paraula que no em surt en català,

és tendències de

bundling

i unbundling. I si veiem

el procés que...

Bundling, empaquetar i

desempaquetar? Sí, exacte.

Podríem dir empaquetar i empaquetar en el sentit

de, els creadors de continguts,

ja portem uns anys, que sembla que

et desempaqueten. Els

periodistes comencen a treure

les seves newsletters, els seus canals de Telegram,

els seus canals de WhatsApp i hi ha

un unbundling.

Ara també hi ha una tendència a les

plataformes de continguts o de socialment

de missatgeria de crear eines

i funcionalitats per als creadors de continguts

perquè puguin crear, monetitzar

els seus creadors. Estem creant

una

saturació de continguts

i el que estem veient ara és que hi ha col·laboracions

entre alguns d'aquests creadors i que s'agrupen

i creen els seus propis continguts. I llavors penses,

això és un canal de televisió o això no és un mitjà

de comunicació, no? I ens hi ha aquesta tendència

d'agrupació i desagrupació

a mesura que hi ha els canvis

d'aquests de plataformes. I això és un altre que també

comentar-hi molt ràpid és

la tendència que hi ha als creadors

de continguts o

els

publicadors

tradicionals, que quan hi ha una nova

plataforma, intentem

o tenim la tendència

de voler fer allò virtual

o digital. I aleshores

aquest canvi, jo quan

escolto que volen

fer un projecte

virtual o digital,

d'alguna manera crec que

intento no fer-hi cas, perquè

aleshores normalment les coses virtuals o digitals

són una mala representació

del que es vol fer virtual. Quan?

El que veiem que funciona són

quan es creen continguts adaptats

en aquelles plataformes que són

completament diferents. Quan

l'iPad, hi va haver molts

publicadors

que van

decidir d'intentar convertir

les revistes en

models virtuals a l'iPad

i això esperant que els consumidors

compressin aquestes revistes. Això

no va funcionar.

Aleshores, com pensem amb

les noves plataformes que surten

els nostres continguts? Quins són

els continguts

nadius d'aquelles

plataformes? Jo crec que un dels reptes

que hi ha a Catalunya, en aquest sentit, és

que ja l'audiència és

limitada i no es poden gastar

els diners que s'estan gastant a altres

empreses més globals, que

poden gastar-se més diners experimentant

quins són aquests models i

quines són

aquestes publicacions per a aquestes noves

plataformes. Per tant,

per necessitat anem una mica enredaris

el que podem aplicar perquè hem d'estar

a l'espera de veure quines coses acaben

funcionant i quines no, perquè no tenim la capacitat

financera de poder invertir

en aquests riscos.

Molt bé. Sí, m'agrada

aquest punt sobre Catalunya.

Abans també ha sortit,

el Jordi n'ha parlat,

aquest concepte de

proximitat i mitjans

com els vostres, que segmenten molt l'audiència,

que tenen audiències molt definides

per interessos, per franges de data,

pel que sigui.

I això és molt interessant, jo crec,

als anunciants. I quan

entrem a competir en un entorn global

basat en dades, jo crec

que tindre les dades o el contacte

dades, la dada més

important, i segur que és la de la targeta de crèdit,

però vol dir que està subscrit i paga.

Aquesta és la dada més

important.

No, la dada més important és el

número de persones que consumeixen

el teu contingut i que tu

siguis capaç de donar-li allò que ell

cerca. Si això es produeix,

es produirà un retorn de l'inversió

monetari. I no tal

perquè el tinguis trincat amb la targeta de crèdit,

sinó perquè hi haurà molta més gent

que anirà a consumir aquell contingut

que et generarà tal.

Perquè aquest és el gran error. Mira, el Netflix

quin problema té en aquests moments? Té un problema

de, hòstia, té milions d'usuaris,

però perquè allò li rendeixi

ha de pujar la subscripció, perquè el

model de número 99 això no li aguanta

ni patir-ho. Què li passarà?

Que si és llest i segmenta

bé l'audiència i ens dona la dada de la

segmentació de la seva audiència

i permet allò, quatre anuncis ben

col·locats, possiblement el preu no

impactarà sobre el consumidor. Llavors la pregunta

és, jo vull pagar 9,99 o

4,99 i me'n passo quatre anuncis

de coses que a mi m'agraden.

Atenció, eh? Un anunci

d'alguna cosa que m'agrada, de

cotxes, de càmera de fotografies,

d'un viatge que vull fer aquell estiu. Aquell

tipus d'anunci no et molestarà. El que t'empiparà

és el del torron, no sé què, i el del

cava, no sé quantos, i el de les muñeques de

famosa. Perquè aquells és que no t'importen

un ràbat. Però, en canvi, si el contingut que t'arriba

en format anunci

és d'alguna cosa que a tu t'agrada,

ostres, es formarà part del teu

entorn de lectura, m'explico? I aquest

és el punt diferencial, perquè si logrem

fer-ho així, la gent

disfrutarà més. És que jo

em

poso nerviós dient,

què és que els anunciants poden formar part

del contingut de qualitat del que t'arriba?

I millorar-te la sensació del que fas.

Si està prou ben segmentat, l'anunci

es converteix en contingut. Claro.

Llavors parlarem, en la petita publicació

li diré, escolta, com que estem parlant

d'excursionisme,

prepara'm tres continguts d'aquesta

línia, perquè tinc gent que

vol consumir caps de setmana la garrotxa.

Vinga, escriure la

garrotxa.

Això és una mica diferent.

Però amb ètica,

perquè, si no,

la llibertat, si no, aquest senyor...

Que sí, que sí.

Jo he estudiat una carrera per alguna cosa.

Que sí, home, que sí. Però no et dic

quin contingut has de fer-li, què li has de dir,

com ho has de posar, però et dono pistes

de què és el que la gent consumirà.

Anem-ho a complicar una mica més.

Intel·ligència artificial.

Jo sóc artista, jo puc escriure poesia,

puc escriure textos com Mercè Rodoreda,

puc fer unes il·lustracions

que tu no cal que contractis cap més

il·lustrador a la teva vida.

I unes fotos

que puc guanyar premis. El Sony

World Press Photo el va guanyar un fotògraf

alemany, fotògraf, atenció, alemany,

amb una imatge de dues

senyores, o d'una mare i una filla

en blanc i negre, que hauríeu dit que era

una foto d'estudi. De fet, Sony

va dir que era una foto d'estudi, i quan va anar a rebre el premi

ho va explicar, i va dir

no és que jo porto 20 anys treballant amb Intel·ligència Artificial

i com que hi ha d'haver un debat he volgut

fer això i ho faig públic.

S'ha agafat a molts de Sony,

li han tret de la web i tot això.

Però la feina d'aquest fotògraf hi és.

Han vist tots

les fotos del papa vestit de valenciaga

o la detenció del Trump,

o el que no sabem

i ho han vist i ens han pensat que era

real.

Això complica molt més tot.

Això ens pot portar

a un entorn de desconfiança,

de dir

no sé si això és cert,

o si és un defecte,

poso el mod de no em crec res.

I tots sabem que la confiança

és la base de la societat,

la base de les relacions personals,

professionals,

familiars, efectives,

el que vulgueu.

Com ho veieu,

l'impacte amb les

fake news,

la vostra feina que es fa més difícil,

més fàcil perquè teniu més eines,

a l'hora de vendre, a l'hora d'explicar,

a l'hora de combatre,

o no,

o de validar-ho.

No sé si hi ha alguna tecnologia,

si podem aplicar blockchain,

no ho sé, però en tot cas,

això ens canvia la feina a tots.

A l'agència hi ha un arreglador

que és que el desembre de l'any 2025,

perdó, el desembre del 2024,

és el desembre de l'any que ve,

qui no faci servir les eines

d'intel·ligència artificial aplicades

a cadascuna de les persones de les seves feines,

algú tindrà difícil estar-s'hi.

És a dir, que utilitzes el Word,

que utilitzes l'Excel,

que utilitzes el PowerPoint, doncs has d'utilitzar

eines d'intel·ligència artificial

aplicades a cadascuna de les seves àrees.

Al mitjorn hi ha el que dissenyi,

el programa de textos,

aquell que escrigui textos,

el que fagi investigació, etcètera.

Per tant,

nosaltres no fugim d'això, sinó que

ho abracem. Ara la pregunta és,

l'altre dia hi ve un director creatiu mundial,

un home que diu

que la intel·ligència artificial mai

substituirà Van Gogh.

I jo li vaig dir, canvia la frase,

i si Van Gogh hagués tingut eines

d'intel·ligència artificial?

Ostres, potser seria molt més potent.

Dit això, efectivament,

això s'obre un maló molt delicat

on el blockchain serà clau

per garantir que aquest senyor

quan pengi la notícia

que ha escrit perquè ha estat allà

en el peu del,

la notícia U,

i totes aquelles que siguin manipulades,

poden tornar a l'origen

com un notari per certificar allò que s'ha produït.

Com un article de Viquipèdia.

Exacte.

La vegada U

que va penjar aquesta notícia, ell explicava això.

A part d'aquí l'han manipulat amb la veu,

li han canviat els idiomes, l'han retallada,

però aquesta era la notícia U.

Sempre podem tirar enrere a buscar-ho.

Ja hi ha mecanismes de seguretat.

Ara el problema està qui controlarà aquest blockchain,

qui validarà que això és així

i qui certificarà això.

Però eines ja s'estan creant

perquè la gent volem tenir la llibertat

de poder-nos expressar tots

de forma correcta

perquè hi pugui haver un certificador d'origen

perquè si no és un lío de nassos.

Per tant, a mi no m'assusta.

Jo veig que queda molt per fer.

Ara, això,

si allò d'internet va ser un tsunami,

això,

riu-te'n tu d'allò de Fukushima.

Això sí que és Fukushima, de veritat.

Però aquella amb una expansiva a l'obèstia.

I és molt fàcil,

que no s'hi pugi, cap problema.

Al Sàhara hi ha uns llocs

sense cobertura de nassos

que s'està de conya.

Jo sóc més fàcil d'espantar

que el Jordi.

A la seua cinquena intervenció

potser surto corrent.

Jo crec que el problema

amb aquest blockchain

és el document número 1.

Quan fèiem el llibre d'estil de la tele,

amb la Rita, que estem aquí,

vam debatre molt, molt, molt,

i el periodisme,

com la vida,

està plena de paranys, molts,

irresolubles. Ja està.

Tu et posiciones, però allò no ho resols.

I no ho resoldrà ningú.

I ens trobàvem, per exemple, un dilema

que passa amb els documents

i declaracions de gent agafats, robats,

que t'agafen en un entorn

en què tu no saps que t'estan gravant

i, sobre el document,

passa constantment.

La nostra vocació era

no donar barra lliure

perquè la intimitat de les persones també ens preocupa.

Per tant, si a tu t'han gravat

una conversa telefònica dient no sé què,

bé,

primer,

mirarem com una conversa privada.

Acte seguit vam dir,

home, passa molt

que sobretot la classe política,

és a dir, la gent que s'adreça a la ciutadania

per rebre el seu feedback en forma de vots,

quan parlen en públic diuen una cosa

i en privat en diuen una altra.

Jo me'n recordo, fa molts i molts anys,

eleccions autonòmiques del 88,

eleccions del Parlament de Catalunya,

perdó, de l'any 88.

I jo seguia, jo estava estudiant,

i seguia, per la COPE,

tots tenim un passat,

seguia la comitiva

d'iniciativa per Catalunya.

I va ser l'any

que l'Espanyol va jugar la final de la UEFA,

jo no recordo,

una final molt desagradable.

Exacte.

Aquella final tan desgraciada

per l'Espanyol,

que hi havia una gran expectativa.

Doncs molt bé, ens van trucar...

3-0 i 3-3-0, sí, sí.

Únic, únic.

Ens van trucar a molts dels periodistes de la comitiva

perquè el candidat, hòstia,

dongués la seva valoració sobre els fets.

El candidat, quan li van posar el micro,

una llàstima que un equip espanyol fora de micro

era un candidat culer,

antiperico, com vols.

Va dir lo normal.

I va dir lo que diuen molts.

Ja estan fora i tal.

Clar, la major part de periodistes

van recollir la part pública,

però hi va haver un periodista d'un mitjà

que, com que no es va preocupar de dir

és un off de rècord i tal,

es va agafar amb aquesta salvaguarda

i va publicar la veritat,

que tots els altres no havien publicat.

El candidat es va enfadar molt, etc.

Bé, això a col·lació,

perquè la gent moltes vegades

diu la veritat quan està en privat,

però si està en privat, està en privat.

Aleshores, van posar una salvaguarda

que deia, quan considerem

que el que es diu en privat

i s'ha captat d'una manera

no consentida

per l'individu, quan considerem

que té interès públic o interès per la ciutadania,

nosaltres ho direm.

Què passa amb la intel·ligència artificial?

Que aquest senyor,

aquesta senyora que hem fet aquesta declaració,

que nosaltres considerem que és d'interès

perquè ho sàpiga la gent, el ciutadà,

l'electorat, qui sigui,

el primer que farà serà dir

això és fals.

I hi haurà manera

de validar

que aquest document 0,

perquè jo diré

això és el document 0 i està a la línia 1

del blockchain, però algú dirà

que la línia 1 del blockchain ja està corrupta.

I això a mi

m'implica molt, perquè arribarà un moment

que la desconfiança de la gent serà enorme

i que nosaltres no tindrem un document

en què agafem-nos per dir

jo ho he dit perquè això és veritat.

I aquest senyor us està mentint

perquè ara està intentant escapolir-se

de l'escomesa.

Però això sempre passarà,

ha passat i passarà.

El problema és tant que

haurem de buscar algun mecanisme

que intenti regular això.

Perquè fixa't que aquí, que has de dir a algú,

el vostre criteri, allò es feia públic

o no es feia públic. Hi havia algú que marcava el criteri.

Hi havia un criteri humà.

Al final,

és difícil dir

aquest és el document 0

del blockchain.

Jo vull pensar que hem de buscar fórmules

en què així sigui. Ara, efectivament,

en privat i en públic són àmbits molt

fotuts, sobretot en determinat tipus

de gent.

Això, TV3,

que es genera

contingut o la corporació

que genera contingut generat amb intel·ligència artificial

sobre els resultats d'eleccions a partir

de dades, ho posa específicament,

ho diu. No, no, escolta, això

està llegint, però això ho ha generat

un algoritme. Elias,

sobre la intel·ligència artificial, l'impacte

en els mitjans i això que parlàvem ara.

Jo crec que tinc alguns punts

a comentar.

El nivell de generació de

continguts, és a dir, fotografies, continguts

generats o assistits

per la intel·ligència artificial.

Potser la necessitat que

tal com naveguem per internet

i ens surt el

el lock

ara no em surt la paraula en català, perdoneu.

Estic esperant. El registre.

El registre.

El candau que surt. Ah, el lock.

El candau. Cadenat.

El candau

el que significa és que cada cop que estàs navegant

per internet hi ha un procés

de xifrat que va signant

el tipus de transaccions, de pagaments,

que totes aquestes transaccions són

vàlides i

compleixen una sèrie de requisits

tecnològics que fan que aquella transacció

la puguis verificar o aquella

navegació. Doncs potser

acabarem necessitant

que, per exemple, que les càmeres

dels iPhones o les càmeres o els sensors

que tenim que creen aquests continguts

d'alguna manera signin automàticament el contingut

i apliquin els

filtres que s'han utilitzat o els models

de llenguatge que s'han

activat i cada aplicació

que manipuli hi hagi

automàticament una assignatura

creada en aquest sentit per poder verificar

això per una banda.

No sabem exactament com evolucionar

tot això i tampoc no sabem exactament

tots aquests models que s'estan

publicant, que s'estan entrenant i que

s'estan presentant. Realment

no sabem amb tot el

tot l'estac

de tecnologia.

No sabem on

es generarà el valor.

Seran aquestes companyies que creen

i entren aquests valors?

Seran les aplicacions que construeixen

damunt d'aquestes aplicacions?

Com serà

aquesta interacció amb aquests models?

Seran a nivell de text, a nivell d'imatges?

Seran simplement interfaces

que hi hauran aquests

prompts amb els botons

i l'usuari no haurà de crear

aquestes peticions? Tot això

s'està desenvolupant ara mateix

i no ho sabem. El que sí

que sabem, i també és un superinteressant

a nivell de publicacions

i

anunciants, és si

jo la meva informació passo de buscar-la

a Google i la interactuo, com això

canvia també els models de negoci

i la indústria

de l'App Tech?

Com es creen aquests anuncis?

Com es posicionen dins del model?

Moltíssimes preguntes

i superinteressants que encara no sabem

la resposta i que

anem veient com es van generant

més i més preguntes. L'altre dia, per exemple,

Facebook llançava, em sembla que

a totes les seves plataformes, la possibilitat

de crear

stickers, enganxines,

automàticament basades

en l'input de l'usuari. I

en alguns casos s'han començat a veure com que

el Mickey Mouse amb un ganivet o una matarelladora.

Quin impacte hi ha?

Quins processos de curació

o quines mesures de

protecció hem de posar

en aquests models per, d'alguna

manera, limitar

quins tipus de continguts o

quines limitacions

hem d'utilitzar. Però tot això

és pa por, però també

ho estem veient

com es va desenvolupant

en temps real i l'impacte que pot

tenir i contribuir

a regular-ho

o quins productes

s'han de construir damunt

de tot el que està venint.

Mira, ara no sé pensar-li,

quan deies això, avui a RAC1

ha sortit una notícia

d'aquesta companyia que

pobra gent miren vídeos i demés.

Un tio que està mirant aquests vídeos

acaba tarat. Normal,

és que acabes malalt.

Llegir la notícia a l'avantguarda,

després llegir la notícia, és molt

perturbadora.

Què passa? Si tu tens

una eina d'intel·ligència artificial que és capaç

d'analitzar tot aquest contingut,

hòstia, estalviem una feinada,

primer una feinada i després un mal de cap

a un ser humà.

Les eines han d'estar orientades

a fer coses d'aquestes, massives,

perilloses, etc.

Perquè si no,

aprendrem mal.

Perquè veiem que també

té una utilitat salvatge

amb un ús ben fet, perquè si no

no ens en sortirem.

Quan li vaig ensenyar el xat GPT fa 3 anys

o 2 anys, li vaig dir, escolta, això hi vai bé,

així que prepara't.

Jo vaig pensar, millor que l'hi expliqui jo que

s'ho trobi. I quan

ell va fer anar, el vaig veure un cap de setmana

tot enredat i li vaig dir, què estàs fent?

Diu, estic bolcant continguts del que faig a classe

i li vaig dir, què vols fer amb això?

Em farà preguntes amb el contingut

que jo li he bolcat. Llavors, li va bolcar el contingut

i li feia exàmens amb preguntes tipus test

del contingut que ell hi penjava.

Tens un fill que és un modern.

És que si no, li pelava.

És que jo li he ensenyat des de petit que les eines

les ha d'utilitzar de forma intel·ligent.

Compte on navegues, compte què publiques,

compte què penges. Li he explicat tot això.

Llavors ell, per exemple, no penja

fotos de família, no en penja,

no penja on quan sortim de viatge, no explica

on anem, perquè això ja l'hem ensenyat

des del minut 0 de partit. Llavors ell no fa coses

que són realment estranyes.

De tant en quant vens. Papa, avui he penjat

què ha estat aquest concert. No t'ha importat, oi, papa?

Dic, no, home, no. Té 20 anys, si és el que et sorti del nas.

Però ell té la consciència

que no és convenient fer-ho.

Llavors, dit això, la intel·ligència artificial

serà la rebomba.

Ara, malauradament,

hi haurà molta gent que l'utilitzarà

molt malament. Però agafem-nos.

Ara, també hi confio, en què

hi haurà algú que podrà arribar a demostrar

que hi ha gent que fa coses malament.

Però avui dia és el teu llibre

que s'ha fet el núvol.

On estan les dades?

Al núvol. I qui té aquest accés a les dades?

No ho sé. I qui les remena? Ni idea.

Si estem morts, ho tenim tot...

Ara, què fem?

No sortim de casa? Ens tanquem? Tirem els mòbils?

Tornem els mapes amb paper?

Parlem per carta?

Fem-ho, però vull dir que...

L'altre dia, el Zuckerberg, al sortir

d'aquella comissió a la qual van anar a parlar

al Congrés dels Estats Units,

el que va dir és

que les coses han d'anar molt bé.

Pot anar malament. I si va malament, pot anar

enormement malament.

Aquí, amb aquesta tessitura,

estem.

Però és això que dius.

De la mateixa manera que la llibertat de premsa

s'ha aconseguit exercint-la,

aquesta ètica que demanem a les dades,

a les empreses, també

l'hem de fer nosaltres.

Això que tu li has ensenyat al teu fill,

això és molt important.

A classe, aquest any,

ha passat com a tu.

Encara no havia sortit. Va sortir al novembre,

però ja hi havia el GPT.

Eines que podien entrar.

I li vaig dir, escolta, quants de vosaltres

sabeu generar un text amb intel·ligència artificial

que me'l podríeu colar com a treball?

Cinc, sis, pocs.

És injust per la resta.

Ho heu de saber tots, que ho podeu fer.

Aquests tios me'l colaran i vosaltres us pelareu els colzes.

No. Ho vaig explicar el primer dia.

Després, al novembre, va sortir el JGPT. El vam repassar.

Clar, és com

Wikipèdia, com Google.

Entrarà a l'aula i ho canviarà tot. Sí, esclar, ja ha entrat a l'aula,

però per part dels alumnes.

Llavors, com ho hem de fer?

Abraçar-ho, com fas tu la teva empresa.

Jo què he fet? El JGPT, el que vulguis.

Però no t'avaluaré les respostes que et dona el JGPT.

Primera, perquè s'han de validar les fonts,

perquè té al·lucinacions i es pot inventar coses.

El que m'interessaran són les preguntes que li faràs.

I en base a quins referents els faràs.

Perquè, clar, si no tens referents,

si no saps què preguntar-li,

al final tindràs obvietats.

Si tu has llegit un llibre, coneixes un autor,

un corrent, una tendència,

tu seràs capaç de fer-li unes preguntes.

El que hem d'acordar és que avalorem preguntes,

no respostes.

És això que ens demanen, el model d'aula invertida.

Bueno, doncs escolta, comencem a invertir coses.

Jo també sóc optimista,

però,

de la mateixa manera que els mitjans

ens fan partir tots de més amunt,

la intel·ligència artificial no és una excepció,

jo crec que també ens demanen

més responsabilitat, perquè és el que dius tu,

pots sortir molt malament.

Pots fer coses molt bones

o coses molt dolentes,

repugnants.

Escolta,

jo m'ho he passat molt bé, anem acabant el temps.

Continuaríem, l'Elias Campo ja

és una persona...

Ho hem clavat, eh?

Ho hem clavat.

Tenim cinc minutets escassos.

Preguntes, opinions,

no sé,

opinions a favor de l'espanyol,

coses així.

Germà, Germà, endavant.

Potser aquest, no?

Jo sóc dels pocs del Barça

que parlo bé de l'espanyol i la gent al·lucina,

diu, són trepats,

són bona gent.

Amb la moral que tenen i com lluiten i tal,

em sembla collons.

Hem de prendre exemple d'aquesta gent, que són constants.

És un gran publicista.

És molt bo, eh?

Així és el públic, eh?

Sí, jo tinc una pregunta breu

per l'Elias i una per el Jordi,

si pot ser ràpidament.

Elias, jo crec que ell ha donat en la clau

quan s'ha explicat que podem fer una transacció

financera.

Jo puc pagar un col·laborador meu a Colòmbia

amb total seguretat, garantia, que el diner surt,

arriba, o sigui, l'eina

de traçabilitat que demanava el Lluís

i és. Si no l'apliquen és perquè

no els hi dóna la gana, no els hi surt a compte

o no ho troben important.

O de moment.

No és prou urgent encara.

Aleshores, la pregunta per l'Elias,

que coneix molt més aquest món,

tu t'imagines que, així com en el seu moment

Estats Units va considerar que una companyia telefònica

remenava les comunicacions

de massa gent i va dir

això s'ha de partir,

o l'Standard Oil va dir remena la font d'energia

de massa gent, això s'ha de partir,

podem arribar a un moment que diguin

Meta, Alphabet, Amazon

controlen les dades

de massa gent sense control, això s'ha

de segmentar. T'imagines un escenari així?

Pot ser que sigui

aquest. Tot aquest tipus

de preguntes sobre la traçabilitat

de tot això, no és que jo crec que no es vulgui

fer o no es cregui important, és que de moment

no sabem com fer-ho.

Aquest procés de transaccions ha de ser

des de la hardware dels dispositius

fins al software.

Són casos

nous i problemes nous que van sortint

i no tenim la solució. Els equips

a vegades pensem que aquestes companyies són

molt grans i poden fer tot, ho tenen tot pensat

i realment no ho tenen

pensat. Ara mateix

quan el Marc Ducaró va llançar

aquests stickers creats, assistits

per l'electricitat oficial,

creieu que els equips sabien que es podia

crear Mickey Mouse amb mataletes

i això ho haguessin llançat?

No, se'ls va escapar, no ho vam pensar.

Aquests reptes,

aquests problemes, es aniran

solucionant a mesura que van entrant

i no sabem

quin serà el futur a nivell dels models

de llenguatge aquests

que s'estan popularitzant ara.

Seran grans models com els d'OpenDA,

els d'Apple, quan ens ho vam

tregui el seu o seran

multituds que conviuran.

No sabem quin serà

l'escenari. Jo crec que al final

segurament serà un mix dels dos

i els

reguladors segurament

hi hauran d'influir

i hi hauran de banyar

pel benestar dels usuaris

i dels ciutadans

en aquest sentit.

Però ho veurem

en els propers mesos quines conseqüències

té i quines mesures

podem arribar a aplicar.

Gràcies Elias i Jordi.

Tu explicaves a l'inici

fins a quin punt

arriba allà la microsegmentació

i els anuncis ja seran nanosegmentació.

Has explicat unes coses increïbles.

Però tot això

pivota sobre els continguts.

Necessiteu continguts de qualitat perquè

si no tota aquella estructura no funciona.

Jo et pregunto, en un futur

què t'imagines?

Mitjans que recuperin protagonisme

o un entorn d'internet

ple d'influencers i gent creant

contingut des del menjador de casa seva

i els mitjans

desapareguts?

M'atreviria a dir la certesa

per no dir en majúscules

que tots aquests grans mitjans

de comunicació

que han tingut els grans poders

de control de la comunicació

perdran força

amb l'aparició de gent

que de forma més autònoma

o possiblement més neuronal

en grups de gent

que facin treballs conjunts

guanyaran pes

a mesura que

passi el temps.

Estic gairebé convençut

perquè crec que tot el tema

dels grans mitjans

que fins ara ha sigut molt fàcil

manegar, doncs crec que aniran

perdent força.

I ho veig d'una forma

molt clara. En ares de

conservar la qualitat

de la informació

versus la qualitat

o la informació

controlada.

Jo crec que m'atreveixo a dir així.

Jo treballo per grans grups de comunicació

amb treballs d'estratègics de nou posicionament

i els estic farts de dir

quan millor sigui el contingut

i de més qualitat

el consumidor acabarà buscant-lo

però és que acabarà buscant

aquell que li escrigui aquell article

o aquell que faci aquell article

no tan sols la capçalera que és la que fins ara

una mica garantia aquestes coses.

Per tant, jo crec que el món del periodisme

té un gran futur sempre i quan

la gent sàpiga cercar la informació bé,

fer-la bé i el contingut de qualitat.

I com que anem a micro micro continguts

funcionarà molt bé. Jo sempre explico jo

estic subscrit al 855 del meu poble

Sant Quirze de Besora, la zona

albisaura, i estic subscrit i encara

la rebo a casa i els meus fills sempre diuen

nostres, papa, per què encara

continues subscrit a aquesta revista de paper

que porta notícies tan tontes

com que s'ha fet el nou carrer del pont

o han canviat una tal...

No ho sé, perquè encara em connecta amb el meu poble

i m'arrela amb el meu poble i amb la meva infantesa.

I té valor per mi

aquesta publicació.

I té valor perquè em recorda certes coses.

Ja no tan sols el fet emocional

és el que em lliga

amb aquest contingut i estic

disposat a pagar cada any la subscripció

per lligar-me amb l'emocional.

Per tant, si tu em crees

emocions, jo seré capaç de

consumir-te sense parar. Descobrir

per mi és xulo perquè és

el que em diu llocs,

quan descobreix llocs del meu territori

per anar a passar el cap de setmana

o un dia de festa, un dia de lliure,

m'ajunta emocionalment en aquell lloc. M'explico?

Això, hem de començar a treballar

cada cop més. I si som capaços de fer-ho,

els que gestionem

les marques, ja no parlarem de

targets 18-35

o mujeres urbanites.

És que hi ha dones de 18-35

que no tenen res a veure, fill meu.

Llavors, a cadascuna li direm

una cosa diferent. Me n'explico?

Hi haurà un contingut que és el que acompanyarà.

Per tant, ja que ho teniu molt bé, ara

heu de canviar el xip. Jo sempre

poso l'exemple. A més, l'he baixat

expressament. Jo no puc

llegir així La Vanguardia perquè és la

rèplica del paper.

Ho enteneu? No el puc llegir així.

És bonic, però...

És bonic, sí. És bonic, però

no el puc llegir així. Hòstia, em deixo els ulls.

No, pensar un PDF en dos.

Pensa'l d'una altra forma. Tres minuts.

Tres minuts. Pensem d'una altra forma o no?

Si pensem d'una altra forma, ho farem millor.

Que avui en dia veurem

si puc fer així. Saps oberta.

És el que deia l'Elias. Penseu en el mitjà.

En el nou mitjà i penseu com adapteu

el vostre contingut en aquell mitjà.

Nosaltres tenim una gent a l'agència

que es dedica

a crear

experiències amb els dispositius del

consumidor. I hem descobert

que col·locar un botó a un lloc

o a un altre, més gran o més petit,

fa que la gent conegui una cosa o una altra.

Què costa començar a experimentar?

No, hem de fer igual que fa l'altre

perquè no aprova.

Canvies tu i canvies un model

de manera de navegar i de fer

que és diferent. Però aquí ni s'atreveix ningú.

O sigui que encara la liem.

Saps oberta?

Jo només apuntava això.

Jo crec que el periodisme

i els vostres mitjans, sobretot,

els mitjans més propers, tenen un gran futur.

Primer, perquè

de manera natural

heu fet això que aquests senyors

han de fer tota la ciència del món,

que és conèixer els vostres

lectors, els vostres

subscriptors o clients.

I l'altre és això que deies.

Les grans capçaleres patiran molt perquè

al final la competència és global.

Quedarà dos, tres grans diaris

globals, que tots podríem dir

noms i poc noms,

quedarà un diari de país

i després quedaran tants

mitjans com siguem capaços

de generar amb qualitat de continguts.

I després hi haurà molts influenciadors.

Però, de la mateixa manera que

jo puc generar un poema i fer

fotos que guanyin premis amb intel·ligència artificial,

això no em converteix ni en un poeta

ni en un fotògraf. Un influenciador

que se'n vagi a Kiev a informar

perquè hi va de vacances i penja quatre vídeos

que tenen la seva gràcia,

no és un periodista.

Per tant, aquesta diferència entre ser

poeta i escriure poesia, fer fotos,

que en fem tots, o ser fotògraf.

Hi ha gent que consumirà aquell paio, eh?

I és un paio que està...

És una matalleta, eh?

No el perdem de vista, eh?

No estic desmaneixent.

Té uns altres valors.

Connecta, comunica, és un paio com jo.

Això ho podria fer jo.

Però allò no és periodisme.

És una altra cosa. I molt lloable, segur.

Jo soc enginyer informàtic

i vinc del món dels policistes.

I els policistes em diuen

què fas al nostre món, perquè tu no ets

de les marques i tal.

I dic, espera't un segon.

Jo no sé si soc expert en allò.

El que sí és que tinc 250 tios a Barcelona

treballant en temes

de personalització.

I tu tens una agència molt xula,

però és així de petiteta, encara feu anuncis

d'una revista petita.

La cosa...

Abans parlaves de l'emoció

i m'ha vingut al cap.

Aquí, que som gent

del sector, jo crec que a vegades

no només té emocions llegint novel·les.

Llegint un article

periodístic, esmorzant,

a vegades té emocions.

Per tant, jo crec que

la generació de confiança,

i anem una mica al títol

del que ens ha portat aquí,

s'aconsegueix amb recursos,

per tant, s'aconsegueix amb diners.

Parleu d'aquí, d'aquests dies.

El New York Times. No diem noms,

però...

És una mica com els documentals

de la dosi. Tothom en parla,

però és que s'hi ha de parlar.

Jo me'n recordo, ja fa uns anys,

l'Ismael Nafria, que va escriure un llibre

del New York Times, no sé si era d'ell o

Salavarría, que també ha estudiat molt això,

deia que un diari molt important

d'Espanya

trucaven assessors americans.

Eren aquells anys que encara no se separa,

però que el dilema era obrim, tanquem.

Els diaris estaven molt desconcertats.

I l'assessor americà,

el consultor els deia

contracteu periodistes

i milloreu els continguts.

I al cap de dos anys el tornaven a trucar,

no ens n'hem sortit, i deia, com estan els periodistes?

Els van fer fora perquè costaven molts calés.

El New York Times ha agafat...

És veritat que juguem un avantatge.

Un, que té la llengua franca

i que té una massa crítica enorme.

Però jo crec que està aconseguint

rebre el cercle.

Potser serà un d'aquests que quedaran,

un d'aquests que guanyen globals.

És a dir, a l'Ucraïna, el New York Times,

i té un munter d'equips.

A vegades te'ls trobaves

i hi són permanentment.

I no hi és a l'Hecari, hi ha Premis Pulitzer.

Jo, quan vull

tenir un rap

de què ha passat, de com està,

me'n vaig veure al New York Times, perquè té molta gent treballant allà.

El segment de la Covid va ser exemplar.

Exactament. I tu te'ls trobaves

i moltes vegades ells hi són i tenen bons fons

i tenen bons fixers.

És que, a més a més, tot val diners.

Quan tu vas a contractar un traductor,

tot val molts diners en funció de com s'ha complicat el conflicte.

Quan vas a contractar un conductor...

Cada cop valdrà menys perquè et portes un pinganillo...

No, no, però quan tu vas a contractar...

És a dir, al final del periodisme

hi ha d'haver algú al lloc.

Quan tu vas a contractar un conductor,

et diu, fins on vols arribar?

Fins aquí, són 200 euros al dia.

Fins allà, amigo,

aquí ja són 400 euros perquè ja posa el cotxe en risc.

No, fins més allà,

aquí busca un altre conductor, que jo ja no n'entro.

I és una altra tarifa.

Tot val molts diners. I els de New York Times hi són.

I a vegades t'ho trobes i estan en igualtat de condicions que tu.

Estan amb un oficial de premsa

i van a una zona del front

i quan han tornat, t'ho trobes

no ens ha anat bé, no hem fet res.

I tu, amb el que has rescat aquell dia,

has de fer una crònica perquè tu ho has d'amortitzar,

ells no ho han d'amortitzar.

I aleshores, amb la massa crítica,

potser fins i tot amb la capacitat

de segmentar molt bé la publicitat

i després, per mi, és el gran triomf,

amb l'augment de les subscripcions,

aconsegueixen, és a dir,

que el finançament es mantingui estable

i no dependre de la publicitat,

perquè ara obriríem un altre debat

i aquest no és gens digital.

Si hi ha alguna altra pregunta o comentari...

Per mi ha estat un plaer, un honor

ser aquí, ser comissari d'aquestes jornades,

comptar amb gent...

L'Elias abans parlava

que els mitjans catalans,

i el contingut en general,

no tenen aquests recursos

per experimentar.

I justament ara parlàveu al Germà i al Jordi

d'aquest tema.

Aleshores, jo crec que aquest moment

d'experimentar és l'oportunitat

de ser referent en un nou portal.

I aprofites l'avuició,

com per exemple ha fet amb TikTok

The Washington Post.

I ara són referents

i els seus creadors de contingut a TikTok

són els periodistes

que estan al portal.

Aleshores, com veieu

aquesta distància

que tenen els mitjans i els creadors

de contingut en català que em dona la sensació

que no s'atreveixen

a donar aquest pas endavant

i potser dir, mira, no estem funcionant tant

a aquest portal i a aquest portal,

ho deixem de banda i anem

a experimentar en un nou portal.

Per què passa això?

Tant des del punt de vista dels mitjans

com dels creadors de continguts independents.

Parles?

Sí, però relacionat amb el periodisme.

El periodisme.

Elías, per il·lusions.

Pots tornar a repetir la pregunta?

Crec que l'he entès

però no estic segur.

Sí, t'ha destacat

això que has comentat abans

de la necessitat

d'experimentar i que

ja sigui pel mercat,

pels recursos, els mitjans catalans,

els creadors catalans,

no experimenten

o no

proven coses diferents.

És per aquí?

Jo crec que tenim

unes limitacions que són les que són

a nivell d'audiència i, per tant, d'ingressos

i de diners que es poden dedicar

i, aleshores, hem de ser

conscients d'aquesta limitació i com podem ser creatius

en saber aquestes limitacions

i els canvis que han d'haver-hi

dins les orientacions per poder

facilitar, dins les limitacions econòmiques

que tenim, aplicar aquestes

innovacions dins els

marges que es puguin fer.

No es pot fer com el condenat

quan va sortir l'iPad el 2010

que la seva estratègia va ser, doncs, creiem

que els consumidors voldran una

rèplica amb iPad de les nostres revistes

i van dedicar a totes les revistes

durant anys a convertir-les en digitals.

Això no va funcionar i es van gastar una milionada

de convertir-ho de les...

com a la nostra indústria local

no ho podem fer, però sí que

podem d'alguna manera és

ser conscients de les nostres limitacions

com les utilitzem

per al nostre

avantatge en aquest sentit i ser conscients

que cada plataforma requerirà

repensar els continguts. El contingut

serà segurament el més

important. No sabem a

llarga...

a long term com evolucionaran

les intel·ligències artificials si podran crear

totalment contingut

nadiu i

vàlid, però a curt termini

el contingut és

essencial. Com creem

aquest contingut a les plataformes i

com experimentem

les limitacions, que aquí crec

que és una de les claus de descobrir

o que s'ha de facilitar

que això sigui així.

A Telegram, per exemple, quan vam llançar els

canals, una dificultat que em vaig trobar és

els canals eren

una plataforma nova de distribuir contingut,

però em trobava que els

publicadors, els publishers,

creaven canals, tenien

l'interès d'arribar a una altra audiència

o a un altre producte, però

publicaven el canal

posant o

links a Twitter o links a Facebook

o links

a l'article

i va haver-hi un procés d'aprenentatge

i treballant

amb els publishers

de que el contingut que es crea

per missatgeria ha de ser totalment de missatgeria

com el que envies

a un amic o un familiar.

I

això amb totes les plataformes que van

sortint, si al final el Vision Pro

d'Apple surt

i funciona, la nostra

indústria catalana no ho podrem segurament experimentar

perquè no hi haurà prou

distribució fins d'aquí uns anys, però

segurament, si al final funciona,

haurem de pensar, i nosaltres

podem permetre experimentar el moment zero

segurament, però sí,

quan certes plataformes arriben a certa

distribució i comença a ser evident que

hi ha alguna atracció

i nous formats amb certes plataformes.

S'ha de trobar l'equilibri, i aquesta jo crec que és

un dels punts difícils

de fer, i després també tenim el component

cultural que ens fa

a vegades ser massa conservadors

en la innovació, provar, experimentar

noves coses. Potser també hem de canviar en aquest sentit

culturalment i col·lectivament.

Moltes gràcies, Elies.

Bé, jo, per acabar,

ara amb les reflexions que han anat sortint,

crec que tinc un exemple que us pot

ajudar a experimentar, que és un exemple molt

creatiu, que no costa cap pela,

que crec que enllaça

els tres perfils que tenim aquí, des de

la tecnologia fins a

els marques i els anunciants

i a la creació de continguts

i a l'autenticitat dels continguts

i l'ètica, que és el cas d'una

d'una noia, ara no recordo

el seu usuari a TikTok,

que es dedica

a llegir el New York Times en paper.

Ella està subscrita, li va demanar

una subscripció als seus pares a New York Times, però no mipat,

no, en paper. Vull rebre el New York Times cada dia

a casa, i el que fa és posar-se davant del seu canal

de TikTok a la càmera, obre el diari i va

llegint i va comentant, i té milers

de seguidors, és molt popular

i sembla que hi ha una tendència,

pot ser flor d'un dia, però trobo

molt interessant que algú agafi la revista,

el diari, i es posa a llegir-lo tranquil·lament

i comenti el que és més interessant,

però amb el paper ha de venir, i ratllant,

i marcant, i tot això. Una noia molt jove.

Us recomano els seus vídeos.

Jo crec que és això, pensar

de manera diferent, pensar,

els publicistes els agrada molt pensar fora de la

caixa, no? Escolta, no, no,

jo torno al d'allòs, però utilitzo un mitjà

a la vegada que em permet arribar

a tothom, com el TikTok.

Crec que és un bon exercici,

idees com aquestes, no costen cap calent,

poden permetre experimentar.

Bé, jo deia que per mi ha estat un plaer

i un honor ser aquí, aprendre de

gent que en sap molt, gent que són

amics i companys.

Em quedo, doncs, amb la

nanosegmentació de la que parlava

el Jordi,

d'aquesta capacitat que

tenen de gestionar les nostres dades amb ètica,

perquè la publicitat ens

resulti gairebé continguts,

sobre el nostre

exercici de la llibertat de premsa,

que s'aconsegueix exercint-lo,

que deia el Lluís. I això que apuntava

i que potser ha quedat enterrat per aquí

i ho ha tret el germà

al final, aquesta idea feliç

que em sembla de l'Elias, que és que

aquesta validació, aquest

zero de la cadena

de blocs, el doni el maquinari

mateix, que tinguem

garantia del fabricant de la càmera

que aquella imatge no ha estat

manipulada, que la

càmera físicament, de la mateixa

manera que quan ens reconeix facialment

és un xip i d'allà

no surt, no viatja, doncs

sigui un xip que ens reconegui

que allò ha estat en el lloc, en el moment

i no ha estat manipulat.

L'NFT de torn.

Exacte, un NFT que vingui

de fàbrica, inalterable

i a partir d'aquí que

permeti obra derivada o no, ja ho veuríem.

Jo crec que són idees que podem explorar.

Dir-vos que aquestes idees les trobareu

recollides al web que hem creat

les nostres jornades a pec2063.lesrevistes.cat

on pengem

no només els vídeos de cada sessió

sinó que amb intel·ligència artificial

el que fem és

transcriure tot el que aquí hem dit

i després ho fem buscable

i indexable, de manera que podeu anar

a buscar la frase, trobar la frase

i saltar el vídeo amb la frase que ha dit el Jordi

l'Elias o el Lluís.

Moltes gràcies a tothom

i feu un cafè ara aquí fora si voleu.

Ens veiem a la tornada, Elias.

Adéu, Elias.

Adéu, que vagi bé.

Adéu, un plaer.