Quarta Jornada
Més enllà de la paritat numèrica. Cap a un lideratge femení en les redaccions
Saps què
La transcripció d’aquest vídeo ha estat generada fent servir Whisper AI.
L’extracció de paraules clau i la redacció del resum s’ha fet servir GPT4.
Bon dia, benvingudes a Palau Robert en aquesta quarta jornada de l'APPEC
per celebrar el seu 40è aniversari,
reflexionant sobre el present i sobretot cap a on pot anar el futur.
Especialment dono la benvinguda a tots els que sou aquí,
el germà cap de l'Ibila, que m'acompanya aquí,
el president de l'APPEC, la Laura Roser, el periodista,
l'Anna Saed, que és periodista i directora del Segre.
Em comenten que a última hora,
per un compromís professional, la Neus Tomàs no ens pot acompanyar.
I també benvinguda la portaveu del govern, la Patrícia Platja,
que un cop més és a Palau Robert avui aquí,
Avui parlem de paritat a les redaccions,
però jo crec que més enllà de la paritat,
que sí, que és absolutament necessària,
com mostra l'informe On són les dones?
i que diu que la presència de les veus de les dones desmigdans
Avui parlarem de redaccions, però de fet ho podem fer accessible
la situació de les dones, de les periodistes,
a tot el sector de la comunicació i del periodisme.
Els avanços legislatius combatuts per la dreta catalana
i també l'espanyola, acompanyats de l'extrema dreta,
com hem vist aquests dies en els carrers,
En l'entorn laboral, que encara patim com a mínim
una mirada paternalista, diria jo, això com a mínim.
Les periodistes, com tantes altres professionals,
encara són primerament jutjades per ser dones,
no solament per la nostra vàlua laboral.
Primerament per ser dones, per ser mares o per no ser-ho,
per ser solteres o bé acompanyades,
per ser boniques o ser lletges, per ser elegants o ser maldestres.
O avaluades en funció de les quotes, que són necessàries,
però totalment estèrils, si són només una mesura aïllada
i no parteixen de l'assumpció de la imprescindible necessitat
de canvi social cap a la igualtat en drets.
Com a mínim, la majoria de les dones de la meva generació,
totes tenim anècdotes personals, penoses,
per explicar en l'àmbit professional.
I no cal ser l'Ursula von der Leyen de visitar Turquia,
Particularment, permeteu-me que també ho parli,
m'he trobat durant un quart de segle de professió periodística
en situacions surrealistes, extensibles a totes segurament.
Quantes de nosaltres hem patit l'apel·latiu de nena,
nena de 50 anys, d'homes de rang i edat professional
inferior a l'entorn professional?
Crec que les que pugin aquí segurament podran dir que totes,
I fins i tot us he de dir que ara, com a directora general,
que és un càrrec que no està malament dins d'aquest sector,
i sempre, això sí que ho he de dir, fora del govern,
sovint, quan parlo amb interlocutors,
pocs, és cert, mantenen un paternalisme totalment fora de lloc.
Així que l'aposta d'aquest govern, que em sembla que és clara
amb la creació de la Conselleria de Feminismes
i de les polítiques d'igualtat,
no són sovint acompanyades com caldria pel sector públic,
on encara la presència de les dones professionals
en igualtats de condicions és una rara avis.
En els mitjans encara queda molt camp per córrer,
com també segurament ens es parlarà el germà,
en el nombre d'opinadores a les ràdios,
més enllà del 8M, en les tertúlies de prime time,
és a dir, estem amb els programes,
però no sempre en igualtat de condicions en aquestes tertúlies.
Una mica millor les televisions públiques,
almenys això ens diuen les dades,
que superen la mitjana del sector de presència i feminisme,
però tot plegat evidencia que el problema
és que ens trobem a les redaccions
i en el conjunt del sector de la comunicació
que no és res més que un calc de la realitat
d'infrarepresentació femenina en el lideratge social.
Ho notem a l'hora de fer enquestes,
informacions, les fonts a les quals acudim,
La llei, en aquest cas, va per davant de la realitat.
Però malgrat això, i també ajudades per la llei,
òbviament, som aquí, persistim,
no som soles i no deixarem de fer.
Gràcies, Eva, gràcies per rebre'ns aquí al Palau Robert,
que em sembla un lloc molt adient per tancar aquest cicle.
Avui fem l'última sessió d'aquestes jornades
que és la manera que hem trobat de celebrar
els 40 anys de la nostra associació,
que agrupa editors de revistes i mitjans digitals.
Els que ja heu vingut a altres sessions
per què hem decidit celebrar els 40 anys d'aquesta manera.
Vam pensar que, en comptes de fer una celebració a l'ús,
tenia molt de sentit aturar una mica la pilota
i pensar, després de 40 anys de feina intensa
per refer un ecosistema de publicacions en català,
com us deia, parar la pelota i pensar on serem d'aquí 40 anys.
Com canviarà la nostra feina, les nostres revistes,
els nostres mitjans, el país, com canviarà d'aquí 40 anys.
I és el que hem anat fent al llarg d'aquest any,
comissariats per al Josep Maria Ganyet,
que avui també moderarà la taula rodona,
i hem parlat de periodisme i exili a Port de la Selva,
hem parlat d'intel·ligència artificial a la Torre Glòries,
hem parlat de qui paga la llibertat de premsa al HUB Social,
i em semblava que el millor tema per acabar aquestes reflexions,
que com sabeu quedaran en aquesta web que es diu
allà hi ha els vídeos de totes les sessions,
amb unes eines d'intel·ligència artificial
que ha desenvolupat l'equip del Josep Maria Ganyet,
que permet buscar per paraules clau,
i porta automàticament al lloc del vídeo on es parla d'això,
i et permet fer transcripcions.
Hi ha una sèrie d'eines molt interessants
que ens avancen com pot evolucionar la nostra feina.
I us deia que ens semblava que era la millor manera
d'acabar aquest cicle parlant de lideratge femení de les redaccions,
que segurament és com ens agradaria que d'aquí 40 anys,
si es torna a fer una taula rodona,
això ja formés part del panorama, no?
Sí, però que ja estigués molt instal·lat,
perquè jo soc d'una generació que quan vaig entrar a la redacció
la presència femenina ja hi era, d'una manera important,
i treballem més que mai en un moment
en què encara havíem de compatibilitzar
amb una feina de 12 o 14 hores al dia, no?
Però que venim, o almenys és la meva experiència,
i crec que la meva generació hi estarem d'acord,
en què aquesta presència femenina es topava amb el sostre de vidre, no?
Mai arribava a liderar redaccions.
I les dones que aconseguien liderar redaccions
era perquè tenien una manera masculina de liderar, no?
I aquesta era la que s'imposava
sobre les mascles alfa de les redaccions
i aconseguia liderar en casos molt puntuals una redacció.
Jo crec que és un dels principals desafiaments
i per això li vam demanar al Josep Maria
que pensés una taula rodona representativa, potent, interessant,
per donar-li un parell de voltes a aquest tema,
amb l'esperança que d'aquí 40 anys,
quan celebrem els 80 anys de l'APPEC
i anem a veure els vídeos com aquesta taula rodona,
puguem dir, mira, això, veus?,
que semblava impossible, ara és una realitat.
tancarem aquests 40 anys amb la nit de la premsa
i les revistes en català, que sabeu que fem cada any.
Aquest any serà una celebració una mica més especial,
perquè són 40 anys, el dia 30 de novembre,
i us esperem a tots perquè serà, diguem-ne,
la manera de tancar un aniversari que per nosaltres ha estat molt intens
i que ens agrada molt comptar amb tots vosaltres fent-nos companyia.
Sí, jo, a mi, quan em van plantejar ser comissari
i organitzar-ho, articular això al voltant de 4 jornades,
vam anar veient qui ens podia ajudar a desenvolupar aquests temes,
i d'aquí jo crec que els noms també van sortir molt ràpid.
Les persones que teniu aquí...
Coneixeu la Laura Rosel, periodista, presentadora de ràdio,
televisió, una persona amb opinió, influència i criteri.
L'Eva Pomares, periodista, diu que això és una vida passada,
ara directora general de difusió de la Generalitat.
L'Anna Saef, també periodista,
jo m'he tret de les seves biografies de Twitter,
totes tenen periodista com a primera paraula,
i l'Anna Saef, que és periodista i flamant directora del diari Segre,
també una persona de referència de la llarga trajectòria.
A mi m'imposa una mica estar aquí dalt avui,
o estar aquí dalt, estar al costat d'elles,
perquè normalment, tant amb la Laura com amb l'Anna,
jo estava a l'altra banda, no?
Ells m'ho preguntaven i jo responia.
ja sé que no ho faré tan bé com vosaltres,
però us demano, humilment, per endavant, que em perdoneu.
Bé, hem dit que avui tocava parlar d'intel·ligència artificial,
I sabem que la humanitat avança quan canviem les preguntes.
Si el que fem és donar sempre...
intentar buscar respostes diferents a una mateixa pregunta,
bé, segurament farem petits passos endavant,
però quan fem un salt qualitatiu, com deia Jorge Wagensberger,
és quan canviem les preguntes.
Una persona que va canviar la pregunta
i que ara en veiem les conseqüències
va ser l'any 1950 Alan Turing,
el pare de la intel·ligència artificial, de la computació.
Ja us he dit que en parlaríem.
Alan Turing es va fer una pregunta molt, molt innocua,
que segurament ja s'havia fet molt abans,
no ho sé, Mary Shelley, quan va escriure Frankenstein,
i altres, des de tota la història,
de si les màquines poden pensar.
I aquesta pregunta tan innocent, el mirar de respondre-la,
Parlarem també de l'impacte en la intel·ligència artificial
i si la intel·ligència artificial ens podrà ajudar en aquest objectiu
que esperem que arribi molt abans d'aquí 40 anys.
els millors científics, enginyers, psicòlegs, lingüistes, informàtics,
es van trobar a New Hampshire, a l'estiu,
Bé, aquesta pregunta del Turing la respondrem en dos mesos.
Som 10, els més cracs, les més grans empreses i institucions
i en un estiu ens petarem la representació del coneixement,
el raonament, la lògica, la visió per computador,
No ha passat, encara estem així.
És il·lustratiu de com 10 homes, els millors, segurament,
d'aquella època, els pares del que avui coneixem
com a intel·ligència artificial,
resoldre tots els problemes del coneixement, pràcticament.
Una tasca que segurament és impossible.
Ho dic perquè això ho hem vist al llarg de la història,
ho veiem en el terreny de la intel·ligència artificial,
ho veiem en el terreny de les universitats,
ho veiem en el terreny de la ciència,
ho veiem en el terreny dels mitjans.
Les coses no han canviat gaire.
Les decisions importants, aquestes preguntes importants,
I la resta, o als homes amb poder,
o als homes blancs amb poder, potser.
I a partir de 50, 60 anys, cap amunt.
I la resta hem de trobar la resposta,
Clar, la sessió d'avui no pretén això,
ni sortir d'aquí amb totes les preguntes,
ni sortir d'aquí amb el món arreglat,
o amb la nostra parcel·la arreglada.
o la direcció que ens van marcar,
és intentar canviar la pregunta.
I per això aquest títol, que té un punt de provocador,
però potser crec que molt necessari,
La paritat numèrica és una xifra,
segurament en molts àmbits ja hem arribat.
Del govern s'ha fet un gran esforç, jo crec,
Tenim un govern que parla en femení,
tenim moltes directores generals,
jo crec que això està molt bé.
Però, malauradament, com deies abans,
la llei va per davant i les empreses van per darrere.
Tu tens experiència en mitjans públics i privats, en parlarem.
I llavors aquí tenim moltíssima, moltíssima feina per fer.
Per tant, la voluntat d'aquesta sessió és canviar la pregunta,
que si mai la responem ens porti en un lloc millor.
Tot aquest discurs dels aliats i de la solidaritat
O sigui, des d'un punt de vista purament egoista,
mira-t'ho des del col·lectiu que t'ho miris,
no podem prescindir del 50% de la humanitat
a l'hora de resoldre problemes tan grossos com els que tenim.
No podem prescindir del 50% de la humanitat
a l'hora de resoldre problemes tan grossos com els que tenim.
No podem prescindir o menys tenir o quedar-nos al 25% d'aquests 50.
Jo crec que això, des d'un punt de vista purament racional
i egoista, no ens ho podem permetre.
Per tant, parlarem de tot això.
Jo crec que hi ha un continu, i acabo,
un continu que ho ha apuntat abans,
i aquest informe de l'observatori ho apunta,
l'Observatori de la Comunicació,
femenina o de qualsevol col·lectiu,
però en aquest cas que estem a presència de les dones,
a l'opinió que tenen aquestes dones,
als llocs de direcció i, finalment, als llocs de poder.
Va des de la presència als mitjans fins a l'opinió
i la capacitat d'influir en el debat
fins a la presència en els Consells de Direcció.
Em sap greu que no hi hagi la Neus Tomàs
perquè li ha sortit una cosa impossible
i m'agradaria que féssim una mica aquest recorregut,
si voleu, fins i tot vital d'alguns de vosaltres,
que heu passat d'una presència als mitjans,
et recordo a Ràdio Sabadell, a RAC1,
fins a un lideratge en l'opinió
i fins a una situació, com el cas de l'Eva,
en què els mitjans no reflecteixen la realitat,
sinó que els mitjans creen realitats.
Per tant, és important que en aquesta realitat
hi estiguem tots representants.
M'agradaria aquest degradat que hi ha,
aquest gradient continu que hi ha des de presència-poder,
que parleixo de la vostra experiència,
de com heu arribat totes tres en situacions de malestar,
totes tres en situacions de molt poder, influència o direcció.
Totes tres teniu aquesta carrera.
I començant pels inicis, per la presència,
fins a l'opinió, una mica allò que dèiem abans.
Nena, tot allò, els problemes que us heu trobat,
com els hem resolt i què ens queda encara per fer.
Si volem començar per la flamant directora del diari.
Jo ara parles de dones amb poder, lideratge,
Fa 10 minuts que soc directora
i ja comenteu que m'he fet apunts i tot, perquè no...
enllaçant una mica amb el que tu dius,
jo vaig començar a treballar al diari molt joveneta,
quan encara estava estudiant, de fet amb una beca de formació,
i vaig marxar 19 anys després,
perquè els horaris eren impossibles, bla, bla, bla...
Vaig marxar, vaig anar a l'administració pública,
vaig veure aquella mateixa jornada que m'havia equivocat molt,
o sigui, quan vaig veure que a la redacció,
que era un ambient tan trepidant,
allà al rellotge semblava que feia clic, clic,
vaig marxar fora, vaig coincidir amb l'Eva Pomarès,
vam treballar juntes al punt d'avui,
i de fet vaig tornar a fer de periodista de redacció.
I em vaig reincorporar al diari
quan ja la meva filla era gran.
Estic segura que si avui soc directora
també és perquè la meva filla és gran.
No tinc tan clar que si la meva filla
hagués tingut 5, 6, 7, 8 anys,
que necessita molt més atenció, etcètera,
s'hagués apostat per mi o per qualsevol dona
En canvi, en el cas dels meus companys mascles,
És a dir, la seva vida personal i la seva vida professional
Pots no saber ni que té fills.
els fills dels homes no compten,
però realment per ells això no els lastra,
Llavors, sí, soc directora des de fa molt poc,
per tant, encara no us puc parlar...
Vull dir, encara no em sento directora,
I encara no m'he trobat amb situacions d'aquestes,
o tant estàs fent una entrevista seriosa
i no t'han tractat seriosament,
que dubto que se'ls trobi un home,
un periodista jove amb la mateixa situació.
Una de les millors entrevistes que m'han fet
va ser una que em vas fer al Castell de Concavella,
amb un entorn que parlàvem d'internet,
en un castell medieval del segle XI o XII,
Només a l'any et pots quedar amb ell
perquè et parli de coses tan tecnològiques
i et cite al Castell de Concavella.
Jo també diré que el lloc el va posar ell.
I una de les últimes entrevistes que em van fer va ser a la Laura,
quan va treure el llibre l'any passat.
I voldria que reprenguessis això que estava comentant l'Anna,
quina hora tinc de màxim per arribar tard
perquè té més de logística familiar.
A mi m'agradaria que ens expliquis també
Tu has treballat amb mitjans públics, privats,
grans, petits, des de Ràdio Sabadell
fins a dirigir programes a Catalunya Ràdio i a TV3.
Que ens expliquis també les diferències
entre mitjans privats, públics,
A mi m'agradaria reprendre el que deia l'Anna
que quan vaig tenir la meva filla vaig deixar el diari.
Jo, en el meu cas, quan vaig tenir les meves filles
Però sí que aquesta diferenciació entre com afecta
als periodistes homes tenir fills
i com afecta als periodistes dones és que és abismal, és molt gran.
D'entrada, per l'aturada que fas, temporal, obligada,
de mesos per cuidar les criatures,
i després, perquè quan tornes tens un sentiment de culpa
perquè ni estàs a casa ni estàs a la feina,
però en realitat estàs a tot arreu.
I jo el que vaig detectar després de la primera maternitat
és que tenia unes habilitats que s'havien multiplicat exponencialment.
Era molt més capaç de fer moltes més coses a la vegada
I això a la feina no es valorava prou, era com el contrari.
Jo tenia l'informatiu del migdia a RAC1
i em van passar el cap de setmana, perquè és a mitja temporada,
i jo vaig dir que no, però jo vull recuperar el meu programa,
Bé, ja tornaràs al setembre, ja ho veurem.
Si ara soc molt més potent del que era abans,
si ara puc fer moltes més coses,
tinc tota la gent del meu cap i soc molt més eficaç,
i tenir aquesta visió que se li diu perspectiva de gènere
encara es continua trobant a faltar.
Tot i així, jo considero que he tingut sort
perquè, tot i tenir dues filles, que ara ja són una mica més grans,
he aconseguit anar assolint reptes
i anar pujant la meva carrera professional,
arriscant-me, renunciant a estar moltes hores amb elles,
depenent absolutament dels avis,
perquè sense ells no estaria aquí, i això és evident.
i aquí, això és evident, per tant, la xarxa que necessitem les dones
per ascendir en les nostres carreres, per triomfar,
i després, lluitant contra aquestes resistències,
doncs això, de la manera de treballar,
seguint els patrons de lideratge masculí,
que són uns, i són molt concrets,
i que te'ls vas trobant tant a ràdios petites com ràdios grans,
com mitjans privats, com mitjans públics.
De fet, si us hi fixeu, avui, direcció de Catalunya Ràdio,
un home, direcció de TV3, un home.
Caps de secció, no?, o caps d'apartament.
Continuen havent-hi les seccions serioses, no?, que són política,
la majoria de caps de política són homes, encara,
Les dones seguint sent majoritàriament
les que són cap de societat, de cultura,
Per tant, jo crec que s'ha avançat, però s'ha avançat poc.
Cal encara que hi hagi molta més feina,
perquè les redaccions i les facultats estan plenes de noies.
Són majoritàriament femenines.
que ja no sé si és un sostre de vidre o de ciment o com és,
però que fa que costi molt que les dones arribem als despatxos,
a les càrrecs de responsabilitat.
Reina, ho tens tot. Mira, rei.
per part de determinats perfils de periodistes, de companys,
doncs, sobretot, més d'una edat, es continua...
I després, una cosa que em fa molta gràcia ara,
és que ara hi ha tota una sèrie de periodistes joves,
al voltant de la trentena, que tenen fills.
I tot el dia parlen dels fills, i dic...
Ah, carai! Ah, que es podia parlar dels fills!
Que si faig això, que si no he dormit aquesta nit,
que si he de portar el nen al metge, que si va a aquesta guarderia,
que si... fill amunt, fill avall.
Dic, ara queda bé parlar dels fills si ets un noi i ets jove.
Però quan jo, amb 30 anys, vaig tenir la primera filla,
jo ho amagava, jo no volia parlar,
perquè em va perjudicar tenir una filla,
perquè em van canviar de lloc de feina.
Llavors era com, no, que no sàpiguen que no has dormit més de mitja hora.
Que no sàpiguen que té febre i que has de sortir corrents.
Que sortiré a la meva hora, no sortiré abans perquè no sigui dit.
I ara, de cop i volta, queda bé.
Hauria passat a nosaltres, també.Estem a favor d'això, no?
Estem a favor, sí, sí, me n'alegro, me n'alegro, però...
Perquè nosaltres no ho hem viscut així, amb aquesta naturalitat,
perquè se'ns ha... no castigat, però se'ns ha penalitzat per tenir fills.
I si això hi sumes la crisi dels mitjans convencionals,
la precarització de les feines,
només falta que hi vagis afegint més capes de dificultat,
i les dones són les primeres que renuncien a un ascens,
renuncien a un horari més complicat,
un horari de nits, un horari de tardes...
Van renunciant perquè són les que...
continuen portant el pes de la criança.
Aquí hem de parlar de periodisme, no?
com tu dius, amb les noves generacions,
la qüestió de la canalla, per sort, ha avançat moltíssim.
És a dir, s'ha integrat moltíssim, però no només en el periodisme.
com en professions no tan precaritzades
Podríem fer una altra jornada sobre els sous d'aquesta professió.
Ara, hi ha una altra cosa que no ha millorat,
i és la... jo no tinc fills, perquè...
perquè per tu uns 30 anys de la meva vida
vam justificar perquè no tinc fills,
No tinc fills, ho puc dir, perquè no em va donar la gana,
però, bueno, això ni treu ni posa en una professió.
Però sí que hi treu i hi posa,
perquè les famílies segueixin...
En les seves concepcions diferents,
en la concepció retòrica que tu ets petit i que l'Anna, petit,
i en la condensació molt més moderna d'ara,
però sí que segueixin el pilar de la societat,
i, per tant, la gent que opta a no tenir fills,
perquè com que se segueix veient que som vehicles de reproducció,
tenim una mirada masclista sobre les dones,
aquest és un debat que aquesta societat l'haurà d'afrontar,
perquè, a més, i cada cop hi ha menys, tenim més natalitat,
que sigui per les dificultats que tu has explicat
o sigui perquè simplement, com jo, no li dóna la gana de tenir fills,
i creu que a la seva vida hi pot fer altres coses d'interès,
però sí que això té una penalització.
Té una penalització, evident, dins les estructures empresarials,
sobretot a les estructures empresarials més conservadores,
sobretot en aquest cas, en els mitjans més conservadors,
que volen que les dones que tenen a les redaccions
perquè, si no tenen família, alguna cosa passa.
I aquesta mirada també se segueix adjustant sobre les dones
I jo crec que això també és una cosa que s'ha de tenir en compte,
perquè, si no, ens anem cap a l'altre costat...
i vinculem la nostra realització professional,
el fet de ser mare exclusivament.
És a dir, caiem cap a l'altre costat,
i crec que no s'ha de caure cap dels dos costats,
sinó cap a la llibertat individual
i la igualtat de drets d'homes i dones.
És igual si tens família, si no tens família,
les empreses i els governs han de garantir les condicions
I crec que ho estem fent, però segur que no ho estem fent suficientment,
perquè aquesta pressió es nota en tots els àmbits,
i és que les que no tenim família
se suposa que sempre estem disponibles.
No teniu res a fer. No tenim res a fer.
Llavors, clar, fins i tot si te'n vas de vacances molts dies,
dius, home, però tu que no tens família,
perquè, en aquest cas, és obvi que ara, personalment,
gaudeixo de més flexibilitat de poder decidir coses,
respecte també a la meva jornada, però això és així.
És a dir, si tens família, per què tens família?
I si no en tens, per què no en tens?
La qüestió és que les dones pringuem, no?
I sobretot és el que ara deies, no li preguntaries...
No et sorprendria mai que un home té 7 fills on té 0.
Ja està, això és una conversa.
Però una dona sempre ha de justificar.
També, si té més de dos fills, jo només en tinc una,
però si hi ha alguna companya que té família nombrosa,
és com dir-li, a veure, explica'm això, que...
No ho preguntis mai, a un home, no?
Jo crec que sempre has de justificar el nombre de fills que tens.
Si no en tens cap, per què no en tens cap?
Si en tens un, home, un només.
Si en tens quatre o cinc, home, què t'ha passat, aquí?
Primerament, crec que això ho començarem a solucionar el dia...
que no hi hagi el ja famós sostre de vidre,
que impedeix que, evidentment,
totes les facultats estiguin plenes de dones,
totes les empreses estiguin plenes de dones,
i, en canvi, els CAPs siguin sempre homes.
Ahir va anar el 25è aniversari del CAC,
i, bueno, estàvem veient un vídeo i estàvem l'Oriol Durán,
amb el secretari, i s'estaven comentant, al·lucinant,
el director i l'editor dels quaders del CAC eren homes,
i anaves veient, no?, dos homes, dos homes, dos homes, dos homes,
fins que, l'actual CAC, hi ha dues dones.
O sigui, han fet un canvi de xip fonamental, d'acord?
Però és que era molt xocant, si tu ara estaves veient,
perquè traien altres serres, l'alçiu...
No es tracta de noms, es tracta que el CAC, durant 25 anys,
I, a vegades, aquí hi ha la subdirectora de General de Difusió,
la Abigail, amb qui és la meva madreta,
i possibilita que aquesta casa també funcioni,
i ens hem trobat en el sector, d'anar a reunions en el sector,
recordo una reunió particularment de totes les ràdios d'aquest país,
i les dues úniques dones que hi havia eren ella i jo,
només hi ha homes en aquestes reunions.
És a dir, en el món en què jo em moc, actualment,
de la comunicació del sector, de la comunicació dels editors,
dels propietaris, dels mitjans,
les puc comptar, no arriben a una mà, eh?,
amb les més interlocutores actualment, dones,
puc dir els noms perquè les coneixereu,
o sigui, hi ha la Georgina Ferri,
Hi ha la Georgina Ferri i jo, d'acord?
que va de la presència fins al poder real de decisió.
Deixa'm dir que la campanya d'on són les dones,
que va començar fa uns anys, és una meravella.
Sembla que no, perquè són com un corcó,
que van començar allà emprenyant i fent aquells tuits de...
Avui només una dona i quatre homes.
I deies, hòstia, ja m'han pillat.
I avui no sé què, però ens vam fer a tots,
ni que sigui per no tenir aquest tuit criticant-nos, activar-nos.
I t'adones de fins a quin punt...
Va sortir la foto fixa. La gent no es va agradar.
Jo estic fent això, i dius, fins a quin punt estem formatejats,
quan has de fer una taula d'experts, una...
Les tertúlies, per sort, almenys en el meu cas, ja era automàtic.
Però experts, buscar testimonis, buscar entrevistes...
És que l'agenda la tens plena d'homes.
Sort que ara hi ha llistats de dones expertes,
que pots anar a buscar, de dones professionals...
Però si tu, com a responsable d'aquell programa, d'aquell mitjà,
no fas aquest impuls, no t'actives a dir...
Perquè n'hi ha, perquè n'hi ha, i amb la pandèmia les hem vist.
Hi ha epidemiòlegues, hi ha matemàtiques,
hi ha expertes en volcans, hi ha dones a tots els àmbits de la vida.
Per tant, només has de fer aquest petit esforç de buscar-la, trobar-la.
Després, falta que vulguin venir,
perquè també aquell síndrome que no sé com es diu...
El síndrome de la impostora, de...
Ai, és que no estic prou preparada, no sé si ho sabré fer...
Sí que ho sabràs fer. Vine, vine, i fins on arribis, fes-ho.
Aquesta síndrome la tenim tots constantment.
No sé si és gaire masculí o femení, però jo la tinc sovint.
Hosti, m'heu tirat tants cables que ara ja ho he apuntat tot.
Però si tu els cables... No puc anar, no puc seguir.
No, no, no hi ha guió. Fluirà. No hi ha guió. Hi ha uns temes.
A veure, coses molt interessants que han sortit aquí.
I t'has escapat dels mitjans públics i privats,
però no te n'escaparàs després.
Bé, no, perquè m'interessa saber...
He entrevistat molts polítics.
Ja t'anava a dir que hauries d'estar tu aquí.
O vosaltres, qualsevol de vosaltres.
M'interessa molt una cosa que he dit abans,
que és la paraula resistències.
Aquestes resistències que vosaltres, més que ningú, experimenteu,
al llarg de la vostra carrera, sigui en el moment que sigui.
Hi ha un videoclip molt bo, un clip d'una taula com aquesta,
protagonitzat pel Neil deGrasse Tyson.
El Neil deGrasse Tyson és un astrofísic nord-americà negre,
que potser l'haureu vist en la segona edició de Cosmos,
la famosa sèrie aquella de Carl Sagan.
La segona edició, la revisió de ara fa 8 o 10 anys,
la va fer el Neil deGrasse Tyson.
I és el director del planetari Haydn de Nova York.
És un astrofísic, un doctor en física, un divulgador, un escriptor,
un personatge molt interessant.
I li van preguntar, de manera bastant barroera, a l'audiència,
li van preguntar què passa amb les ties i la ciència.
Ho dic així perquè la traducció és real, és aquesta.
I ell... la taula va quedar una mica descol·locada,
hi havia una biòloga, em sembla, hi havia Richard Dawkins, també,
i ell va dir, puc respondre jo?
Dic, no soc dona, però soc negre.
Llavors ell va explicar, i ara veureu com anem a parar amb les friccions,
va explicar que el fet que ell fos negre,
que ell fos alt, amb una complexió atlètica,
des de petit, que tots els seus professors li van dir,
escolta, ja sé que t'agrada molt la física,
però tu vols dir que no hauries d'ser atleta o jugar a bàsquet?
Si et posen a l'universitat, et posen a l'equip de bàsquet,
entraràs a la universitat que vulguis.
I clar, diu, jo, perquè amb 9 anys vaig anar al Planetari,
vaig quedar flipat, i vaig dir, quan sigui gran vull ser astrofísic.
I llavors, això és una reflexió molt interessant,
perquè això et demostra que hi ha molta gent
que no ho ha tingut tan clar, ha cedit a aquesta fricció,
i crec que és una manera de parlar no de les que sou aquí,
que les que sou aquí, en certa manera,
no teniu un lloc des del qual arribar a la gent,
sinó de totes les que no han arribat,
totes les que no han pogut vèncer aquests estereotips socials,
és que tu has de ser mestre, tu has de ser psicòloga,
i tenim unes professions que requereixen habilitats socials
que aquestes les fan molt bé les dones.
En canvi, a nosaltres, són matemàtiques, enginyeria,
ciències de dades informàtiques,
que això només es poden fer els homes.
Ara vinc de la Facultat de Comunicació Audiovisual, de fer classe,
i la primera de Comunicació Audiovisual,
I segurament, i moltes són brillants,
i moltes de les alumnes de la Pompeu Fabra han arribat,
arriben a llocs, a RAC1, a TV3, n'hi ha moltes.
Però al final, qui les mana, potser és algú que ha estudiat SADE.
I aquest tio és un home, el que dirigeix.
Voldria que parléssiu d'aquestes friccions,
i una mica, d'una manera molt simbòlica,
d'anar a veure les que no són aquí.
Jo, hi va haver un moment que, perquè ho tenia molt clar,
o perquè els avis em van ajudar,
aquesta xarxa social, sense veure la xarxa social,
és aquesta xarxa social, sí, física, no puc...
No, no, a veure, les xarxes socials no les vam inventar.
Les xarxes socials les tenim de molt abans.
que afortunadament els països mediterranis
menys que els països saxons, i això explica moltes coses,
però voldria que parléssiu d'això,
d'aquestes friccions, i com les heu vençut.
No m'ho crec. No, pots començar.
Comences comparant-nos amb astrofísics,
i llavors ja ens descol·loques.
No, per mi és el mateix, per mi és exactament igual.
No, tu dius això de la xarxa social familiar, que és fonamental.
Sí, sí, sí, de tenir un entorn que t'acompanyi, que t'ajudi,
i que et permeti anar prosperant en la feina.
Jo crec que, per sort o per desgràcia,
o la portes dins, o et remou, i ets tu, és la teva vida, o no ho ets.
Per tant, estimant molt la professió,
volent-la molt, vull fer això, vull fer aquesta feina,
i llavors lluitant pel que vols fer.
També és una professió on hi ha molt poques oportunitats, no?
I les facultats estan plenes d'estudiants,
i després les opcions de feina és un embut, cada cop n'hi ha menys,
i, si ho vulguis pujar, més estret és aquest embut.
Per tant, ser conscient que les oportunitats són les que són,
i que hauràs de renunciar a moltes coses.
Jo crec que tots ho sabem, no?
Dedicar-se al periodisme vol dir treballar en horaris
que acostumes a anar al revés de la resta de la gent,
dies festius, les eleccions que t'agraden,
perquè és el dia que millor t'ho passes,
treballar en un dia d'eleccions.
És un diumenge, els festius, l'11 de setembre, que és festa,
i t'hi has d'anar, per tant, estimant la professió,
és una manera de vèncer aquestes resistències que dèiem.
M'agradaria pensar que també es comença a forjar
algun tipus de xarxa o de cooperació entre dones,
perquè també aquell mite que les dones entre elles competeixen,
jo no he competit mai amb companyes dones.
Al contrari, amb qui millor he treballat és amb noies,
amb redactores, productores, tècniques,
de totes les especialitats que tenien.
I aconseguir que el lloc de feina sigui també un lloc segur,
Un lideratge que sempre és, tot està bé, pam, implacable,
a les hores que faci falta, sopars, o reunions a les 7 de la tarda,
que s'allarguen amb un sopar, o dinars que s'allarguen,
dinars de feina i que duren dues hores,
que diuen, no teniu feina, vosaltres, tot el dia dinant.
Busca una altra cosa, és molt més efectiu, per tant, reunim-nos,
tenim quatre punts, en 20 minuts els tindrem resolts.
I podrem avançar, i podrem sortir a l'hora que hem de sortir,
Vull pensar que s'està començant a atendir,
a fomentar aquesta manera de treballar amb un lideratge,
amb un patró que no és el masculí,
i que, per tant, busca més la cooperació entre iguals,
o fins i tot entre un director o una directora d'un programa,
amb el seu equip, de com estàs, com estàs.
És que això, a mi, el meu cap no m'ho ha dit mai.
Jo espero haver-ho dit al meu equip més d'una vegada.
El cap de la pública o de la privada?
Sí, jo hi estic plenament d'acord.
Aquest model masculí de lideratge,
està clar que fins ara, vull dir, els nostres antecessors,
el que van fer, i no l'he exculpat, vull dir,
ells el que van adoptar és un rol també masculí,
esborrar qualsevol rastre de feminitat per fer-se respectar més.
I ja et dic, la supervivència és el que fa evolucionar les espècies,
Però això també, jo veig que això ha canviat molt.
El que passa és que ens falten models, i això està molt clar.
Jo ara també estic d'acord que no competim, tot el contrari.
Un dels primers missatges de felicitació que vaig tenir
L'Esther Vera, directora de l'Ara.
I, ostres, te fa molta il·lusió.
No només pel fet que et felicitis,
No ho sé, és una tonteria, però per mi va ser molt important,
Jo crec que la nostra manera de liderar és diferent.
Primer, perquè hem estat a l'altre costat,
que una dona arribi amb un càrrec de responsabilitat
En el meu cas, com us he dit, porto 20 i molts anys al diari,
i diguéssim, sé el que cobren els redactors,
perquè fa molt poc és el que cobrava jo.
I sé els horaris que fan, perquè fa molt poc els feia jo.
Això et genera molta més empatia.
Però a la vegada penses, no sé si ho estic fent bé,
i els meus caps sempre havien sigut homes.
I havien exercit un lideratge masculí.
I el Consell d'Administració, doncs, són tot homes, etcètera.
I t'acaba deixant a tu una mica...
Què faig? No saps molt bé com fer-ho.
I t'acaba deixant aquesta referència, aquests models.
I ja no us dic si, com ara en el meu cas,
jo vaig néixer en un poble que no arriba als 1.000 habitants,
i, per tant, els meus models femenins, quan jo era petita,
per exemple, al meu poble, de dones que treballaven,
totes les que treballaven eren les senyoretes de l'escola,
Diguéssim, el missatge era, si treballes,
no pots tenir una vida pròpia.
I jo recordo molt que hi havia una senyora...
L'he recordat perquè durant la pandèmia,
ja sabeu que les residències eren molt complicades,
i algú em va dir que estàvem en una residència,
sempre la imaginava com una Catherine Hepburn,
O sigui, anava una mica amb el teu look d'avui, Patricia.
Però en una època en què totes les dones que jo coneixia
quan sortien a la tele anaven amb vestits.
I, per tant, ella era una dona que treballava,
que als matins agafava l'autobús per anar a Lleida,
Recordo molt la fascinació que em provocava aquesta dona,
que mai vaig saber que treballava, també us ho diré,
i veia que ella tenia una autonomia, una vida pròpia,
Els meus models de dona van ser aquests.
I llavors trencar-me això també vol dir que t'ho has d'inventar tu.
No tens cap referent al que agafar-te.
I t'admiralles amb gent que vas coneixent,
que al llarg de la vida, estudies, comences a treballar,
vas coneixent dones que exerceixen alguna responsabilitat,
però a la vegada tenim aquest síndrome de la impostora
que penses, però clar, és que jo no em puc comparar, perquè jo...
Clar, això també et costa molt de fer-te avançar,
perquè tu sempre estàs pensant que estàs aquí
i no hi hauries de ser, literalment.
Vull dir, jo em va dir Neus Tomàs i Laura Rosel,
És així, i no és falsa modèstia, de veritat.
És aquest aclaparament de nosaltres sempre pensar
que no tenim res a dir, no podem oferir res.
Vols dir que jo soc la persona que hauria d'estar?
Que això és difícil avançar quan tens tants condicionants?
No, falta de morals, falta d'autoestima...
La meva filla, que com us dic, és d'una altra generació,
em deia que has de ser més assertiva,
però no assertiva competitiva, has de ser més assertiva.
Però clar, ella és d'una altra generació,
i realment és molt gratificant veure que d'una altra generació
és molt gratificant veure que ella, que té 23 anys,
ha fet un salt que jo encara no he sabut fer,
però encara hi ha molt camí per recórrer.
Els que han vingut a les estacions ja ho saben,
jo tinc tendència a afavorir gent que parla de Lleida.
La major part, l'accent de Lleida, i la major part de dones.
Va ser un dels nous per raons òbvies i per consciència.
I després et faré una pregunta relacionada amb això.
i enllaçant el que diu ara l'Anna, que ens falten referents.
Però bueno, històricament n'hi ha hagut de dones pocs,
però jo recordo un que va ser un dels que a mi em va decidir fer parisme,
tot i que ho dic sense falsa modèstia,
i quan diré el nom ho sabreu per què, que és la Montserrat Roig.
O sigui, vaig passar la vida retallant les columnes de la Montserrat Roig,
i les tenia allà, i les llegia, les rellegia i tal,
i va ser una de les lliçons per les quals,
a la meva segona opció d'història, vaig decidir fer el paridisme.
Però és veritat que avui dia, per sort,
les noves generacions de paridistes tenen molts més referents,
que han estat a primera fila, i que això és important.
I sobre la manera de treballar,
i sobre la manera de treballar, estic d'acord amb la Laura,
que en aquesta professió nosaltres no diem que treballem de paridistes,
diem que som paridistes, perquè ho som.
És a dir, jo fins i tot no ho he esborrat, perquè soc paridista.
Ara estic fent de política, però soc paridista.
És una professió que tu l'esculls, la vius,
i, per tant, estàs disposat a fer gairebé tot.
Perquè l'Embú no em repetirà, perquè hi estic totalment d'acord,
i en aquesta sala crec que n'és conscient.
És complicadíssim, primer, treballar d'això,
i poder-te guanyar la vida, i després arribar a càrrecs directius.
I, per tant, l'exigència és majúscula, tant en homes com en dones,
però en les dones, pel que m'ha estat explicant, encara ho és molt més.
L'única manera de poder avançar en aquesta professió
però això no treu que, evidentment, hi hagis de posar límits.
I els límits crec que les empreses cada cop els estan també resituant
també per normatives laborals.
O sigui, quan jo vaig començar a fer periodisme,
sortíem de la redacció a la una de la matinada.
Els diaris, a l'una de la matinada.
De fet, jo encara tinc una qüestió,
és que a mi em costa molt arrencar als matins,
perquè tota la vida he arrencat a les onze del matí a treballar.
A mi, als matins, hi soc, però no hi acabo de ser, no?
Perquè era a l'una de la matinada,
i ara hi ha els tres torns, les redaccions...
Tot l'entorn laboral, jo crec que ha facilitat la vida,
està facilitant la vida dels periodistes, ells i elles,
I això, sobretot, reverteix en el benestar de les dones,
perquè hem estat les més damnificades de tot això,
Malgrat la precarietat que viu aquesta professió.
I una altra cosa molt important és que, sobre els lideratges,
crec que sí que estem aportant, també ho dèieu vosaltres les dues,
De les primeres, d'allò que més rebes, de l'Ester Vera, tal, tal.
Però treballar en xarxa és una cosa que hem après a fer,
no sé si per convenciment o per supervivència,
però crec que ho portem les dones en els gens durant segles.
I les dones que competeixen entre elles,
bàsicament, crec que ho fan com un bon mecanisme d'autodefensa,
però que deriva del mateix patriarcat,
del mateix sistema que fa que et barallis amb la dona al costat
perquè és la que té menys poder, com ara tu, per dir-li a l'altre
que no sé què, perquè l'home és dalt.
En canvi, normalment, els lideratges femenins que se'n surten...
són els que aprenen a treballar en xarxa amb la resta de dones
I a mi em sembla que aquests llaços s'han de reforçar.
I no sé si s'haurien de reforçar fent, no sé, més associacions,
o les pròpies associacions professionals, fer grups de dones,
Però, en tot cas, és la manera.
I, bé, i, a més, amb una professió tan corporativista com és aquesta,
O sigui, no li traiem només floretes.
És molt corporativista, també com un mecanisme d'autodefensa,
Llavors, aquesta xarxa hauria de començar a funcionar
d'una manera crec que molt més efectiva,
i segurament ho farà d'una manera natural
quan hi hagi encara més dones que tinguin càrrecs de directius,
o, si no directius, que tinguin una visibilitat social
des de la professió molt més elevada de les que n'hi ha ara,
que realment n'hi ha poques, com hem estat constatant.
Sí, a mi m'interessa aquest concepte de lideratges en xarxa,
i que ho portem a l'ADN des de fa milions d'anys.
De fet, som aquí perquè sabem treballar en xarxa.
Per tant, jo crec que també és un dels aprenentatges.
Aquestes friccions, o, ja que es tracta el tema,
aquesta xarxa, a l'administració,
li has trobat friccions i xarxes a l'administració?
he trobat moltes coses que ja m'esperava trobar,
perquè, al final, quan ets periodista i estàs entrevistant polítics,
i veient polítics, això ja t'ho esperes, ja ho saps.
T'esperes el dinosaure que és l'administració,
comparat amb l'empresa privada.
Jo sempre li dic a la meva subdirectora,
avui, avi, t'estic interpel·lant molt,
però és veritat, ella és una alta funcionària fa molts anys,
i coneix tots els budells de l'administració,
Jo em desespero, perquè hi ha coses que, com a periodista,
Jo, amb una trucada, tu dius, en 20 minuts, fas quatre coses...
Jo, amb una trucada, és màgia.
Jo agafo i dic, escolta'm, això, així, què tal, això, com ho veus?
Tot el dia ho solucionem i punt.
A l'administració, això requereix 6 mesos.
I pots estar intentant apretar la màquina,
però no la pots apretar per tot el tema de la funció pública...
És a dir, hi ha tot un munt de coses que...
És a dir, l'administració s'autoprotegeix,
per garantir un servei no arbitrari en els ciutadans.
I aquesta és la raó de ser de la burocràcia.
Portada en l'extrem, crec que és perniciosa,
la meva ànima és més liberal que no pas estatista, en aquest sentit,
És garantista que tinguem un cos de funcionaris o de funcionàries,
és garantista que hi hagi tota una sèrie de procediments,
és garantista per al bé comú, i en això ho comparteixo absolutament.
O sigui, no noto diferència amb l'empresa privada, en aquest sentit.
Hi ha persones amb qui treballes millor
i hi ha persones amb qui treballes pitjor.
Però crec que en aquesta societat a la qual vivim
hi ha moltes coses que estan igualment garantides
respecte a la qüestió femenina, tant si ets dona com si ets home,
tant si treballes a la privada com a la pública.
Segurament tens més oportunitats de promoció per igualtat de condicions
Això m'assembla, perquè estàs sotmesos a concursos,
perquè hi ha tot uns pressupostos de selecció garantits,
i a la privada és absolutament arbitrari.
Jo treballava en un diari, el Punt Avui,
que diu que realment és dels més equitatius
i que no hi ha cap d'aquest tipus de dones.
I és veritat que jo m'he fet uns farts de directrius
dels meus exdirectius, dient-me...
Escolteu, aquest reportatge, que hi hagi la meitat de dones...
Després trucaves i no trobaves dones que volguessin donar la cara,
que era allò que dèiem abans, que no n'hi havia.
Ja podem entrevistar la meitat que siguin dones
d'aquesta sèrie d'entrevistes, però és que no en trobem.
No n'hi ha tantes que estiguin al capdavant
i que no hi hagi cap d'aquest tipus de dones.
I, en canvi, l'empresa pública, o sigui, el govern,
sí que dona aquesta igualtat d'oportunitats.
No s'està mirant de si ets home o ets dona,
s'està mirant de mirar complexos aquestes avaluacions,
fas unes oposicions o fas un trinatge, és molt més just.
I a l'hora de treballar, ho puc dir clarament,
jo, en el govern, al contrari.
Aquest govern és un govern, com s'ha dit,
amb unes oportunitats reals a tota l'escala del funcionament,
I, per tant, m'hi sento molt còmode, treballant aquí.
Sí, estava pensant dues coses.
Quan parlaves abans que t'estimaves,
i la Laura també, que us estimàveu,
la professió, i que és vocacional,
que en lloc de feina, els que us dediqueu a això,
esteu fent un ofici, és un ofici, realment.
Això porta sempre el que dèiem abans,
I l'altre, ara que parlaves, les friccions,
i en llançar amb el que deia l'Anna al principi,
que l'únic que té fricció és el rellotge, a la pública,
perquè va més lent, i és el siministre,
el siministre que tots hem vist, hem gaudit, és cert.
I, de fet, això que deies ens va passar a la primera sessió,
que va vindre una secretària general, no una directora general.
També, fins que no vam aprovar el tema,
qui hi hauria, quant duraria...
Hòstia, va haver de passar una sèrie de filtres...
L'Anna de seguida em va dir que sí.
Però sí, i també és cert que l'administració ha de ser així.
Bé, anirem tancant i deixarem les preguntes, eh?
Em dóna certa esperança allò que ha dit la Laura abans,
que els seus companys homes de 30 anys parlen ja de fills.
I el que has dit tu de la teva filla, també, has de ser més assertiva.
També has dit abans, home, això de nena i maca i reina,
m'ho diuen a partir d'una certa edat,
d'una certa edat cap avall, ja no m'ho diuen.
M'ha semblat entendre que els d'una certa edat és més freqüent.
Semblaria que estem fent entre tots,
des de la privada, des de les administracions,
i des de la ciutadania, perquè ens toca fer els deures,
estem fent una mica, anem cap avall una mica el camí.
També és cert que si mirem les estadístiques i les gràfiques
i les projeccions, tardarem 150 anys a arribar-hi.
Perquè al final, quan parlem de poder,
i com que som catalans, el que no són pessetes són punyetes,
parlem de calés, que em paguin el mateix,
i que tingui el mateix grau de responsabilitat.
Si em surt bé, em posin les mateixes medalles,
i si em surt malament, rebi la mateixa crítica.
Volia fer una mica de projecció.
No, no, 2063 ja no hi seré, jo.
Bueno, hòstia, amb una mica de sort.
Però el meitat sí que hi serà.
Llavors, si ens atrevim a fer una mica de projecció,
la projecció hauria de ser aquesta, hauríem d'arribar aquí,
Abans parlàveu de lideratges, de tindre referents.
Referents actuals en comencem a tenir.
Si anem enrere i ens demanen 3 noms de 3 periodistes de tall internacional,
tothom ens dirà homes, pràcticament, potser una dona, segurament.
Però hi ha un trio que són homes,
Mireu l'evolució, la projecció, fem una mica de carta als reis,
i poseu-nos deures, o posem-nos deures.
Jo no sé si són deures o no, però sí que vull posar en valor...
la feina que estan fent, per exemple,
tot un grapat de periodistes d'esports dones,
Perquè fins ara el periodisme esportiu
era pràcticament una cosa d'homes, perquè ells juguen a futbol,
I ara totes aquestes periodistes dones,
és veritat que per parlar del Barça femení
o d'altres clubs femenins, però gràcies a aquesta empenta,
estan demostrant que les dones també sabem fer periodisme esportiu,
perquè abans n'hi havia, però molt poquetes.
Llavors, per mi són unes referents...
i són un exemple de com seguir avançant,
i com obrir nous camps per a les dones en aquesta professió.
Després, el tema de les xarxes, que no l'hem tocat.
L'exposició que tenim les dones periodistes a les xarxes
crec que no és la mateixa que tenen els homes,
que tenim els homes periodistes.
La crítica que se'ns fa a les xarxes no és la mateixa.
Les companyes Laura Aznar i Sara González
van fer una sessió al Parlament fa uns mesos,
van anar-hi diferents dones periodistes
a explicar la seva experiència a les xarxes,
i és que era calcada, en tots els casos.
I jo crec que la majoria d'homes
no passen per les situacions que passem les dones a les xarxes.
Per tant, deures a enfortir-nos,
tots com a usuaris de les xarxes, perquè això no passi.
Jo he estat més d'una ocasió com a codirectora amb un home,
o jo directora i un subdirector home,
i en moltes reunions de feina, o fins i tot en directe,
m'he trobat que els entrevistats homes parlaven a l'home,
Hola, mano jo més que ell, però quan vulguis em fas cas.
Hem d'aconseguir complicitats també dels homes, dels companys,
Per reconèixer cadascú el càrrec que té, el mèrit que té,
o les responsabilitats que té.
Deures en tenim molts, no ho sé, jo marco aquests 3, però...
Sí, sí, seguint una mica amb això d'aquesta exposició a les xarxes,
jo recordo quan ja em van dir que em nomenaria en directora,
el primer que em van recomanar va ser que em comprés roba.
Perquè ens van dir que no, que no.
No, a veure, no m'ho van dir els...
És el tema de que, doncs, el Josep Maria,
avui suposo que s'ha posat el que li ha vingut de gust de posar-s'hi,
en canvi, la Laura, l'Eva i jo hem hagut de pensar...
Si vas... Només us cal posar exemples polítics.
És a dir, si ets Iolanda Díaz, t'arregles massa,
i si ets Eulàlia Arguant, vas molt deixada.
Llavors, has de portar aquell equilibri de dir...
Bé, m'he de posar una cosa que em vegi digna,
però que a la vegada no sembli que m'he arreglat massa,
perquè jo ja he dit que m'haig de ser com el temps, molt just,
i amb prou feines sé quina roba tinc neta, no?
I si a més has de pensar o que no t'ho hagis posat el dia abans...
Llàstima que hàgim aixecat la portaveu,
perquè l'Òscar ens pot explicar algun exemple en el seu cas.
I ja no us dic la Laura, que he tingut una exposició molt...
La televisió et dóna... Sí, sí.
Jo era un programa, era un punt de llum en el plató.
Perquè era un plató molt fosc i necessitaven un punt de llum.
Però tu la samarreta te la... No, no, no era el fax.
Ah, no el fax. No, no, el fax.
Jo anava superbé amb fax, anava supersegura.
Amb la samarreta del Calvis. Amb la samarreta del Calvis.
Terres de Lleida. Terres de Lleida.
No, però abans era 8TV, que era un plató molt fosc,
i sempre em posaven uns vestidets que ensenyaven molta carn,
que jo, a part d'uns vestits que no m'hagués posat mai,
però igual te'ls has de posar perquè és on treballes,
però, clar, sempre sense mànigues, amb tirans, mitges transparents,
jo no porto mitges mai, havia de portar mitges transparents,
i era com... cal que vagi sempre així.
És que és molt fosc, el plató.
Clar, com que ell va amb traje, corbata, va molt fosc,
Em pensava que havia vingut aquí a fer de periodista.
No ho vaig dir, perquè, com que som així, no vaig dir res.
Bé, doncs res. Però això amb ells no els passa.
El que vull dir és que això és molt pesat, ja us dic que jo porto...
A més, és això, jo em vaig sentir molt ridícula...
quan abans de cobrar el meu primer sou com a directora,
m'he gastat tot l'increment comprant-me americanes i coses...
que jo no tenia, jo no en tenia cap.
I jo mateixa em pensava, a veure, això és demencial.
O sigui, en sèrio, m'he gastat l'increment de sou...
comprant-me roba que jo no m'hagués comprat mai per anar a actes,
i donar la imatge que se suposa que ha de tenir una directora.
No ho sé, les directores tenen una imatge.
Vull dir, hi ha algun lloc que digui...
com ha d'anar vestida una directora?
És molt frívol i molt de tot, però és pesat.
Els de protocol això ho tenen claríssim, eh?, per aturar-hi.
Vull dir que sí, s'ha d'anar... sí.
Exacte. Doncs aquí és on va anar el meu sou, diguéssim.
Jo podria dir que la directora general també, el primer mes,
també va anar a comprar americanes.
I ja no direm després una qüestió més enllà del tema que et posis a sobre,
que si ets molt jove és A, si ets molt gran és B,
si estàs molt grassa no sé què, si estàs massa prima,
si estàs massa alta, massa baixa...
O si sempre tenim alguna tara, que també és difícil, que no...
Tot és objecte de crítica o de comentaris.
I la sensació aquesta que estàs molt en exposició
que tu també et sents molt insegura
del fet que et puguin jutjar de dir, mira, no sé què,
o com... amb coses que tu no hi pots fer res.
Vull dir... ets com ets, vull dir, jo tinc el nas groc,
vull dir, no me'l puc aixatar.
No entris per aquí, no entris per aquí.
Amb el segon sol, amb el segon sol.
És que ja m'ho he deixat de caure.
Eva, posa deures als polítics, va.
No, jo em sumo a tot el que s'ha dit aquí, els dues,
però sí que potser voldria posar...
No sé, a mi hi ha una cosa com obra d'esperança,
i són, evidentment, la gent molt més jove,
perquè quan parles amb gent molt més jove...
Vaja, no visualitzo cap home de 30 o de 25 o de 35
O sigui, en l'entorn professional, per exemple.
sinó que crec que la pròpia segmentació del sector...
Les grans empreses tenen coses bones,
o les fan per tothom i les fan a l'ogrant.
Però també és veritat que són cotilles
que no permeten avançar molt sovint.
I, en canvi, la pròpia segmentació del sector,
cada cop hi ha iniciatives més petites,
d'empreses molt més petites, d'altres models,
d'empreses cooperatives, de productores molt petites,
de governants de comunicació molt petits...
És a dir, estem fent artesania en el propi sector,
segurament per una necessitat de donar sortida
a tota la gent que està a les facultats,
també una necessitat d'acotar més el que es dona de serveis,
i perquè el món de la comunicació s'ha fet molt més complex,
té moltes necessitats diferents,
i, per tant, aquestes necessitats les acaben omplint qui?
Doncs les dones, que no han trobat feines en els grans grups,
perquè no n'hi ha prou, de feines, en els grans grups.
I si es volen dedicar a això, saben que han d'obrir una consultoria,
saben que elles mateixes es poden convertir
en influencers i en marca, saben que no sé què.
I tot aquest, anava a dir exèrcit,
perquè no se me'n surt ara cap altra paraula,
però sí, és cert, tot aquest exèrcit de dones
que són formades de les facultats,
que són el futur i el present,
però sobretot el futur d'aquesta professió,
no estaran treballant en els grans grups,
estaran exercint la seva professió des de molts altres indrets.
ja de la manera natural que ho fan en xarxa.
Ho fan fent un gabinet de comunicació comarcal
o ho fan fent una productora de no sé què,
o fent una cooperativa de gent que escriu per a altra gent,
jo crec que farà avançar aquesta professió
en la direcció que les dones estan perseguint,
perquè, a més a més, bàsicament no estan fent dones.
O estan fent homes, joves, que ja comparteixen tots aquests valors.
Per ells ja no suposa cap problema, tot el contrari.
Ho veuen com una absoluta normalitat, estar treballant així.
Això, a mi, m'omple d'esperança,
perquè crec que aquesta professió serà diferent d'aquí 15 anys,
i, sobretot, serà diferent vista des d'aquesta perspectiva,
ja que estic a l'APPEC, moltes d'aquestes seran revistes.
És a dir, el dia que ens reuníem al jurat de l'APPEC,
estàvem veient unes meravelles de projectes,
que dius, això és meravellós, ho està fent aquella Girona,
ho està fent gent jove, i moltes d'elles són dones,
i a nivell econòmic pesen molt poc, sí,
però a nivell de cultura empresarial,
a nivell de cultura de sector, pesen moltíssim,
El seu pes acabarà sent fonamental en termes grans i relatius,
I, per tant, a mi això m'omple d'esperança,
perquè les seves rutines no tenen res a veure
amb la gent que hem treballat, que són les 3,
que hem treballat a grups mitjans, grans,
que tenen unes altres maneres,
que són dinosaures molt pesats, que avancen molt lentament,
i des de fora, des del sector privat,
des de les petites, minúscules empreses,
des de les autònomes, estan fent una tasca
que no s'està fent des dels grans grups,
i que els grans grups haurien de fer d'una manera molt més decidida,
acompanyades, evidentment, pel govern.
I jo crec que, si jo veig un futur,
el vull veure en positiu i el veig així.
I crec que, a més a més, és factible.
De fet, ja no és futur, és present per a moltes dones,
periodistes i comunicadores, publicistes,
pel sector de la comunicació en un sentit ampli.
Jo també soc optimista, també.
Tan optimista que, vull dir, espero el 2063 retrobar-me...
I dir això, que hem avançat molt.
Jo crec que tenim l'obligació de ser optimistes i fer que passi.
Tinc minutets per preguntes, si voleu.
No sé si hi ha un micro per aquí, o podeu cridar.
Hi ha un micro, sí, perquè ho estem enregistrant.
Però, més que una pregunta, volia fer un comentari, primer de tot.
Jo, de petita, volia ser l'home del temps.
posar focus en el que és la premsa comarcal i local.
Perquè crec que, bé, totes les periodistes...
que hem començat a endinsar-nos en el sector
es comença per aquí, no?, pel que tens al costat de casa.
I jo he tingut la gran sort de voler-me dedicar al periodisme esportiu,
i de vegades he tingut com la sensació
que a mi m'han posat el cap davant per ser dona, no?
Tinc la sensació, potser, de vegades,
que la televisió de la meva comarca,
que no ho diré per si hi ha algú per aquí,
que m'han posat el cap davant no per ser bona en el meu,
Perquè es vegi a través de les altres televisions locals
que hi ha una dona retransmetent el partit, no?
De vegades he tingut aquesta sensació.
I, fins i tot, també, allà a la redacció,
som dues dones que ens tractem amb el periodisme esportiu.
a mi, no sé, em va com tractar malament en aquest sentit,
I hi havia aquella sensació de dir que, ostres,
la que de veritat m'està tirant els plats a sobre, no?
Quan som dues que volem reivindicar l'esport,
i, no ho sé, em va cridar una mica l'atenció, no?
No sé si vosaltres també heu tingut la sensació aquesta
que us han posat el cap davant, directora del Segre,
endavant de programes de ràdio i televisió, només per ser dona.
A mi jo crec que hi ha una suma de tot.
Jo, en el meu cas, pel tema de direcció, no,
perquè, evidentment, és una cosa massa gran,
per començar, hi ha una qüestió econòmica,
i suposo que tampoc se la jugarien tant per quota.
Sí que he moderat unes 800 taules rodones pel fet de ser dona,
Conviden quatre tios i necessiten algú perquè no es noti tant.
El que passa és que tu pots dir...
et pots posar digna i dir, no, no, jo aquí no sé què,
tu pots assumir que acabarà bé,
que a les taules sempre hi haurà tothom.
I jo assumia aquesta part de responsabilitat,
de dir, d'acord, accepto, però els feia notar.
Però ho veieu, que soc l'única dona?
És a dir, potser una de les raons que va pesar...
a l'hora de posar-te a fer esports era el fet que fossis una dona,
però no pot ser l'única, perquè tampoc se la jugarien.
És a dir, els devies agradar, i a més a més, eres una dona.
I això és molt important, perquè hi haurà nens a la teva comarca...
que veuran dones que estan fent una feina
que fins ara només feien, o pràcticament només feien homes.
Jo les quotes, d'entrada, quan era més jove,
tot i que ara soc encara molt jove, però quan era...
Sí, jo ja no em trobo ningú que em dobli l'edat,
sí que aquestes coses les vius com amb molta més intensitat,
i ara soc molt més pragmàtica, és a dir, soc més...
El que penso és, molt bé, si no hi vaig jo no hi haurà cap dona.
I no m'importa ser la quota, si amb això hi ha representació.
I acaba sent estrany que hi hagi en un acte tot home.
Perquè fins ara jo només havia estat amb taules que tot eren dones,
I clar, el tema és el 9 de març i l'11, i el 12, a veure què passa.
I crec que jo també era molt crítica amb les quotes,
o, per exemple, quan va començar on són les dones,
a mi no m'agradava, em trobava una mica hostil,
Però, vull dir, a veure, crec que rectificar els desavis...
I va ser una campanya magnífica, que ha funcionat,
i ens ha posat a tots els piles.
I tots vam començar a mirar i vam dir, uh, però sí, on són les dones?
I això ara el que fa és que tu també, a l'hora de...
Per exemple, jo que estic amb un diari escrit,
a l'hora d'agafar nous opinadors,
el que tens molt clar és de dir, bueno, si agafo un home,
I et costa, també, per un tema que l'hem tret tangencialment.
L'has tret tu amb el tema de les expertes, no?
Quan tu truques per fer una columna amb una dona,
la resposta de gairebé totes és,
ui, no, jo escriure, no, què va, jo no estic preparada.
Tu truques a un home que en sa vida ha publicat un article
i et diu, molt bé, quan començo, demà...
I, en canvi, elles tenen, els fan molta més impressió,
o ens fan més impressió i més respecte.
Has de tenir un punt de militància, no?
És a dir, no, no, jo vull una dona. No, no, m'és igual.
Tinc 3 candidats que ja m'han trucat,
o, per exemple, abans d'entrar,
ho comentàvem, no?, el tema de les trucades d'augment de sou.
És molt estrany que una dona que està en una situació molt...,
sempre pensen que no les mereixen.
jo portava com 5 minuts literals de directora,
i a mi ja companys masculins, diguéssim,
em van venir a dir que mirés el seu,
que portava temps, que necessitava un augment, el que sigui,
amb molta naturalitat, i molt bé, vull dir...
I a la redacció, jo crec, devem ser bastant veritari,
però més aviat hi ha més dones que homes, no?
En canvi, cap dona m'ha demanat un augment de sou.
Això també... nosaltres mateixes ens posem límits.
I per això, bueno, si t'han posat de quota, és igual.
T'hi han posat, i segur que estàs fent molt bé la teva feina,
i això pot animar més gent a seguir endavant, i aprofiteu.
no pots saber si t'han posat per ser dona o no.
Hi ha dues teves qualitats, i una de les teves qualitats és ser dona.
No ho dic ni com a positiu, ni que ser home sigui negatiu.
Però de vegades busques la feina i busques les qualitats,
i cada vegada que ho descobreixs millor.
Però jo crec que el debat aquest és estèril, de les quotes.
No ho pots saber, i com que no ho pots saber,
i com que tots tenim el síndrome de l'impostor, i les dones més,
perquè veniu de més enrere, és obvi,
crec que no has de deixar guanyar aquest síndrome de l'impostor.
Perquè, a més a més, pots agafar-ho d'una altra manera.
Tota la vida posant homes a fer coses que són pitjors que dones
Per tant, bueno, si ara passa l'inrevés, és igual.
I ningú s'ho ha plantejat abans.
Per tant, com que no ho podem saber, endavant.
Escolta, ets la millor per fer aquella feina, punt, s'ha acabat.
Home, ella podria renunciar a no moderar una taula,
perquè li han posat allà per la quota.
Però si no ocupa aquella parcel·la, algú altre l'ocuparà.
Home, perquè la inèrcia del sistema...
Les quotes estan fetes per combatre la inèrcia del sistema,
que és desfavorable en les minories,
en aquest cas, escolti'ls discriminats.
Jo soc totalment partidària de les quotes.
I és que és inevitable, fins que no hi hagi una igualtat de drets,
per garantir que hi hagi més presència femenina,
hi hagi més referents femenins.
Està clar que una dona que no serveixi
no la posaran en un lloc de responsabilitat,
ni a l'empresa privada ni a l'empresa pública.
Ho agafaran una altra dona o un home.
Us he de dir que per fer aquesta taula
teníem candidats de sogres, fins i tot amb accent de Lleida.
Vull dir que van bé de triar, no en trobem, al contrari.
Una pregunta des del Digital Núvol.
arran del comentari que ara feia l'Eva
sobre la idea aquesta que apuntaves
de com el periodisme avança cap a una nova direcció,
aquests llocs de treball i aquesta adaptació
en la qual tots hi estem participant,
jo us volia preguntar quina opinió teniu
pel que fa a l'entrada, des del meu punt de vista,
diria l'entrada de noies joves
gràcies al talent que han demostrat
o que mostren a les xarxes socials.
Us volia preguntar si creieu que aquesta entrada
que ara estan tenint aquestes noies
du a una creació de llocs de treball en un sentit positiu,
i per tant és bo que aquests mitjans captin aquests nous talents,
o si, per altra banda, s'està tergiversant
el camí que potser heu pogut fer vosaltres
en els anteriors anys per arribar a aquests punts de lideratge,
com ara comentàveu, o una entrada tradicional a les redaccions.
No sé si teniu alguna opinió al respecte.
Jo crec que les sospites d'intrusisme hi han estat sempre,
i ara ens movem en l'entorn que ens movem,
en què les xarxes i internet tenen molta presència
i són un motor molt gran de contingut i de talent,
Si anem a mirar quanta de la gent que està treballant als mitjans públics,
però a la resta de mitjans sense tenir la carrera de periodista,
per mi no és un problema que vinguin d'on vinguin,
de l'àmbit que vinguin, mentre portin contingut, talent,
M'imagino que ho dius per les noies que fan podcasts,
Andrea Gómez, Alba Rieras, Laura Escanes, això.
Crec que el sector de la comunicació
i de les xarxes socials són un mitjà de comunicació elles mateixes,
i, per tant, em sembla bé que hi hagi incorporacions,
però també segmentem quin tipus de feina,
perquè, és a dir, ser un influencer està molt bé,
o fer un podcast està molt bé, però el periodisme és una altra cosa.
I crec que també hem de preservar el paper del periodisme
i dels periodistes, preservar-lo.
No vol dir fer-hi un mur i que aquí no hi passi ningú,
vol dir que en el sector de la comunicació hi ha feina per a tothom,
i, evidentment, les empreses han d'incorporar perfils
que vinguin de les xarxes socials,
i diria que al revés també estaria bé, cosa que no passa,
ni de moment s'oblida que pugui passar.
És a dir, no ens enfrontaríem segurament a tantes fake news
si hi haguessin més periodistes treballant a les xarxes
Per tant, aquesta simbiosi em sembla bé, però sense barrejar perfils.
És a dir, tu ets periodista, fas de periodista,
i si ets influencer, fas d'influencer,
i hi poso un exemple molt concret.
Tu pots ser influencer de moda i de marques i de no sé què,
i anar-te'n a treballar en una empresa periodística,
per què no? Em sembla estupendo.
Ara, la persona que fa crítica de moda i és especialista en moda
i és periodista de moda, és un altre paper,
i serveix uns altres interessos
que segurament no seran els de les marques o no haurien de ser,
directament els de les marques.
Per tant, sí, però cadascú en el seu lloc,
encara que sigui la mateixa empresa.
Jo volia apuntar una cosa que m'ha suggerit la teva intervenció
Que a vegades la veterania, o sigui, en dones,
O sigui, també totes hem de fer un treball
d'entendre'ns amb la gent més jove,
també entendre la situació de les dones que portem més temps.
I si us heu trobat amb situacions així,
també té aquesta força de dir,
ei, que aquí hi ha uns anys de treball,
La jove, que aporta la frescura i les ganes i tal,
i la gent, que portem anys i que ja hem vist de tot.
No ho sé. M'he de donar per al·ludit el tema de l'edatisme.
Ah, no, no ho sé. Era el torn de paraula, jo crec.
Jo t'estava mirant pel torn de paraula.
Jo crec que sempre és molt interessant
quan en un projecte qualsevol,
no necessàriament periodístic,
intervenen gent de diferents generacions.
És de la mateixa manera que és molt necessari
que no tot siguin homes i no tot siguin dones,
perquè acaba sent una cosa més real, més factible i amb més futur.
A mi, una de les coses que m'encanta de treballar en un diari,
és tenir tanta gent jove a la vora.
Jo tinc redactors que són de l'edat de la meva filla,
la qual cosa, primer, és terrible, quan t'ho diu,
però després és molt positiu, no?,
perquè tinc gent que és més gran que jo
i tinc gent que té 20 anys menys que jo.
I això em sembla molt enriquidor.
És una de les coses que crec que,
si treballés en qualsevol altre tipus d'empresa o de sector,
perquè en una redacció hi ha una convivència,
bueno, ja ho sabeu, que va més enllà de la feina.
Que estàs allà convivint moltes hores, molta gent,
d'aquestes, que sort que no tenim càmeres que ens graven,
I considero molt enriquidor el fet de tenir gent jove a prop.
I espero que aquesta gent jove, doncs, cada vegada pugi més,
que no vull reconèixer cap dels companys amb més edat
i que, per tant, no necessiten ni buscar a internet una cosa,
perquè la recorden perfectament.
I diuen, sí, això va ser el 1994, va haver-hi una reunió aquí,
Això és molt enriquidor, també.
Jo crec que són dues maneres de treballar que, juntes,
Bé, gràcies per les preguntes.
Si ja no hi ha res més, ho deixem aquí.
Agrair-vos moltíssim la vostra presència,
les vostres aportacions, a vosaltres també.
Em quedaria amb alguns comentaris que han sortit.
L'Anna, quan deia que ens falten models,
i com la seva filla, Nadia Perradera, em penyen,
ella és la demostració clara que tenim models.
La Eva parlava també dels referents,
Montserrat Roig i altres referents,
reivindicar els referents que tenim, històrics,
però sobretot els actuals, jo crec,
i ahir a la nit en van sortir uns quants.
Els lideratges amb xarxa, que també en parlàveu.
La xarxa que tu parlaves al principi dels teus pares,
la xarxa familiar, com a molt important.
I després em quedaria també amb aquesta diferència de lideratges,
els lideratges més amb xarxa, diferents.
Aquesta primera generació de líders dones
que van agafar els mateixos viatges que els lideratges masculins,
i crec que ho resumeix molt clarament
el que ha dit la Laura, de no cal dinar.
No cal fer aquells dinars i arreglar-ho tot en 4 hores,
que al final, sobretot, això no s'acabarà mai.
L'únic que vols és no tornar a la feina.
Anem ràpid, perquè hem d'anar ràpid, perquè no tenim massa temps,
perquè en l'interès de tots ens interessa
que els mitjans parlin en femení,
i que el poder estigui on ha de ser,
concentrat en mans d'uns pocs.
Moltes gràcies, això ho trobareu a la web,
Teniu les altres sessions en vídeo, com hem gravat aquesta,
accessibles, amb intel·ligència artificial les transcrivim,
són buscables, podeu anar al punt que hem parlat,
o escoltar tot el que ha dit una persona.
Us recomano les sessions precedents,
i, òbviament, quan aquesta estigui online,