Segona Jornada
Periodisme i exili
Saps què
La transcripció d’aquest vídeo ha estat generada fent servir Whisper AI.
L’extracció de paraules clau i la redacció del resum s’ha fet servir GPT4.
Gràcies a tothom, gràcies alcalde i vice-rectora, doctor Costa, germà a l'APPEC i dir-vos això,
aquesta és la segona de les xerrades que fem en el marc de l'APPEC 2063,
aquesta reflexió que volem fer al voltant de la publicació de revistes en català,
amb continguts en català d'aquí cap endavant, mirar enrere aquests 40 anys,
però sobretot el que ens interessa és mirar cap endavant.
I per fer-ho avui jo crec que tenim un panel de luxe, tenim una taula de luxe,
tenim una taula que jo crec que cobreix des de l'experiència
i el coneixement del doctor Casasús,
el coneixement i l'experiència sobresconeguda de la Montserrat Armengou,
fins a les experiències personals i professionals de l'Abraham i del Milton.
A la meva esquerra tinc el doctor Josep Maria Casasús,
catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i col·lega a la universitat,
membre del IEC, periodista, doctor en ciències de la informació per a la Universitat Autònoma,
va ser el primer degà dels estudis de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra
i el primer degà de la facultat de comunicació en què estem de la Pompeu.
Fou president de la Societat Catalana de Comunicació,
de la Societat Espanyola de Periodística,
membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans,
ha rebut la creu de Sant Jordi,
distinció Jaume de Sants Vives, qualitat universitària,
podríem continuar, jo crec que no deixarem temps a la resta,
però en tot cas és un honor i crec que un privilegi
a tots els que som aquí a poder-lo escoltar avui.
A la meva dreta tenim la Montserrat Armengou, Martín,
la coneixeu tots des dels principis de TV3,
periodista també per la Universitat Autònoma de Barcelona,
amb això també compartim universitat,
l'any 85 va començar a treballar a TV3 on va col·laborar
amb els programes 30 minuts i Sense ficció,
del qual n'és la directora actualment des del 2017,
i amb el Ricard Belis ha realitzat documentals
que han tingut molta projecció internacional,
documentals que s'ocupen de recuperació de la memòria històrica,
han investigat els crims del franquisme,
han parlat amb moltes víctimes de la persecució,
allà ens emportarà alguns talls,
veurem alguns talls de documentals seus.
A la seva dreta tenim l'Abraham,
és columnista del Washington Post,
ha publicat reportatges d'opinió a mitjans internacionals,
al New York Times, ABC World, Al Jazeera, Vice News,
també al País, a la revista Gato Pardo,
la primera revista cubana independent
dedicada al periodisme narratiu,
va guanyar el premi llibertat de premsa internacional
del Comité per la protecció de periodistes,
el Sigma Delta Chi Awards de la Societat Profesional de Periodistes
i el de la Societat Interamericana de Prensa.
També he escrit un llibre, La Isla Oculta,
que quan acabem d'aquí me'l aniré a comprar
perquè tinc molta curiositat per veure què ens explica.
és periodista, locutor, escriptor i activista pels drets humans,
ha treballat en la rehabilitació de joves
vinculats a bandes criminals del seu país,
amb més de 20 anys de trajectòria en el periodisme
i ha treballat en la defensa dels drets humans.
i el va anar lliure amb la condició que deixes d'investigar.
Jo crec que ens pot explicar moltes coses
de la seva trajectòria vital aquí.
La democràcia i els drets humans,
Freedom House i el PEN Internacional, va poder fugir d'Honduras
i avui està refugiat a Catalunya, on continua exercint la seva feina.
Benvinguts, gràcies per ser aquí.
Jo crec que tenim un panel molt, molt interessant.
Voldria començar amb una pregunta a cadascun d'ells
i després anirem tirant temes pel debat.
També dir-vos que al final obrirem
qui vulgui preguntar, qui vulgui parlar amb qui vulgui,
a portar, obrirem un torn de preguntes.
Si em permeteu, voldria començar
pel Abraham i li voldria fer una pregunta molt senzilla.
Milton, ja te la pots preparar també,
perquè et faré la mateixa pregunta.
Abraham, per què ets aquí avui?
Com és que avui has arribat a qui ens hem trobat aquí
Parlaré en castellà, perquè encara entenc català,
Em fa molta vergonya parlar-ho.
Bé, primer estic aquí perquè us heu convidat.
Estic molt agraït que m'havíeu convidat,
però en realitat visc a Barcelona.
En enero del año pasado, 2022,
intentaré resumir-les i contar-les
Estudié periodismo en Cuba, me gradué en la universidad
pero en Cuba hay bien solo, por ley,
un solo partido admitido, el Partido Comunista.
Y por ley ese partido es quien rige
es decir, todas las emisoras de radio,
todos los canales de televisión, todos los periódicos,
cuanto medios hay en Cuba, y en muchos casos
los directores de esos medios ni siquiera son periodistas,
son funcionarios del Partido Comunista.
Y por tanto, por ley, hacer periodismo fuera de esa sombrilla legal
te vuelve un delincuente, cosa que no era un problema
para mí una vez que salí de la universidad,
porque el periodismo se hace propaganda.
Pero yo salgo de la universidad en el 2012,
pero en el 2015 el gobierno decide
que los cubanos puedan conectarse por primera vez a Internet
Ponen en 33 parques públicos del país, 33 plazas,
antenas Wi-Fi, donde una hora de Internet costaba
en un país donde en ese momento el salario básico
Básicamente había que dejar de comer y de vestirse
para conectarse a Internet, pero bueno,
yo y unos amigos teníamos la pretensión de contar Cuba,
contar el país que no había estado contado durante seis décadas,
y en esas condiciones fundamos una revista,
la que comentaba le pusimos el estornudo,
y es la primera revista independiente
dedicada al periodismo narrativo.
Yo era director en los primeros cuatro años,
y mi oficina era una acera en medio de la calle,
debajo de un árbol, bajo la lluvia, bajo el sol,
y así empezamos a hacer las revistas.
Un año después, bueno, empezamos a sacar a la luz
la realidad que al gobierno le incomodaba,
y bueno, lo primero que hizo el gobierno
fue bloquear desde acceso nacional las revistas,
había que conectarse a través de VPN o de Proxy.
Pero nosotros seguimos contando el país,
aunque de alguna manera nos habían quitado
una parte importante de nuestra audiencia,
porque ya no solo era que tenían que pagar mucho dinero
para conectarse a Internet y leer las revistas,
sino que ya no podían alceder las revistas.
Como seguimos haciendo periodismo,
a partir de ese entonces, el día a día mío
y de la mayoría de las revistas,
pasaron a ser secuestros express,
prisiones domiciliarias, intervención de la comunicación privada,
represalias contra amigos y familias,
que bueno, eso también habla un poco del sistema
que impera en Cuba, el totalitarismo,
Los padres perdieron sus trabajos porque yo escribía,
mis amigos lo llevaron a calabozo porque se relacionaban conmigo,
es decir, no solo era la represión que ejercían contra mí,
Y había también una represalia fundamental,
Bueno, en el año 2013 fue por primera vez
que los cubanos pudieron tener pasaporte.
En un momento para salir del país había que pedirle permiso,
ellos le llamaban permiso de salida,
que tú querías ir a Burundi y tenías que escribir una carta
diciendo los motivos por los cuales iba a Burundi
o quién te invitaba a Burundi y el gobierno decidía
si tú podías ir a Burundi o no.
Eso se rompió en 2013 donde permitieron que los cubanos
tuvieran pasaporte, pero pusieron los pasaportes en 100 dólares.
Para mí era imposible tener un pasaporte,
por lo tanto, cuando empecé a hacer periodismo,
entonces una de las otras represalias que tomaron contra mí
fue no darme mi pasaporte. Yo no tenía pasaporte.
Me dejaron encerrado en el país como una suerte de prisión política.
Y todo el tiempo me decían que si seguía haciendo periodismo,
aparte de todo lo otro que les conté, muy sintéticamente,
si luego podíamos caer en detalle,
me decían que nunca iba a salir del país.
Si la revista la fundamos en 2016
bueno, el país ya no aguantó más.
Por primera vez en seis décadas, no sé si lo saben,
se lanzaron a las calles en 62 lugares del país,
las primeras protestas en 60 años
El saldo de esas protestas fueron 1.700 presos políticos
e incluídos alrededor de 50 menores de edad,
personas que solo salieron a la calle a pedir
cambio de sistema, libertad, comida, medicina.
Como el país se puso en huición,
el gobierno cambió la estrategia
y decidió a toda esa generación que había nacido con Internet,
que no solo éramos nosotros los periodistas independientes,
sino también artistas, activistas y tal,
los que no estaban en presos por las protestas,
que no podían ir a los auxilios.
Y yo que no tenía ni siquiera pasaporte
y que siempre era como el álbum,
me llegaban todo el tiempo invitaciones a festivales,
foros, talleres, en fin, y nunca podía ir.
A desarrollarme profesionalmente, a dar charlas y tal.
me dijeron que me iban a dar el pasaporte
para que me fuera definitivamente del país
y no era la primera vez que me amenazaban con la cárcel,
pero era como ultimátum, porque me dijeron que en ese momento
Y de esa manera, por eso fue que salí de Cuba
y por eso es que estoy en Barcelona y llegué de manera muy abrupta,
conocí otra realidad que no era la cubana,
nunca había salido de Cuba y caí de plano en el capitalismo,
a montarme por primera vez en un metro,
a entrar a los mercados y darme cuenta que sí,
existen muchos tipos de queso,
leche desnatada y dulces sin gluten y tal.
Todo lo que ustedes puedan dar como naturalizado
mi sensación es de haber vuelto a nacer en enero del año pasado,
Yo no tenía ni siquiera con quién hablar en Cuba,
porque los que hablaban conmigo los llevaban a calabozos,
decidí que no quería perjudicar a más nadie,
no tenía literal con quién hablar, me desnudaron,
Llegué muy mal de salud mental y además tuve que lidiar
nunca había visto publicidad, una publicidad en mi vida,
y por eso estoy aquí, en Barcelona,
ya estoy mucho mejor, no se tienen que preocupar,
uno se adapta muy rápido al capitalismo,
aunque hay cosas que todavía no entiendo,
pero esas son las razones por las cuales estoy aquí.
Bueno, sí, moltes gràcies Abraham,
tenim ocasió de continuar parlant.
per què estàs aquí i si ens expliques una mica
la teva trajectòria vital i professional fins a arribar aquí.
primer quiero agradecer a Germà Capdevila
per haver-se posat en contacte amb mi,
que tothom que és estranger en Catalunya,
per molt mal que parli català,
Quiero agradecer a la Cátedra i Poli Nadal,
al Ayuntamiento de Port de la Selva,
desde el 2019 no participaba en un evento,
pese a que la situación en Honduras
es la tercera vez que me toca salir al exilio.
A mis 41 años ya es la tercera vez,
y que no he podido volver al país
Teníamos un gobierno dictatorial
era un cártel del narcotráfico
que para muchas y muchos de ustedes
saber que el expresidente de mi país
está en una cárcel de Estados Unidos
Pero esperábamos que estos cambios
cuando luchamos por un cambio de régimen
Hasta la fecha llevamos dos años con este gobierno
el pequeño detalle de escribir un mensaje
más o menos unos 6 o 7 intentos
de asesinato en distintos lugares
Como bien lo explicaba el compañero
he trabajado en diferentes temáticas
he hecho periodismo de investigación.
Si me preguntan qué me ha dejado el periodismo
pues solo me ha dejado problemas.
me recordaba mucho a mis inicios
en el periodismo, cuando tenía unos 16 años
hace mucho de eso. Ya tengo 41,
Desde ese momento hubo persecución,
Tengo que alternar entre el periodismo
para poder subsistir, para poder sobrevivir.
suena pesado decirlo, pero es así.
En aquel momento llegué a Madrid, recuerdo que fue
después de todo lo que me había pasado hace tres meses,
un secuestro, vivir prácticamente encerrado
a sabiendas que la misma policía
y el ejército estaban involucrados
y en el secuestro y que el mismo gobierno
Solo en una ciudad como Madrid, sin conocer a nadie.
Y allí sobreviví unos cuantos meses
de reporteros sin fronteras. Y cuando digo a medias
no es un tema de decir que no me apoyaron,
sino que me he sentido más apoyado
en Cataluña que en cualquier otra parte
porque también estuve exiliado en Guatemala
Ya esto no es una adulación ni es una lisonja,
pero creo que más allá de los conflictos políticos
y sociales que pueda tener este país,
Cataluña es un país muy solidario,
un país que me ha robado el corazón
y no he podido aprender el catalán todavía
porque vivo en una zona en donde
el 90% de las personas hablan castellano.
No, vivimos en hospitales de Llobregat
Entonces, por mucho que tú intentes
hablar catalán, la gente te responde en castellano
Pero sí, estoy muy agradecido con todo lo que...
lo que nos han apoyado en este país.
No tendría palabras para describirlo.
Pude retomar mi pasión por la poesía
que hacía mucho tiempo la había dejado
debido a los problemas en el periodismo.
He podido desarrollar otras temáticas,
escribo para el diario El Triangle.
No se mencionó en mi currículo
porque quizás lo que mencionaron
fue lo que aparece en la Wikipedia,
pero sí, escribo para El Triangle
y escribo para un diario de Latinoamérica
y colaboro con un programa de televisión en Honduras
que me conecto vía streaming desde aquí.
incluso en el canal de televisión allá
porque la gente dice que no me entiende
El problema es que yo nunca he hecho un periodismo
ligado a la independencia de criterios
porque siempre he manejado que
cuando surge un individuo con una idea
siempre está con la intención de manipular masas,
de torcerle el cerebro al resto
de pensamiento que todas y todos
Lamentablemente vivimos en un mundo de manipulación
al final siempre estamos promoviendo guerras,
que debería existir en cualquier pueblo del mundo.
tiene muchos problemas económicos,
es un país muy bello de gente solidaria,
lamentablemente con políticos corruptos,
yo no puedo volver a Honduras,
hay muchos procesos en la fiscalía,
todos inventados por el gobierno anterior
porque tampoco le interesa que yo vuelva.
aun con la cónsult de Honduras
en Barcelona he tenido problemas,
he chocado mucho porque siempre estamos ahí
los nombres de las personas en redes sociales,
yo les he dicho que eso es ilegal
y ya por eso caigo mal, ya molesto.
Milton, perdona, no te m'avancis
porque después parlarem de xarxes sociales.
Si solo quería acotar esto para
por la invitación y podría ampliar,
comentarles que debido a solo esto
y después te doy la... es que como soy de radio
que en enero del próximo año ya saldrá mi libro autobiográfico
y en septiembre saldrá un libro de poesía
que se llama 30 segundos de vida,
Després parlem també de llibres que en tenim més
i escoltem, moltes gràcies, Milton,
ara en parlarem més, ja parlarem després de tecnologia,
de xarxes socials, una mica també de la realitat.
Ara voldria continuar, deixarem el doctor per al final,
em sap greu, voldria continuar per la Montse,
la Montse també és una periodista d'investigació,
no ho ha tingut fàcil tampoc per a les investigacions
que ha fet i la seva trajectòria, no ha arribat al nivell
de perill per la teva integritat física,
però ella ens pot il·lustrar molt bé casos com els que ens han parlat
i crec que es pot il·lustrar explicant-nos-els però també
amb clips de vídeo perquè ens els ha portat.
Molt bé, doncs, al primer de tot moltíssimes gràcies
per convidar-me a aquesta jornada perquè realment
és transcendent quan inaugures unes primeres jornades,
és un goig que s'hagin recordat de tu,
és una aventura i, per tant, al primer de tot donà'us-e
moltíssimes gràcies. Jo recordo que vaig estar donant
una mica la tabarra a l'Helena i al germà dient
i jo què faig en aquesta taula, no?, perquè la veritat,
tenir companys com l'Abraham o el Milton
que han passat en primera persona
aquesta sèrie de vicisituds, doncs et fa sentir
una privilegiada, jo evidentment
que he tingut problemes, aquí tot és més...
Benvingut al capitalisme, tot aquí tot és molt més sutil,
sembla que no faci tant de mal però fa molt de mal
per tirar endavant temes, de vegades et porten
a un cert diem-ne exili interior, a un ostracisme
i el que és pitjor, a l'autocensura,
per no crear problemes, però evidentment,
evidentment no, és comparable a les situacions
que vosaltres heu viscut de risc per la vostra vida
i la del vostre entorn que m'imagino que moltes vegades
us ha preocupat més que la vostra pròpia.
Per tant, quan a sobre em van dir que venia el Casasús,
perquè era el meu profe, i els profes no els hi dèiem
el Josep Maria, el Casasús, llavors doncs dius
bueno, bueno, bueno, sort que...
Per tant, molt contenta d'estar a aquesta taula.
El primer de tot és una profunda tristesa.
El Milton està exiliat a l'Hospitalet
i als anys 80, un dels meus primers articles
al Periódico era d'un company salvadoreny
de ràdio Venceremos, que va haver de marxar
i estava exiliat justament a l'Hospitalet,
al barri de la Florida. Per tant, dius, ostres, tu,
vull dir, ara que hi ha un company del Col·le de Periodistes,
per aquí, que ahir el Col·le de Periodistes a Barcelona
ens donava els que faia 35 anys que estem ja col·legiats,
i això és una manera fina de dir-te
que et comences a posar en un cerre allò
pues ostres, el primer de tot, dius, realment, vull dir que
després de 40 anys d'exercici professional
estigui amb companys que estan exiliats a l'Hospitalet,
Quan tu dius, aquí he trobat molt recolzament a Catalunya,
bueno, perquè jo crec que aquest país
és molt conscient, és un país molt víctima
de molts exilis anteriors i contemporanis,
i és un país que ha patit clarament la repressió
i que, per tant, em sembla que en aquest aspecte
Jo el primer que voldria comentar
és que crec que hi ha un denominador comú
que han patit situacions d'exili i repressió,
i és el determinat tipus de periodisme que exerceixen.
Molt probablement, si haguessin sigut, diem-ne,
transmisors de les agendes governamentals,
si haguessin optat per aquest periodisme
no haurien tingut cap problema, no haurien tingut.
per als aspirants a repressió i exili
és fer un periodisme que es compromet
I això és molt difícil, perquè jo aquí estic
amb molta gent que doneu classes a la universitat,
des de fa molt temps, des dels inicis,
una hiperinflació del concepte objectivitat.
Penso que si aquesta lluança a la objectivitat
com les que estan en aquesta taula,
perquè si tu no prens partit, si tu no fas
un periodisme que molesta, que deia Orwell,
si no fas aquest periodisme que et permet després
d'anar a prendre una certa posició,
no perquè nosaltres haguem de ser els mesies de res,
però oferir uns elements que moltes vegades
els poders tenen interès en que estiguin callats
i tapats, si no optéssim per aquest tipus
de periodisme segurament viuríem estupendament.
Jo me'n recordo una vegada que vaig anar a recollir
un premi a París de mans de Daniel Mitterrand
que, a més a més, el donava Radio França Internacional,
a tots els exilis dels republicans catalans i espanyols,
a França, era una de les ràdios
que també aquí s'escoltaven clandestinament
per les meves investigacions dels crims del franquisme
que també ha hagut molt interès en que quedin tapats
no durant la dictadura, sinó durant la democràcia,
hi ha molt interès que continuïn tapats els crims del franquisme
i me'n recordo que la meva filla, que en aquells moments tenia
no sé quins anys, em va dir, diu, mama, tu amb aquests temes
i aquest tipus de premiats, però mai et faràs rica
i sempre tindràs problemes, i és així.
Per tant, la primera cosa és agrair aquest periodisme que feu,
aquest periodisme que es mulla.
Aquest periodisme que es mulla que difícilment és objectiu,
difícilment és neutral, difícilment és escèptic
i el que ha de ser és rigorós.
Hi ha molt, crec que continua havent-hi molta confusió
amb el que és l'objectivitat i el rigor.
Com a periodistes comentàvem que per asèpsia
vés-te'n a un quiròfan i compta que de tant en tant
agafes uns virus d'aquests de quiròfan que no surts,
vull dir que cuidado amb l'asèpsia, que tampoc és que sigui un bé
Bé, jo com que no vull parlar en primera persona perquè de cap
de les maneres em puc posar en la posició dels meus companys,
sí que penso que puc fer una mica de transmissora
d'alguns dels documentals que hem emès al programa sense ficció.
Però tenim una trampa nosaltres, que és que el fer gènere
documental al gènere documental diverses organitzacions,
com el CAC, el mateix llibre d'estil de TV3,
ens permet una mirada d'autor,
de si surten 50 parlant de blanc
han de sortir 50 parlant de negre,
perquè això si ho portem a l'extrem és molt perillós,
que es pot exercir la violència de gènere i 50 que diguin
que no es pot exercir, vull dir que cuidado també amb els equilibris.
Però en el programa, precisament, amb aquesta línia
de compromís, i a més a més compromís
des d'una televisió pública, hem anat donant
veu a diversos documentals que parlen de la situació
i començaré per l'assagi, Helena.
L'Helena m'ha ajudat un munton
a tot el tema tecnològic, que estan aquí al canyet al costat,
fa molta vergonya, però jo continuo sent bastant sapastre
amb aquestes coses, i us volia posar un primer exemple,
que és el de l'assagi, precisament perquè estem en un marc
com més, diem-ne, històric del que van ser
aquests exilis, diem-ne, del segle XX.
Us voldria parlar, mira, posem-los
si vols, tira'ls si vols i ara parlem.
Ana Maria Martínez Sagi, poeta, periodista,
esportista, pionera del feminisme i la primera dona
De vegades penso que vaig néixer en una època equivocada,
que em va fer lluitar per massa coses al mateix temps.
Coneixem poc de les dones pioneres del Barça?
Poetissa, sindicalista i virgen del estàdium.
Et diria que és dona, modernitat, cultura i esport.
Tu vas ser campiona de javelina.
Vaig anar a la Molina a esquiar.
Sonyol et coneix i, per tant, ell et proposa
a la junta perquè puguis entrar-hi.
Sonyol cuenta contigo desde muy pronto
Tenías un sarcasmo a veces feroz.
Sempre m'ha agradat repartir llengua.
Caràcter, arguments, coneixement i una pluma per escriure
tot el que pensaves. Suposo que et veien molt com una amenaça.
Les paraules de tu rutí em van captivar.
Eren iracundes i honrades a la vegada.
Se te ve muy implicada. Tan implicada
que te metías donde silbaban las balas
y donde estallaban las bombas.
Fugint d'una guerra vaig caure en una de pitjor.
No us podeu ni imaginar el terror que hi havia
quan els nazis van entrar a París.
Els anys que han passat no han passat en van.
30 anys de desterrament m'havien esborrat del món dels vius.
Ens estem perdent moltes coses
pel fet de no visibilitzar personatges tan potents.
Per tant, és un deute com a societat que tenim
recuperar-les, explicar-les i fer-les visibles.
La sàgia en aquest vídeo promocional
es dona molta importància al tema Barça
però va ser la primera dona directiva del Barça.
La sàgia era una gran periodista.
Va ser una de les primeres dones
que va anar al front d'Aragó a la guerra d'Espanya.
reuneix un altre denominador comú
a molts dels periodistes que patiu la repressió i l'exili.
I és que no només ets periodista,
acostumes a estar implicat en moltes altres coses.
En el seu cas, el tema de l'esport
no era baladí en aquell moment, no era accidental.
La lluita de les dones per tenir una posició a l'esport
era important. Era la lluita pel feminisme.
Era la lluita pels drets d'identitat sexual
Llavors, penso que estem ja en un segon eix
Els periodistes que teniu problemes
per l'establishment sou els periodistes problemàtics.
I parlant de periodistes problemàtics,
posarem un exemple que penso que en aquests moments
no sé qui deia, intentaven recordar-me'n fa un moment
i he mirat de buscar-ho, però com que fa de molt mala educació
això d'estar mirant el mòbil quan estàs en una taula,
no recordo qui va dir ara, no fa gaire, potser unes setmanes,
que és una vergonya per tots els periodistes
actuant d'una manera, posaré l'Assange
d'una manera més clara i directa
per al que significa l'empresonament encara ara
més bèstia que l'autoexili que ell va fer
i ara, que continua amb una presó al Regne Unit
pendent d'extradició. Si et sembla,
Helena, posaríem aquest fragment del Julian Assange.
La lluita que la lluita per alliberar Julian Assange.
El nom aquest d'Itaca és trampa.
Recordeu, fundador de WikiLeaks.
He was the darling of the left.
My name is John Shipton, I'm Julian Assange's father.
WikiLeaks found that Julian Assange has been arrested.
One of the most notorious and controversial figures in custody.
Assange will remain behind bars until that extradition hearing
which has been set down for the end of February.
I urge the Department of Justice to drop the charges.
The maximum jail sentence of 175 years.
Because he published the truth.
How does it feel to be the father of such a controversial figure
somebody who's not known around the world?
Was that him on the phone before? Yeah.
What are you talking about on a kind of regular basis?
If Julian is extradited to the United States
to face these charges, he will be the first,
That it just collapses under the strain.
It looks as though what journalists do for a living
Shipton, keep it up, man. Thank you.
I wish I had your energy, I really do.
Why do you think there's not a great public love and support?
This is really a truly a good question.
What's at stake? If he goes down, so will journalism.
But if people walked away from this film,
understanding you, how would you feel about that?
We're here, and this has only come about
because we have a child in the ship,
Acabaria aquí aquesta meva primera intervenció
Que trist que després de 40 anys d'exercici de la professió
estigui amb un company que està exiliat a l'Hospitalet,
al mateix lloc on jo començava a fer col·laboracions als diaris,
aquelles col·laboracions que el professor Casasura
em deia, bueno, prova aquí, prova allà, i jo anava fent coses.
Però bueno, ja feia aquest tipus de coses, no sé,
podria haver fet algun altre tipus de coses,
però no, me n'anava a l'Hospitalet a buscar periodistes
exiliats de ràdio Venceremos, no?
I he començat amb un exili de fa molts anys,
el de la Sagi, i acabo amb un exili absolutament contemporani.
Per tant, no és un missatge de depressió,
no és un missatge, però hi ha molta feina per fer.
I si això passa al llarg dels temps,
a tots els periodistes de tots els països,
a tots els periodistes de tots els països del món,
de totes les èpoques, vol dir que tenim una eina molt poderosa
que vol ser permanentment silenciada.
Moltes vegades els periodistes tenim una expressió,
jo l'he canviada, aquesta expressió.
Jo moltes vegades, sobretot amb els temes d'investigació
del franquisme, que aquí han estat molt ocults,
han estat ocults els crims del franquisme,
perquè la dictadura, evidentment, els tapava,
però la feina de democràcia és la democràcia,
perquè els continuem tenint molt ocults.
I durant molt temps, quan a mi em preguntàvem,
jo deia, no, clar, perquè és que els periodistes
podem donar veu a les víctimes, i això ho he canviat radicalment.
Jo ja no dono veu a ningú, jo sóc purament altaveu,
les víctimes tenen veu per elles mateixes.
I el que som, els periodistes, som altaveus de situacions
i d'experiències que volen ser silenciades pel poder.
El comunista sigui el poder capitalista, però el poder.
Jo crec que hem anat connectant una mica els punts.
M'ha agradat molt aquesta connexió amb l'Hospitalet i l'exili
d'aquell temps, de quan tu començaves,
de quan tu estudiaves pràcticament, o les teves primeres feines,
i el del Milton, i jo crec que ara, si hem d'acabar
i anem al professor, anem al catedràtic,
que ens miri de connectar tots aquests punts que hem anat sentint aquí.
Aquests exilis, el ressorgiment,
l'exili de la imprenta, l'exili de les xarxes socials,
eh, no, de detall, de la revista ressorgiment,
de la imprenta, de les xarxes socials,
el compromís amb el rigor i l'honestedat,
més enllà de la neutralitat i l'objectivitat
que parla bé la Montse, del capitalisme, del comunisme,
Gràcies, quin temps tinc, perquè jo no soc de ràdio i televisió,
però a calculació, quan tinc temps...
Quan sentis que et fan, clar, és aquesta.
A la televisió es passa, no?, que algú es toca...
Em té a prop, em té a prop, no es preocupi.
Bé, bon dia, a mi em costa molt ara intervenir,
ja us diré per què, estic compongit,
estic impressionat per el que han explicat
els dos companys que estan aquí amb nosaltres
També per el Saloi, no ho elogis, per la...
El record que té, en principi, neutre o positiu,
una exalumna molt brillant, la que hi ha anat seguint,
i estic orgullós d'ella, quan la veig per televisió,
Per tant, això em va molt bé, i t'ho agraeixo molt
que pugui presumir de tu com a alumne.
Bé, però a mi m'he impressionat molt el que heu dit.
Em costarà molt ara intervenir amb la línia que m'ensenyava.
Però bé, amb el que ha dit l'Abraham,
ho comprem perfectament, perquè jo no he estat a Cuba,
hi va estar la filla meva, que era periodista,
i anava fent reportatges a Cuba.
I el moment que ho va passar, no ho explicaré.
Es podeu imaginar, arriba un espanyol
i veu que és periodista des del primer dia
que li posen una persona al costat seguint-la a tot arreu.
I hi ha tres experiències que tenim,
com un company de televisió, en Sergio Cotillas.
Sergio Cotillas va quedar paralític
perquè anava també fent reportatge
amb una NG, anava amb un càmeramen.
L'altre també portava el cotxe i em sembla que ell va morir.
Per tant, respecte a Cuba, tenim experiències d'aquest tipus.
Per tant, la teva hogar ferida és d'aquestes.
La meva filla, per sort, va tornar,
a tot arreu on anava, li vam posar al costat un policia.
agraeixo naturalment i vull fer aquesta entrada.
També haig de dir una cosa, respecte, si és veritat.
Respecte a l'altre company, Milton.
el ciutat on estàs, de fet, és una ciutat,
sembla un barri de Barcelona, però és una ciutat.
Si estiguessis a Girona, no sé com el públic t'ho ha dit,
si estiguessis a Girona això no passaria, és veritat.
Jo ahir després de sopar vaig sortir per Girona i vaig pensar,
aquí surts a la nit i tota la joventut parla en català.
És fantàstic perquè a Barcelona és impossible.
No hi ha hospitalets, sinó un visió a les corts i tot arreu.
nosaltres fent classes al Poblenou, tu no sé si has tingut
aquesta experiència, però al Poblenou, en canvi,
és allà, anglès. Totalment, totalment.
Que serà l'idioma del futur a Catalunya i només es parlaran
a les universitats serà l'anglès l'idioma oficial.
Si més no, les de Barcelona. Per tant, l'altra meva universitat
que em van fer una horiscausa i per tant em sento molt vinculat
a vosaltres, vicerectora i company Lluís Costa,
aquí teniu sort que l'anglès encara no penetrarà
tant com penetren a les nostres universitats.
Per tant, de cas, fa vergonya perquè no pots parlar
amb ningú, perquè si no saps anglès no pots parlar
al Poblenou, impossible. Al restaurants, a tot arreu,
tothom parla amb anglès. Oi que és així?
Per tant, el problema no és el castellà,
sinó l'anglès ja. Tenim dos d'uns idiomes
que ens volen anar tan allà i per tant ho passem difícil.
Però jo us vull dir una altra qüestió i és
que l'intervenció que faré jo ara, a veure,
en un moment determinat, és prou. Encara no, perquè encara
no hem començat. Us ho haig d'animar,
perquè la meva intervenció, que en principi el que puc fer
és parlar d'aspectes històrics, del mateix poli natal
que he presentat, altres èxodes catalans
amb la seva corresponent diàspora
i altres emigracions, perquè bé, com parlem
de l'hipòlit i... aquí en diem pol,
o pol natal, o parlem d'altres
periodistes catalans, n'hi havia alguns que eren
emigrants, que també anaven, a Catalunya
eren moments difícils econòmicament i a l'Argentina
es guanyaven més diners que aquí. Per tant, hi va haver
una gran emigració d'aquest tipus. Altres, per raons aquelles
com el pol natal, per no poder fer el servei militar.
Per tant, de refugiats, i en el vostre cas també
és que és refugiats, més que exiliats, en tot cas
Hi ha moltes formes d'anomenar la vostra situació
d'aquells catalans que van a l'èxit de l'any 39,
que va ser molt gran, però n'hi ha hagut abans d'altres.
hi ha alguna cosa positiva amb això.
I vull explicar la part dolenta que heu passat
i no cal dir i repetir-ho, i jo fins i tot us puc
certificar en el cas de Cuba que realment és així.
Ara bé, heu de pensar que és una oportunitat també.
Teniu l'oportunitat d'estar a Catalunya
en un país acollidor, com has dit.
També ho són els altres, però heu de pensar
que vosaltres sí, esteu molt ben acollits, oi que sí?
Bé, això és una oportunitat per fer coses.
És el que li va passar al pol natal quan va arribar a l'Argentina.
Va tenir una oportunitat a fer una revista que va durar 60 anys.
És l'any 13, el mateix any que es funda Germano a Xile,
que també ha durat molts anys, també bastants més anys,
en Germano. Per tant, eren homes
que trobaven oportunitats allà, i altres no.
Per exemple, dones. Per exemple, l'Argentina
Irene Pol no trobava feina a acabar suïcidant-se.
Però bé, hi ha altres persones
que agafen positiu. Heu de fer-ho així.
Aniveu-vos, que és una oportunitat també.
Penseu en el futur, sou joves,
i segur que tireu endavant, i aquí trobareu moltes oportunitats.
Fins i tot trobareu oportunitats en la línia que ha dit en Germana,
que és la coorganitzadora, i al qual us agraeixo la invitació,
igual que a la Universitat de Girona i a la càtedra,
no cal dir d'ahir pol i natal i mallor.
Us agraeixo la invitació, cosa que no he fet al començament,
perquè em sembla que era necessari treure'm del pap.
La sensació que he tingut de mala consciència,
de tenir que parlar sense tenir aquestes experiències.
Sí que podria dir que jo també, esclar, soc periodista vell,
però sí, però físicament vaig tenir un moment de perill
quan estava a Catalunya, després,
que investigàvem sobre els moviments d'extrema dreta
i sabeu que van assassinar tots uns advocats a totx,
i feia una investigació, en quin sentit?
Doncs vaig tenir... Per sort, van parar bastants paranys,
bastantes trampes, per veure si em podien enxampar.
Vam citar les quatre al matinada
que anés a una cabina telefònica del carrer Valmes,
a la Placídia, que trobaria més documentació
sobre el que estava investigant.
Naturalment, això volia dir que baixaria un cotxe
amb una metralleta i quedaria dins de la...
Era una mica... Si estaves alerta, no et podia passar res.
I no té res a veure amb les vostres històries, són superiors.
Bé, jo us dic això, aquí és d'oportunitats.
Mireu, hi ha l'oportunitat aquesta de l'Hipòlit,
de fundar aquesta gran revista, que és una revista ejemplar.
Hi ha la secció que fa gelara i publicat ja dos articles.
Però n'hi ha d'altres, hi ha un cas paradigmàtic
Cinyanyes de Soledad parla del sàvio català,
el sàvio català era un exiliat,
no sé si era exiliat o era refugiat.
La qüestió és que era un català que estava allà, a Barranquilla,
que col·laborava en una publicació que es deia Lora,
un diari, Lora, allà va conèixer altres periodistes,
com el CP d'on fot major, que després van ser escriptors,
els colombians bastant famosos,
i hi havia García Márquez, que era un aprenent
de periodista molt jove, i el sàvio català per ell
exiliat també l'any 13, és curiósament,
el mateix any que marxa i pòlit marxa també Ramon Villas,
perquè llavors, quan torna, hi ha la dictadura Prima Rivera,
marxa. Ell va marxar l'any 13, que en principi
és un any curiós, suposo que marxava molt per tema econòmic,
també hi havia més oportunitats en aquells moments
en alguns països sud-americans, concretament a l'Argentina,
i a les hores marxant també per això, però després
Ramon Villas torna i després torna a marxar l'any 40
i sempre va a Barranquilla i continua treballant allí.
els que vam formar part d'aquell gran èxode del 39,
bàsicament, en països del vostre àrea geogràfica,
des de Mèxic fins a Argentina, tot a l'Arc,
diguem-ne llatinoamericà, espanyolamericà, com vulguem dir-li,
va ser molt acollidor per la nostra diàspora,
per la gent d'aquí que va marxar, i per tant és lògic
que us acollim bé, perquè als catalans aquesta diàspora
la vam patir molt, aquest èxode,
i per tant és lògic que també a la nostra ADN
hi ha aquest agraïment per l'acollida
que ens vau fer en els vostres països.
Bé, doncs en aquell moment hi van haver molts que ho van aprofitar,
i hi van haver una llista molt gran, sobretot,
de gent exiliada a Mèxic, com el cas de Balliartista,
també, jo porto alguns apuntats aquí,
amb César August Jordana, amb Vicent Riera,
en Cabruja, Agustí Cabruja, que era un geroní,
que també es va exiliar, que té un llibre sobre els camps
de concentració nazis, que concretament es diu
La Ciutat de Madera, i què va ser aquesta oportunitat?
Eren gent que, com que no podíem continuar treballant a Catalunya,
quan estaven a fora, van fer molts llibres, reportatge,
que aleshores era una novetat, era un reportatge anovelat,
explicant les experiències del seu exili,
de la seva fugida al seu èxode,
de la diàspora catalana per a tot Amèrica,
i també per a Europa, no tant, per sobretot a Amèrica,
i aleshores va ser una oportunitat per ells.
I grans llibres que tenim de referència en català
estan fets des de la situació de l'exili.
Van aprofitar aquella oportunitat.
Per tant, jo no em vull allargar més,
Es tracta de, si més del públic vol parlar entre nosaltres,
però potser si algú ens fa preguntes,
jo us animo que sigui endavant, perquè entre nosaltres sereu molt bé
i us ajudarem a les oportunitats que necessiteu,
concretament associacions com la vostra i les universitats també.
Molt bé, Josep Maria, jo crec que és això, exactament això.
Bueno, aquesta era la primera ronda.
Jo crec que tothom s'ha esplejat i he allagrat,
però no puc tallar ningú perquè tot el que hem sentit és tan interessant.
Jo soc feliç quan em conviden a llocs que puc aprendre moltes coses.
Jo porto no sé si tres o quatre pàgines apuntades
amb frases subratllades, referències, llibres,
i ha sortit tangencialment, el Milton en parlava,
però també ha sortit aquí amb la Montse,
amb la Montse, l'ús de la tecnologia
i això que li apuntava ara el professor Casasús.
És a dir, des de la imprenta que va permetre a aquesta gent
editar tantes i tan bones obres,
i abans miràvem abans de començar la llumenera de Nova York,
una edició catalana a Manhattan.
Això que va permetre a la gent de fora
moltes vegades quan aquí no es podia editar,
la tecnologia ho ha canviat del tot.
Fa que ara puguem publicar d'aquí cap allà,
d'allà cap aquí, que sigui immediat,
i ho parlàvem abans de començar amb el Milton,
que ell és molt crític, i també això permet la difusió
de les fake news, les mentides, la falsetat,
les informacions interessades,
en definitiva la distorsió de la realitat,
que si en temps ho podem tocar al final,
que potser inclús amb la intel·ligència artificial
Jo tinc una opinió impopular, que crec que com més ja n'hi hagi
fent imatges, notícies i continguts falsos,
millor, perquè ens obligarà a tots a ser més crítics,
i donarem el valor que realment té una imatge,
En tot cas, això és un altre debat, no l'obrirem aquí.
Però sí que us voldria obrir a la taula,
i que, si vols, comencem per tu, Milton,
amb aquesta visió de com les tecnologies us han ajudat,
també parlava l'Abraham que la seva oficina era un final
i una vorera connectant-se al wi-fi com podia,
a dos dòlars l'hora, o al 3G o el que hi hagués a l'illa,
i també ha parlat la Montse de WikiLeaks,
que en aquests anys no s'entén sense WikiLeaks
i sense la tecnologia de publicació en format wiki,
Comenceu. Ho deixo sobre la taula, que ho recull qui vulgui,
Sí. Josep Maria mencionaba algo que es muy interesante.
de una manera u otra de nuestros països de origen,
també se presenta una oportunitat.
Hace un par de semanas, de vez en cuando,
yo voy publicando algunas cosas en mis redes sociales
Y me sigue mucha gente de Latinoamérica.
Y hace un par de semanas me preguntaban, ¿qué lengua es esa?
sobre todo en el Facebook, que es malísima,
se ha tenido que explicarles un poco,
Nos convertimos de una manera u otra en embajadores
de la cultura del país que nos acoge.
a desmentir muchos de esos, lo que decía Josep,
el tema de los famosos bulos y los fake news.
Por ejemplo, antes de venir a Cataluña,
nunca me lo creí, nosotros nunca lo creemos,
que había una xenofobia terrible
la visión que te dan es que todos los catalanes
tienen ese odio hacia los castellanos parlantes.
recuerdo que, porque vivimos 3 años en Madrid,
antes de venir aquí, vivimos en un pueblo que se llama Móstoles,
como que a veces el destino te ha marcado
el sitio donde vas, tu próximo
punto de partida o de llegada.
incluso practicando palabras en catalán
con grupos de personas allá en Móstoles.
Hay fotografías incluso en redes
¿Qué quieren decir con eso, mucha gente que nos seguía?
No, pues estamos intentando apoyar porque
nosotros defendemos desde el punto de vista de la cultura.
Creemos que las fronteras no deberían
existir, pero sí creemos que la cultura
se debe defender para cada pueblo.
Y las redes sociales es un punto
de partida muy positivo para ello,
para difundir la cultura, sobre todo
una lengua, en teoría pequeña,
que no se conoce porque en todo el mundo
como el castellano, como el inglés,
y sí me gustó lo que decía Josep,
esa oportunidad que se nos da y que debimos aprovecharla
me he convertido en eso, en un embajador
de la cultura catalana, ya no solo de la lengua,
sino de muchas cosas que la gente desconoce,
por ejemplo en Honduras, yo no sabía,
yo vine a conocer la butifarra aquí en Cataluña,
no me gusta mucho, pero la vine a conocer y la probé,
en el departamento de Ocotepeque,
el departamento es como una provincia,
es muy tradicional la butifarra,
entonces me puse a buscar un poco la historia
y resulta que ahí llegaron algunos catalanes
entonces se hizo muy popular y la producen mucho
en aquella zona del país que es un departamento
cosas que viviendo en el mismo país a veces
desconoces que existen, porque yo no la sabía,
hasta que el director del programa de televisión
con el que colaboro dice un día,
allá se come mucho en la Semana Santa la butifarra,
se la comen mucho, es curioso,
es muy típico de Ocotepeque, entonces,
que estamos fuera de antena, le digo,
mencionaste la butifarra, símese,
en Ocotepeque se come mucho, pero si yo la vine a conocer
en Cataluña, pues ya él me comentó mucho,
de hecho él desciende de Catalana,
es el director de este programa,
era de origen catalán, y mira qué cosas tan curiosas,
que la vine a conocer aquí un pequeño detalle
y allá es una tradición en un departamento
que fue importada por catalanes
que llegaron hace quizás 70, 80 años.
El 39, bueno, que és el que parlava.
Abraham, no, jo crec que el teu testimoni
és interessant perquè la tecnologia
és la font de tots els teus problemes,
perquè l'inici del... Ah, saps sent?
No, perquè quedi enregistrat bé.
No, però notes que com a professionals
ens nombren pèrit en una paritació,
jo sempre la faig en català, però m'obliguen
el jutjat, la jutgessa, en castellà.
I quan soc allà a declarar, vull declarar en català,
i els explico que penso en català i tradueixo molt millor.
I la jutgessa, la jutgessa, me diu,
si quiere hablar en catalán, puede hacerlo,
pero tengo que nombrar un traductor.
Clar, en aquell moment se suspèn el judici,
i després tinc que passar sempre, doncs parlo
un altre cop en castellà. Jo vaig dir,
ara que estic jubilat i estic trejós,
I jo crec que això... És trist, eh?
És trist. I he anat a uns meus col·legis
a protestar i a defensar això,
la gent no es volia. Això potser enllaçaria
amb el que deia la Montse dels exilis interiors
i aquesta lluita constant que fa que anem
a anar a demanar un cafè en català que gairebé sigui
un acte polític moltes vegades. I aquest pes
que algun dia els catalans ens hauríem de treure de sobre.
En català fa 25 anys que feia classes a la Pompeu Fabra,
he tingut estudiants de tot el món, erasmus, holandesos,
suets, alemanys, italians, francesos, canaris,
madrilenys, no he tingut mai cap problema, i ells tampoc.
Mai he canviat de llengua, ningú ha tingut mai cap problema.
El nostre edifici és al Girona, al despatx.
Tenim una bandera catalana de 10 metres que penja,
que és l'únic edifici que hi ha a Girona amb una bandera catalana,
allà a la plaça aquesta, el 1 d'octubre.
Els governs van dir que ell no ha de posar aquell cantó
que la posi a l'altre costat, que no es veurà,
perquè la gent que arriba a Girona, allà davant del govern civil,
parla al semàforo i mira a l'esquerra i veu la bandera catalana.
Jo vaig dir que m'ho donin per escrit.
Ho comentem després, gràcies per la portació.
Jo volia acabar parlant de tecnologia i parlant amb l'Abraham,
que ens explicava la seva entrada a internet
i que ell ha pogut exercir el periodisme.
Gràcies a la tecnologia i, òbviament, els programes han vingut,
gràcies a que s'ha intentat expressar de manera lliure,
gràcies a la tecnologia, si vols explicar-me una mica.
Pròs, contres, com ho veus tu, de cara al futur també,
perquè haurem d'anar tancant i anem fent l'última ronda.
Jo crec que no veig a descobrir l'aigua fria
si dic que té coses bones i coses dolentes.
Jo ho veig com la intenció de cadascú,
òbviament, pot servir-se d'una manera molt fructífera.
De fet, bé, també soc aquí gràcies a la tecnologia
perquè si no hagués arribat l'internet a Cuba,
bé, ni jo hagués fundat la revista,
i bé, i la tecnologia va canviar la fisionomia de Cuba.
hi havia com un monopoli de la informació,
i no només els mitjans independents
començaven a donar una o altra imatge del país,
sinó les mateixes xarxes socials.
La gent començava a explicar, en primera persona,
bé, en totes les plataformes, Twitter, Facebook,
bé, i si tu estàs per la nit en la teva casa
i dius, bé, no hi ha llum elèctrica,
és una celebració subversiva per al regiment, no?
I no és un mitjà de comunicació qui l'està explicant.
Llavors, els ciutadans començaven a explicar el seu dia a dia
les files interminables de menjar,
l'absència de medicaments a les farmàcies,
les escoles, el sistema de salut, en fi, i tot.
que la ciutadania cubana s'emportés en la virtualitat,
i que després saltés a la realitat, no?
Però va ser a partir d'aquesta eina de la tecnologia.
També hi ha, és clar, l'altra cara d'això,
com el regiment utilitza la tecnologia
per no només manipular les fake news i tal,
Tots els escuadrons de contes falses...
Vull fer una anècdota que està vinculada un poc
per a que vegin com es manifesta la repressió,
i m'ha passat molt en aquest any i mig
que m'he trobat amb molts amants
de la ciutadania cubana i del regiment cubà
en Espanya i en Catalunya, específicament.
Jo entenc d'on ve aquest romans i aquest amor,
perquè no es pot negar que aquest procés històric
va ser fonamental en el segle passat,
el que va proposar a nivell teòric de progrés,
el que va voler ser a nivell social,
però, malauradament, es va tancar el camí
i d'això no queda ni la senyessa.
I això és la realitat del poble cubà.
I, bé, molta gent pensa que això segueix en pied,
per a que vegin com i també l'ús de la tecnologia
i com es manifestava la repressió a Cuba,
perquè també hi ha la cosa que el cubà no és una dictadura,
perquè no maten ni assassinen ningú i no hi ha sangre.
Estaba en mi casa y me tocan la puerta,
abro la puerta y es un policía, me trae una citación policial.
Y sin yo haber cometido ningún delito,
me dice, tienes que presentarte en tal estación policial.
ya sí es un delito, porque no estoy acatando la orden.
Bueno, voy a la estación policial, resulta que no existia
Llego a un edificio que está en obra, yo digo, bueno, me fijo bien,
a un edificio, doy unos pasos, bueno, me detienen,
me meten dentro de una habitación, cierra las percianas,
me desnudan, me esposan, me meten dentro de un carro,
yo no sé hacia dónde voy, me obligan a bajar la cabeza,
yo no sé a dónde van, le dan vuelta al auto
para que me mariara, me decían, ¿están bien? ¿Estás bien?
Como para que vomitara. Bueno, llego a la sede
de la seguridad del Estado, que es la institución paramilitar
que no existe, pero que es la que gobierna en Cuba,
y ahí están por todos los lugares y tal.
Y allí, bueno, otro día de interrogatorio,
de amenazas de cárcel de mi familia y tal,
en las mismas condiciones, posado y tal,
y luego por la noche yo prendo el televisor
Me habían grabado escondido sin que yo lo supiera,
dijeron que yo era un agente de la CIA
y que estaba subvertiendo el orden interior en el país.
Y eso un poco ilustra con bastante claridad
lo que pasa en Cuba, ¿no?, la impunidad.
Luego yo no podía salir y buscarme un abogado
y demandar por el uso de mi imagen o porque me hubieran desnudado
o porque me secuestraron, porque en Cuba no hay separación de poderes,
sin los tres poderes, judicial, legislativo, todos están unidos,
no hay separación y, además, para variar, subordinados
al partido comunista, entonces tú no puedes buscar
Y a través de la tecnología no solo me grabaron escondido,
no solo manipularon lo que yo decía,
sino que eso después lo llevaron a las redes sociales
y se inventaron perfiles falsos donde decían
que yo era un agente de la CIA,
donde lo habían manipulado y tal.
Entonces, cuento esto para... Sí, es buena.
De hecho, ahora yo sigo escribiendo sobre Cuba,
la tecnología me da la posibilidad de seguir escribiendo sobre Cuba,
de poder estar conectados con las fuentes que están ahí
porque sin eso sería imposible,
pero también está este otro uso, ¿no?
Y está también todo el espionaje, ¿no?
Un tiempo, ya no solo la telefonía celular
y en la casa, que obviamente estaba intervenida,
pero las veces que me llevaban a interrogatorios,
ellos siempre tenían como al lado
unos files y en esos files tenían
todas mis conversaciones con la gente.
¿Cómo sacan eso? ¿Cómo adquieren esa información?
Pegasus, te lo podía hablar por experiencia.
Sí, perquè jo també he estat víctima d'espionatge.
En cuanto a lo que decía Abraham,
también hay algo que hay que destacar.
Desde las mismas redes sociales hay una dictadura escondida,
De hecho, por ejemplo, en la compañía Meta,
que es la que maneja Instagram, Facebook
que es la mensajería instantánea más usada en el mundo,
el uso indiscriminado de la pornografía
más cuando tú dices una palabra
que los que hacen la broma le llaman
entonces te censuran y te bloquean las cuentas.
Sobre todo, hay persecución a figuras públicas,
a periodistas, a mí no solo una vez me han censurado.
Esto no solo es a nivel de gobierno,
es a nivel de administración de las redes sociales,
y no se trata si es un gobierno de izquierda o derecha,
sino que en los países de censura, aquí mismo en España,
por un simple comentario en redes sociales.
No, dins d'aquesta mateixa és pregunta
que fa sobre noves tecnologies.
Jo repeteixo que us heu d'animar i mirar cap al futur.
Ja sé que el que ha passat ara
però on esteu i el que podeu fer, som joves.
Ahir vaig assistir a una altra càtedra nostra
Hi havia una reunió, un seminari, vaig estar tot el dia,
i el cas del Ferreter i Mora és symptomàtic.
No havia acabat la carrera a Catalunya,
va fer dos anys de filosofia, jo no ho sabia.
És un gran filòsof, perquè a l'exili
es va dedicar a escriure sobre filosofia
i és un dels millors filòsofs catalans contemporanis.
La prova és que aquí tenim una càtedra dedicada a ell,
la més antiga, m'has dit, que és.
En Terry Cavers la va fundar abans que es fundés
És un exemple, un senyor que ha de marxar aquí
sent estudiant de segon curs de filosofia,
Jo comprenc que us costa molt de treure traumes recents,
però us farà més bé mirant de fer coses constructives
i les fareu segur perquè les esteu fent.
A veure, sobre el tema de les noves...
Hi ha un altre cas, d'exiliat,
que és la BBC catalana de Londres.
Estava començant, no, 18 anys,
havia començat enginyer i la Generalitat en plena guerra
el va enviar perquè era un xicot molt espavilat
en temes de materials, a comparar armament,
Va anar allà a comparar armament a Londres.
I s'acaba la guerra, ell es queda allà i s'autoexilia.
Vaja, si hagués tornat, ho hauria passat malament.
Una oportunitat que va trobar entre la BBC
I arriba un moment que ell va insistint
fins que aconsegueix una a la setmana en català.
Era l'única veu que se sentia per ràdio en català durant molts anys,
era el programa del Jorge Marín en català.
I la Victòria Pujolà a Ràdio Pere Naica.
Estic parlant de dues oportunitats de gent nostra
que tenia apuntat, però per no allargar-me la meva intervenció
Bé, ja he anat a la qüestió aquesta que potser...
Jo que he dit vostè sobre... És veritat, jo ho he dit abans.
A Girona, ahir vaig sentir només parlar en català
a tot arreu on anava. I sobretot la gent jove.
Tothom parlant en català, fantàstic. Ara bé.
També vull aclarir una cosa, perquè quan parlem ràpid això
pot agafar una mala imatge. Quan diem que Poblenou,
l'altre facultat, l'altra universitat meva,
on estic de catedràtic a mèrit,
que sentim parlar amb anglès no és a la universitat,
és pels carrers, als restaurants. I no per la universitat,
sinó perquè Poblenou està ple de grans empreses,
guacides empreses, estrangeres, i quasi tots els qui treballen
o són de part l'anglès original, natius,
o executius d'aquí, que acaben parlant
igual que s'acaba parlant en castellà,
que acaben parlant en anglès. I a les universitats,
el gran problema que hi ha és que si no fas articles
en anglès no fas carrera, perquè totes les grans remistes
te'n publiquen en anglès. Per tant, com a idioma universitari
d'escriure textos, en camps com la Medicina,
ja ha desaparegut el català i el castellà.
Tot és en anglès. O si no, no arriben a catedràtic
i no són titulars. Nosaltres encara.
Per tant, i vull aclarir-li això a vostè,
normalment, com heu dit, cada cop anem a menys,
no a menys, sinó a menys. A veure...
Després, una altra cosa, hi ha noves tecnologies.
A veure, jo crec molt les noves tecnologies,
tot i que tinc 79 anys i no soc massa hàbil,
no faig coses de web ni res, l'utilitzo per escriure
cada dia, el dia ara i ara, i la vull quan escric.
Però d'això, jo no faig servir l'ordinador per res més,
no miro res més. Ara bé, això s'ha quedat
i empitjorarà, segurament, perquè en la intel·ligència artificial,
o que podríem dir ignorància ancestral,
que és les mateixes línies, es portarà
a la ignorància ancestral. Tornarem a l'edat de pedra,
perquè els mateixos executius que ho han inventat
desapareixeran, els samos de grans empreses,
perquè igual que estan expulsant 11.000 informàtics,
els del tuit no han expulsat ja el carrer.
Diuen que el futur és la carrera informàtica,
hi ha més a Turc que mai, hi ha informàtica, Estats Units, això.
Per tant, no és el futur aquest. Quan diem d'aquí 40 anys,
que ha dit el germà, com ens veuran? No sabem com ens veuran.
També fa 40, 80 anys, diuen, els diaris desapareixen,
perquè ha sortit la ràdio i la televisió i continuen sortint.
El teatre ha desaparegut, no, hi ha més teatre que mai.
Els llibres de paper han desaparegut, hi ha més editorials
que mai a la vida, editorials de llibres, hi ha més...
L'Ona, hi ha una carrera Pau Claris,
Ona té una llibreria que són quatre pisos
i tot de llibres en català. Per tant,
mai a la vida es havia... El llibre desapareixerà.
Jo, quan vaig amb autobús, veig que els meus estudiants,
la major part, van en llibres, sobretot les noies, van en llibres
de paper, perquè diuen que allò és per les àvies, que els agrada molt
però que elles no, i han passat, estan curades, aquesta Bocone,
no tenen de mostrar com les seves àvies, a les seves mares,
que estan al dia de tot. No, elles ja diuen,
escolti, no hi ha res com el llibre de paper, que ho passes ràpidament
i passes i escrius o costat i tal,
es perd molt de temps passant llibres en digital.
Per tant, ara, desapareixer el digital no continuarà,
però es mantindrà tot, es manté el teatre,
es manté el cinema, es manté tot,
no hi ha cap nova expectativa cultural
que ni quili els anteriors, mai.
Hi ha més teatre que mai a la vida he vingut,
a Barcelona hi ha quinze o vint teatres cada dia
oferits, ni plens, de gent que hi va.
Per tant, hem de ser en aquest sentit positius, i també ho dic
en el vostre cas. El futur és molt positiu,
mireu el futur, que tenim el futur tots plegats.
És ràpid perquè em sembla que anem fatal de temps,
però reprenc només un moment a Milton, el que deies abans,
si m'he preguntat en què m'ha deixat el periodismo, solo problemes.
Bueno, hauríeu fet un documental sobre la botifarra a Honduras
i no hauríeu tingut cap problema.
Clar, quan dèieu aquestes revolucions fallides,
hi vaig com sintetitzant conceptes que han sortit aquí,
a Catalunya, a aquest poble d'acollida.
Catalunya també és aquest poble que s'han mirallat en aquestes revolucions
quan aquí estàvem tenint una duríssima dictadura.
Però, evidentment, les coses, quantes generacions
de catalans i catalanes no van participar activament
en el que era la revolució que els hi tocava.
La revolució que els hi tocava era la revolució salvadoreña,
la revolució nicaragüenca, i mirem com ha acabat
la revolució a Nicaragua, un país on drets tan fonamentals
com que una dona pugui decidir avortar està aniquilat.
Però això també passa a Andorra, eh. Cuidado.
Si voleu, muntem una jornada sobre Andorra,
Sí, perquè, mira, ara que dieu Andorra,
i faig un petit parentes, i de vegades
els periodistes, per treure segons quins temes,
tenen problemes i ens hem d'exiliar.
Però hi ha vegades que les persones que surten
en els nostres reportatges, en els nostres documentals
són les que després s'han d'exiliar.
I això també ha passat en algunes de les protagonistes
de dones que han donat el testimoni de les dificultats
d'avortar Andorra. Però tanquem el parentes
sobre les xarxes i tot plegat.
Les xarxes tenen les seves censures
i tenen els seus escombriaires,
que teòricament ens han de protegir
i que no hi hagi pornografia, pederàstia, crim...
prohibeixen el mapa de Kurdistan a Turquia
i, en canvi, es pot veure a altres llocs del món.
Que jo soc una gran defensora de les xarxes,
una gran defensora de les xarxes i de la democratització
que ha suposat l'accés a les xarxes.
I penso que els problemes són els de sempre,
els dels poders que manipulen i no volen
que se sàpiguen determinades coses.
I quan parlem de fakes és que no hem vist fakes
tota la nostra vida en els diaris de paper
o a les ones radiofòniques o a les televisions.
Estem exactament on hem estat sempre.
que se sàpiga una determinada realitat,
que també pot ser tot l'interessada que vulguem,
i els que volen que no se sàpiga.
És l'eterna lluita més tecnificada.
Però jo diria que, en aquest cas,
però també és molt més clar l'accés que tenim a les xarxes.
I vosaltres sou uns grans defensors.
Tenia molts exemples per posar-vos,
però em quedo contenta de posar-vos un exemple.
Posarem el de Sigues la meva veu,
un exemple de com en positiu les xarxes
ajuden a denunciar vulneració de drets humans.
És un documental que mentre l'Helena el troba,
explica la història de l'activista Maixé Alinejat,
el documental es diu Be My Boys,
perquè a través d'ella des dels Estats Units
ha pogut difondre tota la situació de les dones a Iran,
que estan sent empresonades i assassinades
per una cosa tan simple com no voler portar el mocador.
Amb més de 5 milions de seguidors
a través de les xarxes socials,
la campanya de Maixé empitjora a les dones
que oposen les lleis d'hijab compulsori de l'Iran
per descobert la seva veu en públic.
L'Islam no permet que les dones estiguin a les xarxes.
Si hi ha alguna cosa que es faci, es treu.
Aquí, d'aquí, el més petit d'aquestes xarxes
M'agrada molt quan has dit això, que els diaris de paper i abans sempre
n'hi ha hagut de rumors perversos, perquè de fet són rumors que no
existeixen, sobre notícies que n'hi ha. Però anem més enrere, fa 2.000
anys que ja passava. Aristotle ja en parlava d'això. El 1690, la
primera tesi doctoral que es va llegir en el món, a Leipzig, sobre
periodisme, els alemanys amb això van molt avançats, encara ara, fan
unes teories del periodisme que són tres volums com si fossin un
tractat de química i de periodisme, això només ho fan els alemanys,
el que passa és que no sabem gaire alemany i mirem els nord-americans
només. Però el 1690 hi ha la tesi doctoral de periodisme, la primera,
fa 300 anys, i ja era sobre les falses notícies. I ell es referia
ja que Aristòtil ja ho deia i Ciceró, sempre n'hi ha hagut. Això és
el rumor pervers, sempre ha existit. Estic d'acord amb tu. Ara una altra
qüestió, quan anés a dir-ho d'Andorra, pensa que els Estats Units,
l'avortament també, eh, cuidado, perquè mirem sobretot els països
nord-americans. Totalment, però per aquella tendència que tenim de
mirar sempre lluny, no al costat. Bueno, però lluny de vegades oblidem
que els Estats Units, l'avortament també, i és la societat que ens
fa mirar, la més avançada i tal, doncs hi ha pena de mort i prohibició
de l'avortament, els Estats Units. Per tant, vigilem això. No, l'altra
cosa que us volia dir a les noves tecnologies, hi ha una que sí que
es va desaprofitar ja des de fa 40 anys, que és la ràdio interactiva.
Qualsevol de vosaltres podeu connectar-se amb algú que estigui a
Cuba sense interferència de ningú, ni que us ho tallin, perquè la ràdio
és el gran mitjà. És a dir, la descobriment de la ràdio és
fantàstic. Un mitjà que atravessa muntanyes, oceans, que no has de
pagar ningú, que no gastes res d'energies, som més ecologistes.
La ràdio interactiva, tu només tens un aparell, els sants 20 i la
joventut, tots eren radioaficionats. Es va posar de moda i és lògic.
És un gran descobriment que en aquesta sala hi ha milions de veus
i de músiques que no sentim, però com un aparell molt senzill, que
té 15 cables, pots sentir quantitat de veus de tot el món i pots
parlar amb algú que està a Cuba o que està a Honduras, sense que ni el
govern, ni el Bill Gates, ni el George Musk ni tots aquests
intervinguin ni guanyin diners a costa teva. Per tant, cuidado amb això
de les xarxes, perquè s'ha perdut la ràdio interactiva, que en temps
real tu pots parlar amb un altre i pots parlar amb ells, i l'únic que
s'ha de fer és posar siluell, però poc, tornen bojos com ho feien.
Jo havia escoltat els sants d'en Franco, escoltaven totes les emissores
d'una curta estrangeres. Em passava tres hores a la nit, treballava
al Teleesperesa Internacional, Ràdio Praga, Ràdio Moskou, Ràdio Pequín,
Ràdio Tirana, Ràdio París i la Bols d'Amèrica també, i la BBC.
Sí que a la policia de vegades s'interferia posar el siluell, però
la ràdio aquesta sí que... en aquesta ràdio sí que gastaves llum, i ara
seria antic. Però el més ecològic que hi ha ara és la ràdio interactiva.
I no pagues a ningú, ningú guanya dins en tu, ni cap govern s'hi fica.
Penseu en això. La nova generació ha de pensar recuperar la ràdio
interactiva. És el gran sistema que utilitza la policia.
Els únics que utilitza això, la policia.
Es que cuando mencionan ràdio me revuelven un poco.
Sí, yo soy muy defensor de la ràdio.
De hecho, el audiodrama ha sido una de las cosas
que he intentado recuperar, y desde la defensa
de los derechos humanos, creando contenidos así.
Pero sí que hay censura también.
Depende del país, en Cuba o en el mismo Honduras,
hay una que se llama la Comisión Nacional de Telecomunicaciones.
No es como aquí, que aquí tú te montas una ràdio,
te metes en un dial, tengo un amigo.
De hecho, yo estoy en una asociación de radios comunitarias en Barcelona
y se monta una ràdio y no le van a bloquear la señal.
Allá sí, porque allá todo te escuchan. Allá todo está controlado.
Moltes gràcies. Obrim parell de preguntes perquè em diuen
que ens esperen a un quart de dues.
Tenim taula al restaurant al carrer Major, al restaurant Latina.
Hi ha una pregunta allà. Micròfon, sisplau.
Hola, bon dia. Soc l'Anna Nadal, soc neta d'en Pol.
Unes paraules per la Bram i el Milton.
Yo vengo de Buenos Aires. Acá está Mayra,
que está casada con mi hijo. Viven en Figueras.
Yo vivo entre Suiza y Cataluña ahora mismo,
pero estuve sentada ahí para presentar en el 2016
cuando trajimos a Lavi, que lo trajimos de Buenos Aires
con mi hermana, las cenizas del abuelo, de retorno a por de la selva.
Vam portar l'avi de tornar a Catalunya,
perquè no va poder tornar ell.
La meva vinguda a Catalunya ha sigut de gut a ell,
perquè ell demanava de tornar a Catalunya,
però era l'any 77 a l'Argentina.
Si hagués vingut aquí, hauria acabat a la presó.
Moso prófugo. Se lo declaró Moso prófugo en el año 12,
porque no quiso ir a la guerra contra el Marroc.
En la época de Primo de Rivera, el gran general,
Pero hay una larga historia aquí.
Nada más les voy a decir puntos en común.
y en la redacción de su revista, que era en Pergamino 244,
de un barrio que se llama Floresta, en Buenos Aires,
toda la publicación de su revista
Al meu pare, al major, el Roger Lluria.
Le puso nombres catalanes a todos sus hijos.
Los nietos, todos hablábamos catalán en Buenos Aires.
Estuvo siempre para los Jocs florals de la llengua catalana
Es decir, lo que hizo mi abuelo,
fue una columna vertebral a lo largo de toda América
para llevar la voz de los catalanes que no podían hablar aquí.
La otra idea con la que me quedo que ustedes dijeron,
mi abuelo era el de Sota la Scala,
en el Casal de Catalunya de Buenos Aires.
que eran las oligarquías terratenientes.
Mi abuelo se tuvo que ir por no cumplir con el servicio militar
con cuatro rals y muchos ideales,
Fue a Buenos Aires, como todo el mundo.
hay mucha historia para contar.
Fue una lucha de él para conseguir colaboradores
Y tuvo que... va a tener que atancar la revista,
la Insatant Assin, per falta de colaboradors,
porque no había pro y había gente de todo el mundo.
con las revoluciones de independencia
para darles una idea a ustedes
por vuestros países en el exilio.
No se me abrieron ninguna puerta.
Yo tuve que estar a las cinco de la mañana
porque el AVI no quiso dar la nacionalidad española a nadie.
Si eran catalans, eran la Embajada de Catalunya a Buenos Aires.
Lo tuve muy difícil para venir aquí.
No vine en patera, vine en avión,
pero tuve que construir picando piedra.
que el anglès es una de las escenas más importantes.
Yo he trabajado en la Universitat de Girona
en el Servei de Lenguas Modernas.
Y me reconozco con mucha, mucha historia
Sigo teniendo la fibra de Nadal adentro.
que le comentaba mi noera Mayra.
pero cada vez que vuelvo a Port de la Selva
y que me va a dir, els últims anys,
que ya no le anava a ver el cap.
I va corriendo a la puerta de entrada de la casa.
Y yo, que tenía 11 años, me giré y le dije a papá
Y que me enteré de casualidad por las redes sociales.
También eso es importante que lo sepáis.
No estaba informado oficialmente.
Pero bueno, como vamos y venimos,
Entre América, Cataluña, Suiza en mi caso también.
Pol vio mes en ya. Lamentablemente...
Él se extrañaría de todo esto.
Si yo he portado las cendras al año 2016
no ha habido mucha presión aquí.
La Marcela Lucci, que ella es la especialista
Marcela Lucci tiene información confidencial del meu avi
Ya la escoltareu a las 3 de la tarde,
porque ya ha habido algunas cosas que heu dicho que no son muy buenas.
Pero no pasa nada, porque vosotros estudiáis muchas cosas.
en hora central a las 12 del mediodía.
Durante más de 20 años, yo diría 30 años.
Feían las Cerdanas también, los bosques de Palermo.
Yo era chiquita y empezaba a hacer así.
Y la entrada de en Macía al borde de Buenos Aires.
Se va a hacer una defensa al Congrés de Macía.
va ser l'únic moment que en Pol va tornar
a Port de la Selva, se'l va declarar fill predilecte,
Que després, ja sabeu tots l'història,
en 3 mesos no van tenir prou suport.
Perquè podem tenir moltes voluntats,
Jo crec que no podem afegir res més
Moltes gràcies per venir, per ser aquí, per aquest testimoni
Si voleu, ara al dinar tindrem ocasió de parlar
i de compartir més experiències.
Moltes gràcies per la vostra assistència i gràcies a la taula.
que ja la tenim en el programa,
és directament amb la figura que ens ocupa, segurament segur,
l'hipòlit Nadal i Mallol, de Port de la Selva a Buenos Aires,
jo diria que sens cap mena de dubte,
és la màxima especialista, que és la de Marcel i el Lucky.
Ella ha treballat des de fa molts anys
He pensat no llegir el teu currículum,
ella és professora a diverses universitats,
té un recorregut des d'un punt de vista docent important,
però des del punt de vista de la recerca,
una de les seves línies principals d'investigació
ha sigut aquesta, que és la relació històrica
i ha posat el focus, principalment, precisament,
que li va dirigir el professor Borja de Riquet
i que ja apuntava sobre aquest tema,
Diu, la col·lectivitat catalana en Buenos Aires
Una visió a través de los catalanes
del activismo patriótico de los catalanes de América
hasta el final del Casal Català
defensada a l'autónoma en el 2020.
Per tant, amb una tesi d'aquestes característiques
ja poden imaginar-se vostès el recorregut
que en aquells moments ja tenia un precedent, lògicament,
quan defenses una tesi l'any 2010,
A més, si m'ho deixes dir d'aquesta manera,
amb l'oportunitat, la conveniència
que és una persona originària d'Argentina
que està a Catalunya, què més vols.
Tenges el cercle amb això i t'hi fixes amb un català
que va anar a l'Argentina i, per tant, un català de l'Argentina
i una argentina a Catalunya. Fantàstic.
aquí, quan nosaltres hem creat la càtedra
i ens hem proposat, i segur que hi ha molts de camins
a recordar i molts de fils a estirar,
perquè amb la història no s'acaba mai res.
Però, molta de la feina que possiblement aquesta càtedra
ha d'estar obligada a fer, la Marcela ja ens l'ha feta,
i això és fantàstic, però segur que trobarem
i amb ella, perquè comptem moltíssim amb ella, ella ho sap,
Marcela sap que és un element, un actiu important
en aquesta càtedra, però partim d'aquesta base.
Després, posteriorment, a veure si, aquí hi ha una cosa
que no tinc l'any, però és igual, el 2013 va publicar
la revista Recerques, segura que m'he oblidat coses.
És igual, segur que ella em dirà uns quinos citats, no sé què,
però bueno, coses que jo he estat llegint i que, per tant,
és la que ara us transmeto més enllà de la tesi.
És un article que a mi em va, des del primer moment, em va interessar
lògic, recull bona part de la recerca
plantejada en la seva tesi doctoral,
la revista Resurgiment i el separatisme d'Ultramar,
una font indispensable per a l'estudi
del catalanisme amèrica 1916-1939,
I després, ja per acabar, per no allargar, i és ella
que ha de parlar, després té un article que no he apuntat,
que vas publicar en l'Institut d'Història
però ho dic perquè precisament, quan he arribat aquí
i he vist aquestes portades, m'ha cridat l'atenció,
evidentment, ha cridat l'atenció a tothom, però he pensat,
mira, la Marcela va fer un exercici d'immersió, diguéssim,
amb les portades del Resurgiment
i a través d'aquestes portades, doncs, elabora un discurs,
que lliga el tema del catalanisme radical
plantejat per Hipòlit Nadal, des del punt de vista també,
jo diria, fins i tot artístic,
amb els dibuixos que el Resurgiment
té en la seva plantilla, segur, també,
pels contactes de l'Hipòlit Nadal a Catalunya
i a la gent que estava, els catalans, sobretot,
que estaven a l'Argentina. L'article en qüestió es diu
la construcció estètica del catalanisme radical americano
a partir de la revista Resurgiment, 1916,
i s'acaba ella el tanca l'any 1941.
que ens expliqui allò, i moltes gràcies, Marcel.
Muchísimas gracias, estoy contenta de haber vuelto aquí.
Yo estuve aquí en el 2012, cuando la familia
pudo traer las cenizas de Nadal
y estoy contenta de que la cátedra,
a la que no pertenezco, pero a la que estoy muy relacionada,
gracias a Luis, me haya convocado
Yo me siento muy cómoda con Luis y inmediatamente
comienzo con lo que tengo para contar aquí,
que trabaja a las revistas catalanistas
Entonces, para mí siempre fue un referente
porque en un campo que estaba completamente vacío
que él estudiara la humanidad de Nueva York,
era como que yo decía, bueno, vale,
aquí hay una pata historiográfica
en la que podemos comenzar a trabajar.
y ya es una línea de investigación.
Cuando yo comencé no había nadie que estudiara esto,
pero por suerte ahora somos muchos los que nos
de América, ya sean los de Buenos Aires
maciaístas o todos los otros que tenían otras
tendencias políticas dentro de las ideas
Pol Nadal de ser marcó en Buenos Aires
en la Navidad de 1912, un año en el cual
la emigración española en Argentina creció de manera
espectacular a causa de la coyuntura sociopolítica
del país y de la guerra de madruecos.
Pero la llegada de Nadal a Buenos Aires no tenía como objetivo
solo hacer la América, es decir, mejorar económicamente,
en la universitat, desde donde trabajar por sus convicciones
catalanistas. Las inquietudes liderarias de Pol
se habían decantado hacia la exaltación cultural catalana
desde muy joven aquí, en el Port, y continuó
en Barcelona. Además de aprender a hacer desastre,
ejerció el periodismo de manera habitual
en publicaciones como Renallensa o Ampurdà Federal.
También por esta época empezó a militar políticamente
en el Congreso de la Unión Catalanista en Tarragona
como delegado justamente del Port.
Sin embargo, cuando el entorno político español
comprometió su militancia y decidió no formar parte
de la sangrienta campaña en África,
Pol comprendió que dejar Cataluña era
la mejor opción, trabajar por la identidad nacional
y que seguramente el entorno democrático
americano favorecería esos objetivos.
Empezó su exilio en Buenos Aires con un equipaje
personal formado con cosas prestadas,
el dinero y los documentos para el viaje
habían sido dejados por un amigo de aquí mismo.
Pero también se llevó un capital propio que sería el motor
de su actividad pública y privada, la convicción
de que la difusión de la cultura catalana era el único camino
para mantener viva la identidad nacional
y comprometer a sus compatriotas con la causa catalanista.
Ya desde el primer número. Aquesta divulgación
de las corrientes lingüísticas y literarias de Cataluña
constituye el objeto básico de la acción que vamos a desarrollar.
No gens menys, donaremos a conocer las diferentes
manifestaciones típicas y culturales y todo lo que se relaciona
con el progrés y el enaltiment de la terra catalana.
Como muchos de los catalanes con quienes se relacionó
en Buenos Aires, Pol Nadal era un exiliado.
También como le pasó a muchos de ellos, sus convicciones,
la certeza de que constituía la voz de Cataluña
en el exterior, convirtió la lejanía
en un acicate para compartir los problemas de la patria
y participar en la política catalana.
Nadal y el grupo al que Proto se integró,
los catalanes de América, enriquecieron con el exilio
sus actividades catalanistas, convirtiendo la ausencia forzosa
en la característica distintiva de su activismo.
Lejos de escoger un destino por decisión propia,
Nadal, como el resto de sus compañeros, contempló su realidad
como una obligación que le imponían las ideas políticas
en las que creía. Sin embargo, el grupo
funcionaba con una energía inclusiva, o sea,
convocaba a cualquier persona o grupo fuera
o no fuera catalán que quisiera aportar capital o trabajo
a las tareas culturales y políticas que llevaban a cabo.
De hecho, la imprenta en la que se imprimía
se convirtió al catalanismo de leer las pruebas
que le llevaba Nadal. No tenía nada que ver
Paul encontró en la capital argentina
la colectividad de inmigrantes y exiliados catalanes
que se mantenía unida mediante entidades sociales
que fortalecían las raíces culturales fuera
muy perspicaz se dio cuenta pronto del importante espacio
de opinión pública de que disfrutaba el periodismo
de Buenos Aires en la vida y costumbres
de la cual se adaptó con mucha rapidez.
Ana me contaba a su nieta que cuando estaba en Buenos Aires
era un italiano porteño, como el que hablo yo,
que tomaba mate, que cantaba tangos y que en su mesa
había un mapa con las ciudades más importantes del país
y donde él iba marcando con alfileres
en qué ciudad había un casal catalanista
o había suscriptores de Rassur Ximen.
En Buenos Aires trabajó como sastre
con lo cual aseguraba los ingresos
y además contaba con independencia económica
de Rassur Ximen que siempre se hizo sin ningún tipo
de apoyo del Estado, ni del Estado español
ni de la Generalitat, ni de Estado catalán
encontró allí un grupo de compatriotas que compartía
su amor por la cultura catalana, sus afanes
independentistas, en ese momento se decía
en asociaciones que además de una intensa
actividad social y recreativa les permitía
reunirse y enterarse de los avatares
de la política catalana. Se asoció al casal
de Buenos Aires que se había fundado en 1908
se consideraba una extensión social
el exterior. Eso estaba ya desde su fundación.
su vínculo cultural y político con Cataluña.
Su archivo personal, que se encuentra hoy en el
Archivo Nacional de Cataluña después de un montón
de vueltas que se dieron en estos últimos años,
muchísimas vueltas, nos permite reconstruir
su práctica intelectual y su activismo político
que se plasma en la frase donde está un catalán
está Cataluña. Las cartas, anotaciones, los borradores
de artículos, las correcciones de los editoriales
que estaban en la primera página de la revista, siempre,
nos acercan a la cosmovisión de un catalán de América
a la decisión que permitió a un individuo
cristalizar una experiencia exiliar proactiva
de decir Dios mío como extraño la patria, no,
proactiva, yo haré algo con esta tristeza que tengo
de conservar su imaginario identitario
y a la vez de capitalizar la influencia de la Argentina
en su derrotero personal para intentar
colaborar con sus ideales políticos.
a su vida y por lo tanto de la vida
de Rassour Jimen que se convirtió
en una vocación vital. Encontramos
entre mediados de la década del 10 y finales de la década
de 1970, la mayor parte de los documentos
están relacionados con el quehacer de la publicación
tanto en su diseño plástico como en su contenido
de hecho resulta muy difícil separar las cartas
personales de las profesionales porque él escribía
sobre política a sus amigos, discurría
su manera de conectar con ellos era hablar
de Catalunya y hablar de Catalunya era hablar
Por lo tanto tienen un contenido mixto
debido a la complicada vida política
española durante toda la revista
de las primeras tres décadas entre el 10
muchos de quienes intercambiaban correspondencia
con el periodista también enviaban información
era una suerte de corresponsales
políticos que también incluían reflexiones
a la revista de manera anónima
él nunca decía fulano me ha contado tal cosa
puede hacer un trazo de dónde venía
esa información más allá de los
corresponsales que sí tenía y que funcionaban
como tal. Otra de las características del archivo
de Nadal es lo que podríamos denominar su eclecticismo formal
el archivo nunca funcionó como un archivo
los catalanes de América y por lo tanto
no tenían un afán de archivar cosas
simplemente guardaban las cosas
no hay una idea de bueno esto tiene que guardarse
si se guardaban a buen recaudo
en el domicilio particular de Nadal
en la ciudad de Buenos Aires donde funcionaron
siempre las oficinas de la revista
esta prudencia estaba destinada a evitar que cartas
de la embajada española en Argentina
de los miembros de la colectividad catalana
que no adhería al catalanismo sobre todo
a partir del enrarecimiento de la política
de la dictadura de Primo de Rivera
pero sobre todo durante la dictadura de Franco
entonces sus papeles personales
y los relacionados con la revista
el archivo de Nadal recoge tres tipos de documentación
por un lado los recursos estrictamente periodísticos
los números completos o fragmentados
y los papeles que recogen los trabajos
que comprueban documentalmente
y la economía editorial descansaba en él
por otro lado aunque menor cantidad
advertimos la existencia de recortes
de periódico proveniente de la prensa local
de la prensa argentina, de la española
y de la catalana que Nadal guardaba
sin embargo la riqueza central de este archivo
es el fondo epistolar, debido a la precaución
de Nadal para poder recaudir sus documentos
no encontramos copias de las cartas que él enviaba
aunque esto constituye una práctica
habitual en otros archivos, no todos tienen
copias de las cartas que se enviaban
esta cautela es la causa de otra
el propio Nadal destruyó gran parte de la correspondencia
recibida a principios de la década de 1970
cuando el clima político argentino se enravesió
en una espiral de violencia que acabó
no obstante el trabajo científico permite obtener
la solución central para el análisis de Nadal
como intelectual activo del catalanismo jultravanino
y además para reconstruir la red de relaciones
que desarrolló más allá de su entorno cercano
y corroborar la relación que mantuvo con la vida política
y cultural catalana. La riqueza del fondo documental
nos abre las puertas para atisbar a la sociedad catalana
desde un punto de vista completamente nuevo
completamente distinto, completamente
desde el prisma de la correspondencia
que se ha conservado en una ciudad americana
y que nos permite ver cómo un inmigrante
un emigrante, un exiliado contemplaba
la geopolítica europea del periodo de entreguerra
el acontecer cotidiano de sus autores
y actualizar con más rigurosidad
la cosmovisión catalana de principios del siglo XX.
¿qué forra surgiment, cómo encaja, cómo se integra
cómo se articula con todo esto?
Nadal amaba la tarea periodística
puesto que consideraba que la difusión de la cultura
era fundamental para mantener viva
la identidad nacional con la convicción
de que en Argentina podía comunicar sus ideas con libertad
con el espaldarazo de un grupo con el cual
trabajar acometió una empresa que se convertiría
en señera del catalanismo separatista
En 1916, en plena primera guerra
Manuel Cairol y Francesc Cullumer
que se convirtió en la publicación escrita en catalán
de más duración que en América
puesto que se editó mensualmente
se distribuyó exclusivamente mediante suscripción
en Buenos Aires, el resto de Argentina, Uruguay
eso lo sabemos por las cartas que comentan
Nadal tenía los ojos puestos en Cataluña
pero justamente ese vector intelectual
disparó su interés por la Argentina
esta atención marcó la vida de la publicación
por un lado distinguir la importancia de la prensa
en Argentina como forma de participación política
de que existe la prensa de masas
pero sobre todo en Argentina y en los países de América Latina
donde los inmigrantes no podían
ejercer ciertos derechos constitucionales
y entonces ejercían su participación política
a través de manifestaciones o de la prensa escrita
difundió una imagen de la Argentina
que era compartida expresamente por el catalanismo peninsular
como un país libre y tolerante
en el cual ni la censura ni el estado de guerra
impedían ayudar, como decía él, a la obra gloriosa
de la opinión pública catalana
los vínculos del pasado catalán
con el argentino de manera positiva
estableciendo una línea temporal y ética
que entrocaba ambas experiencias históricas
dejando muy claro que, por ejemplo, Cataluña
no había participado de la experiencia colonial
en América y del expolio subsecuente
el apoyo al separatismo ultramarino
selló una visión de la Argentina
ligada a un espacio de libertad democrática
Esto se fue difuminando con el paso de las décadas
ya desde la década, desde mediados de los 50
toda esta atmósfera de libertad en Argentina
se fue enraeciendo más hasta terminar
pero en el periodo de Entreguerras
esto todavía era muy claro y muy fuerte
La libertad concebida como positiva
vinculada al individuo dejó de ser una preocupación
para los intelectuales catalanistas porteños
y entonces la eclosión de las reclamaciones de autonomía
cada vez más radicales en el espectro político catalán
centró el interés de la Argentina
desde el punto de vista colectivo
Cuando Carlos Soldevila defendió la decisión de Pau Casal
de adoptar la ciudadanía norteamericana
en marzo del año 23, al no poder ser
ciudadano catalán, Rasur Ximen
comenzó a concienciar a la colectividad catalana
en el exterior sobre la conveniencia de desprenderse
de la ciudadanía española, una ciudadanía extraña
las repúblicas también textualmente de libertad
A pesar de que las décadas siguientes
estuvieron marcadas por la crisis política
y el quiebre del modelo socioeconómico local
la idea central del espacio de libertad
fue constante, si bien el mismo
y algunos de sus colaboradores
la revista no constituye una revista de exilio
si entendemos por esto las publicaciones
que hacen del exilio el tema principal
sino que constituyó un producto editorial
con fines políticos específicos
Rasur Ximen fue una revista concebida
con objetivos claramente determinados
hasta que se convirtió en portavoz de los catalanes de América
adeptos cada vez más al proyecto de Macià
y fue un referente ideológico independentista
que reflejó el acontecer catalán
de manera organizada y regular
las novedades lingüísticas que se producían en Cataluña
el trabajo que llevaba a cabo Pompeu Fabra
fue presentado entre los catalanes
específicamente mediante una sección
y este compromiso con la modernización
de la lengua catalana tuvo como consecuencia
el nombre de la revista para, como decía él,
evitar malentendidos lamentables
en el 16 vemos la primera que es del 17
ya vemos con el nombre del catalán
yo aprobé un examen del nivel C de catalán
porque sabía cómo se escribía esto
no todos mis compañeros sabían
evidencia la constante difusión
de las expresiones culturales catalanas
literatura, escultura, música, pintura, arquitectura
de personalidades importantes de las letras
divulgaba la aparición de tiendas porteñas
a literatura científica y de ficción en el exterior
anunciaba la existencia de bibliotecas
a la difusión de la historia catalana
de Catalunya de la edad moderna
estaba considerado por los catalanes de América
pero también desde la ciencia histórica
la cultura, la ley y la historia
como las tres patas culturales importantes
con las cuales se conforma la identidad catalana
moderna, la identidad catalana del siglo XIX
y original del pueblo catalán, no
todos los pueblos, todas las naciones
tienen el mismo proceso en toda Europa
en todo Occidente, en Europa y en América
con sus recursos y con su propio afán
el prestigio de la democracia como valor
en sí mismo perduraba en el imaginario
argentino y preservaba la posibilidad del catalanismo
de un espacio de libertad positiva
e individual que congregara la voluntad colectiva
de los catalanes en el exterior
promovió algunas actividades de relación
y en ese contexto se publicó en el año 36
una versión en catalán del mantín fierro
el poema por antonomasia que también forma parte
de la construcción de la identidad argentina
para que llegara a la colectividad
un escritor de los más importantes de mi país
patrocinó la iniciativa del centre català de Mendoza
uno de los centros catalanistas más antiguos del país
a la biblioteca nacional de maestros
durante esos años el patrimonio
del catalanismo americano fue conservar una ética
de la militancia que obligaba a la honestidad
política apoyar a la segunda república
pero resguardar la misión de ser el depositario
del fuego sagrado del patriotismo catalán
en el ambiente cultural argentino
Nadal no solo pensaba en el pasado de Cataluña
sino que el presente también ocupaba un espacio central
de la revista porque él decía si la gente no se identifica
a qué patria va a querer volver
y qué patria va a querer defender
la patria del pasado ya no existe, es pasado
por lo tanto él lo que hacía era
difundir el quehacer cotidiano catalán
y las novedades que el siglo XX introducía en Cataluña
esta información era presentada
a través de secciones fijas como
noticias, información general de Cataluña
Confidencias, crónica catalana
donde se explicaban las características
de la vida habitual del siglo XX en Cataluña
hasta la guerra civil fue creciendo la aparición
que llevaban a la colectividad catalana
porteña del recuerdo visual de lugares históricos
tradicionales y las modificaciones
esta actitud fue fundamental durante las décadas de 1920
y 1930 cuando los catalanes de América
convocaron de manera constante a todos los catalanes
en el exterior para que participaran
de los acontecimientos políticos que eran fundamentales
para los ideales independentistas
tales como la lucha contra la dictadura de Primo de Rivera
o los sucesos de Prat de Múlio
la declaración de la República Catalana
en el contexto de la declaración de la República Española
y la aprobación del Estatuto de Autonomía
Rasul Ximén difundió la ideología del catalanismo
cada vez más cercano al proyecto de Masía
resaltó los principios centrales del discurso
de los exiliados catalanes comprometidos con ideales
de autodeterminación ya sea mediante artículos propios
o la publicación de documentos producidos
por diferentes asociaciones catalanistas
esta actividad la convirtió en el portavoz
de los más destacados organismos políticos
y socioculturales tanto de Buenos Aires como del resto de América
como el Casal Català, el Cómite Libertad
Nacional Catalana de las Américas
o la Ciudadación Protectora de la Enseñanza Catalana
que hasta el estallido de la Guerra Civil
la financiación más importante de la PEC
Consecuentemente, la revista también
mantuvo actualizados a sus lectores sobre las circunstancias
Desde el apoyo a la lengua y la cultura
Rasul Ximen difundió la necesidad de la militancia política
nunca justificaron el ostracismo
y él mismo fue el primero en predicar con el ejemplo
nunca descuidó la revista pero también multiplicó su actividad
con entidades sociales y culturales catalanistas
de Buenos Aires y del resto de América
y intentó incrementar la relación
con el entorno político catalán
Fue también socio fundador del Comité Libertat de Buenos Aires
que fue el brazo político del Casal Catalán
cuando yo hice la tesis de doctorado
yo creía que era la primera asociación catalana
catalanista con fines políticos
no me acuerdo ahora de qué universidad
el año 2012 en su tesis de doctorado
descubrió que había un club político
catalanista en Cuba que se había fundado
así que el Comité Libertat es el segundo
este comité fue el brazo político del Casal Catalán
y bajo la dirección específica de Peraceras
trabajó específicamente en la acción política
como todos los catalanes de América, Paul Nadal
hizo de la abstención política el punto de partida
de su activismo pero como dijimos
Masía consiguió atraer y aglutinar
a gran parte de la militancia americana
quiero dejar sentado aquí porque sé que resonará
que el catalanismo de Buenos Aires
a feina Masía no es el único catalanismo separatista
había en Mendoza, en Uruguay gente que seguía
expresó con contundencia su rechazo a la dictadura
por ejemplo de Primo de Rivera
para que lo ayudaran a proveerse del capital
para la financiación del proyecto de estat català
Razzurrimen dedicó grandes esfuerzos
para conseguir que las comunidades catalanas, argentinas
publicó la convocatoria de Masía, analizó la situación política
por la cual se atravesaba en España
y finalmente instó a contribuir económicamente
después de los hechos de Prat desmulio
con el fracaso del proyecto de Masía
junto a los miembros más importantes
del Casal Català de Buenos Aires y del Comité Libertad
de conseguir la residencia legal de Masía
con la declaración de la República Catalana
defendió la revista la necesidad de apoyar
a las decisiones de las autoridades que se habían elegido
constitucionalmente porque decía Nadal
que no había mejor entorno que el entorno democrático
porque por más problemas que pudiera haber
una democracia siempre daba el espacio
por lo menos en teoría para discutir
en una dictadura ese espacio no existe
por esa razón al estallar la guerra civil
el respaldo al bando republicano
la línea de pensamiento de Rassour-Gimé
que reflejaba la del catalanismo separatista porteño
propugnó una obediencia inteligente y crítica
en esos años estableció claramente la política editorial
al integrar un rechazo explícito
Catalunya segueix aportant a la defensa de la llibertat
y la democracia contra el fascismo interior y exterior
la seva cooperación más decidida
fins que el enemigo común sigui vençut
por esta razón proponía apoyar
como representante de la legitimidad
y la justicia de la democracia
el pueblo es al costat del régimen democrático
defensa las instituciones democráticas
porque si se han compenetrado porque saben que únicamente
dentro de un régimen de democracia se podrá mover
en libertad y vivir una vida digna, una vida noble
una vida humanizada. Durante los años de la guerra
se presentaron las necesidades de la sociedad catalana
que desarrolló la comunidad catalana de América
sobre todo la de Argentina, pero no solamente
así organizó recaudaciones propias
especialmente difundiendo la actividad
que llevaban a cabo el Casal Catalán
y el Comité Libertad. Al acabar la guerra civil
en medio del desconcierto y la impotencia del exilio
la Policía Civilista resistió y con ello la tarea de Nadal
sus páginas mantuvieron la relación
de las entidades sociales con la colectividad catalana
para sostener la cultura y la lengua nacionales
ya entonces prohibidas en España.
Intelectual comprometido, conservó también el contacto
con la política catalana siempre que pudo
como decía Peraceras, en el medio había un océano
y con el franquismo ese océano era infranqueable
A pesar de eso difundió la formación de organizaciones
y proyectos culturales en el exilio
la dictadura de Franco mengó la proyección
del trabajo cultural de Pol, de hecho
hubo un reverdecer muy grande de resistencia
con lo que él creía que había que difundir
y entonces cuando su vida se apagó
sin dejar nunca de pensar en Cataluña
se había cumplido desde Buenos Aires.
La vida intelectual de Nadal transcurrió entonces
como una prolongación de Cataluña en el exterior
este condicionante lo llevó a mirar siempre más allá
del río de la Plata buscando atisbar la patria catalana
y también a dirigir reproducir y sostener
la comovisión cultural catalana en la colectividad en el exterior.
Esta no fue sin embargo una obliteración total
su vida en la Argentina fue la oportunidad
de desarrollar una militancia política efectiva
a partir de la conservación de la cultura
gracias a la importancia que el país había dado
Como parte de los catalanes porteños construyó una imagen
de la Argentina que integró a su comovisión
Como componente fundamental de su identidad nacional
la posibilidad de percibir un pasado americano
fue el punto de partida desde el cual concebir
un presente proactivo para colaborar
en el diseño de un proyecto nacional catalán
Como vocera del grupo, Rassun Ximen reflejó
la importancia del país de acogida para el catalanismo porteño
y supo darle coherencia a lo largo de cuatro décadas
poniendo en evidencia la lucidez del grupo
para integrar a su basamento teórico la influencia
de la arena política y el imaginario del país de acogida.
Como historiadores y como personas
es la portada más importante de Rassun Ximen.
Si bien a mí me gusta mucho la primera
creo que esta es la que refleja muchísimo
y sobre todo la idea de Rassun Ximen.
con fuerza que defiende un retoño
que puede estar cortado pero que tiene el alma
que define lo que es Rassun Ximen
Todo lo demás está perfecto, pero para mí
si yo tengo que elegir una es esta.
Como historiadora y como persona
como una argentina catalana que estudia
como personas, posiciones, ideas y sueños
han viajado entre ida y vuelta
y América hace siglos para hacernos
a partir de los cambios a los que hemos tenido
que enfrentarnos por voluntad propia
de que la Universitat de Girona
se haya podido cristalizar la cátedra
Es una satisfacción académica de primero
la visibilidad más sistemática
a lo que yo he venido haciendo desde hace décadas
y que por suerte está despertando, como ya había comentado,
cada vez más interés en el mundo académico
que es el estudio de los movimientos de población catalana.
Creo que el conocimiento de que el catalanismo
tuvo un pie en el nuevo continente
los catalanes de América Porteños y todos los otros que hubo
contribuye a reconstruir la historia
de los países catalanes con una rigurosidad
que podemos desarrollar en democracia
y que le otorga peso teórico que debe tener
en el campo del pensamiento político europeo contemporáneo.
No tenemos que perder de vista que el catalanismo
es una corriente teórica original de Cataluña
del desarrollo del pensamiento teórico-político
cuando nacen los Estados catalanes
por Pol Nadal, porque ese deseo constante
que tuvo de mantener vivo el amor por Cataluña
desde el exterior y esas ansias de volver
a habitar el suelo natal se están cumpliendo.
Creo que este es un ejemplo de que la historia como ciencia
puede y debe estar siempre al servicio de la sociedad,
si no, no sirve para nada, es papel mojado.
sea mejor, dediquémonos a poner un bar,
como yo les decía a mis alumnos,
pongámonos un bar y arreglemos el mundo.
Y nuestro deber, más allá de triunfar o no triunfar,
de conseguir un espacio o no conseguirlo,
y así usar los recursos históricos, teóricos
y metodológicos para reconstruir el pasado
de la manera más veraz posible de forma tal
que pueda servir a futuras generaciones.
Si teniu algunes preguntes, vosaltres.
Digui que tenim les dues persones més indicades
per parlar de la pobina d'aquí.
Si algú vol arribar a arreglar-ho, no ho sento.
siguem petita i fins que era adolescent,
a la redacció de ressorgiment a casa nostra.
Pergamino 244, barrio de Floresta,
No hi havia diners per a altres coses.
gràcies a la seva feina, l'ofici de sastre
abans de marxar de Port de la Selva.
Per això us dic que això de picar pedra,
que és una identitat catalana tan forta,
ho va fer gràcies a dues coses.
i l'altra, perquè hi havia una dona
en la seva vida que li va resoldre tot el demés.
hem estat silenciades molts anys
i seguim sent silenciades moltes vegades.
va ser el reconcement de Nadal
perquè Nadal vestia, així com el veieu,
aquelles camises planxades per la meva àvia,
aquell noi, que era un noi de 30 anys,
i li va donar un gran espai a les dones,
a les poetesses catalanes dins de la revista.
Això és una altra cosa molt important.
La Gràcia Bellorens, Corregeixma Marcela,
poetesses, històries d'aquestes dones,
Se m'escaparan els noms perquè ara hi ha tant.
És com obrir, sabeu, la Bíblia.
Per mi, obrir ressorgiment, pots estudiar ressorgiment
des de la vessant que vulguis.
Tens 50 anys d'arquitectura, ressorgiment.
T'interessa el periodisme, Déu-n'hi-do,
Què més? Del que vulguis parlar.
Per això us deia, Marcela no ha estat aquí
les veus americanes seran representades
El senyor Milton i el senyor Abraham,
me'n recordo els vostres primers noms,
que representen la veu americana cubana
i hondureña d'avui, amb totes les repressions.
En Paul Nadal, la seva revista
sobretot era contra les dictadures.
Doncs vam poder tenir a Buenos Aires
aquest espai dins de la democràcia
per poder fer front a les dictadures
que aquí en Europa, recordeu-vos,
el appeasement, és a dir, seguirem
Com havíem de parlar aquí a Europa?
Amèrica els va donar aquesta veu a les dictadures
perquè poguessin trencar amb les dictadures.
Aquesta visió, cosmovisió, perquè això
no estem parlant només de Catalunya.
Recolz-me aquí, Marcela, amb el tema d'Irlanda.
i ja per allà, a lo mejor cerrando,
tota la disquisició lingüística
y cultural respecto de lo que era el fascismo,
dónde había estado, qué países había destruido,
qué democracia se había masticado.
muy grande entre todos los epítetos
respecto de Hitler y más tarde todos los epítetos
No lo hizo ni con Primo de Rivera, ni con Franco, ni después.
De hecho, cuando murió Perón, en una de sus cartas
le escribe a un interlocutor que no recordó a quién es,
No, cuando murió Perón, no, cuando cae Perón.
es un tesoro de cómo se construye
una identidad y cómo se reproduce una identidad.
¿Solo lo hizo Nadal? No, lo que hace es hacer
lo que hacían los intelectuales del siglo XIX y del XX.
Lo hizo solo, lo hizo desde América
para estudiar un montón de cosas
en las que no voy a entrar porque es muy largo
en el halago fácil, es necesaria.
No se puede estudiar la historia de la inmigración catalana
sin estudiar las revistas catalanas,
de la misma manera, las revistas en Uruguay, las revistas en México,
las revistas del exilio mexicano-republicano
No se puede estudiar, no se puede entender
la permanencia de una identidad catalana
fuera de Cataluña sin estudiar las revistas catalanas
y yo digo sin estudiar Rasul Jiménez.
Primer de tot d'agrair a la Càtedra Hipòlític Nadal
la invitació a formar part avui a aquesta jornada.
Com ha dit en Lluís, jo soc Marta Feixedas,
soc la impulsora d'una pàgina web
que es diu Petjadecatalana.cat.
És un projecte que té per objectiu
donar visibilitat, donar a conèixer
l'empremta que han pogut deixar
molts catalans al món, del tipus que sigui,
He fet una captura, en realitat la idea
no era entrar pròpiament a la pàgina,
us convido a que hi pugueu entrar,
i d'aquí ve el nom de la xerrada
de la petjada de la premsa catalana al món,
que no em dedicaré pròpiament només a l'exili,
sinó que m'he basat a partir del llibre
de la premsa catalana de l'exili
i la migració entre 1861 i 1976
de Robert Sorroca i Tallaferro,
qui també ha col·laborat amb petjada catalana
i que va editar aquest llibre l'any 2004
per repassar la premsa catalana al món.
He mirat de fer un repàs en què veurem
per països una mica les publicacions que es van fer,
quines coses en comú tenen i alguns aspectes,
des de periodes, des de capçaleres,
i després, si queda temps, també podríem mirar
algunes que he volgut destacar i també alguns dels periodistes
o col·laboradors que ho han impulsat o col·laborat.
Es tracta de fer, com deia aquest matí,
la vicerectora de fer un zoom,
i la meva idea és de fer un zoom.
Ja veureu el projecte de la petjada catalana.
Tenim un mapa del món que, de fet,
és l'embrió del projecte en què nosaltres ens dediquem
a geolocalitzar llocs del món que tenen
en premsa catalana, i mirem de localitzar-los
noms de carrers, entitats o museus,
on hi poden haver elements de catalans
o que algun català ja ha pogut ser director
o que hi pugui tenir alguna obra.
Estem a punt d'arribar a les 2.000 geolocalitzacions.
Portem uns 10 anys des que existeix la pàgina web,
tot i que el mapa en té uns quants més,
perquè el vaig començar des de Santiago,
des de Santiago de Chile, amb un projecte que estava jo
amb una beca de la Generalitat aleshores.
La idea, el que seria, seria això.
El que us he comentat, com que ens agraden els mapes,
m'he dedicat a fer un repàs de la premsa catalana
d'aquest període, de 1861 a 1976,
de premsa catalana escrita a l'exterior.
de les principals publicacions que es fan.
ni a publicacions fetes a Espanya.
Sí que he sumat, per exemple, les publicacions fetes a França,
però no he entrat a analitzar les que es fan
a dins del que és Catalunya Nord,
perquè marxa del nostre camp d'estudi,
i nosaltres no fem Catalunya Nord,
l'únic que sí que estan sumats, en aquest cas,
però no faries mena a les publicacions fetes allà.
Després, tampoc hi ha publicacions
que algunes publicacions costen fetes a l'estranger,
deien que eren fetes a l'estranger, però en algunes ocasions
eren fetes a l'interior, a la clandestinitat.
Aquestes tampoc s'hi han sumat, i algunes que van
a la clandestinitat surten mencionades,
però que van ser projectes que no es van arribar a publicar mai.
Tampoc hi he sumat, i ja s'ha parlat durant la jornada,
a altres canals, com poden ser les ràdios,
a la importància de les ràdios al món,
a les ràdios que es van emetre en català i a fons
dins de la BBC que ens comentàvem el matí,
a l'Hora Catalana, que també ha sortit,
que es va fer a Buenos Aires, però també es va fer a MEX...
Les publicacions que s'han fet en aquests països.
Ara entrarem una mica a repassar-les.
L'únic que estava dient això, que en el que són publicacions
no hi ha contat tampoc les ràdios,
com ara, per exemple, també tenim la RAP,
que va ser una aglutinadora de totes aquestes
emissions de ràdio que s'han estat fent durant molts anys
Tampoc hi ha les publicacions digitals,
fetes a partir del 76, o sigui, del 80 cap aquí,
i que hi poden haver moltes publicacions digitals,
com és la iferia a Dublín, etcètera.
Entraríem a mirar què són aquestes publicacions.
El Robert Surraca, en el llibre, troba unes 600 publicacions.
Ell mateix m'ha dit que un cop publicat en van anar sortint més
i podríem ja estar parlant més de 700.
I que els dos països on veiem més publicacions fetes,
el primer seria a França, amb unes 290,
gairebé 300, és on hi ha més produccions a l'exterior.
és Catalunya-Paris, el portaveu de centre català
I després el major nombre de publicacions que trobem a França,
com és evident, és en el període compres
entre el 1939 i 49, que és on hi ha el gruix
d'exiliats que han marxat amb la diàspora.
que estan fetes als mateixos camps
o fins i tot en camps de treballadors per estrangers.
una publicació que es diu proa
El segon país en publicacions és Mèxic.
Mèxic fins al 1939 no havia tingut
una especial presència catalana en el país,
però sí que després de la facilitat d'entrada
que ofereix el president Lázaro Cárdenas,
es deve al principal país receptor d'exiliats.
i la primera publicació sí que és el 1906,
a partir del 1939 que s'arriben a publicar
Segueix en Argentina amb unes 59 publicacions.
que es va fer a Buenos Aires el 1876.
A l'Argentina hi ha una colònia
de persones procedents de les Illes Balears
molt importants al principi del segle XX,
i això demostra que hi ha moltes publicacions
a Buenos Aires en aquella època,
El Menorquín, el Heraldo de Baleares, etc.
Hi ha moltes publicacions fetes a l'Argentina
en aquests principis del segle XX.
Seguiria a Cuba, com a país amb més publicacions,
que és a Cuba on consta la primera publicació catalana a l'exterior,
La colònia de catalans a La Habana el 1861.
La colònia de catalans a La Habana durant el segle XIX
és molt important fins a principis del segle XX,
i es demostra amb la producció de publicacions
Arriben a ser 24 capçaleres només
amb els principis del segle XX.
El nombre de publicacions i també de presència
anirà desapareixent fins a la victòria
de la premsa extranjera a Cuba.
Chile té unes 21 publicacions.
La primera és el Bulletí del Centre Català de Chile, el 1904.
que ja tindrem ocasió de veure.
També tenim Uruguai amb unes 17 publicacions.
La primera que consti és la Gazeta Catalana
impulsada per Josep Maria Batista i Roca,
que és a Londres el 39 i informa de Catalunya
Una altra publicació important que hi ha
a l'exili del Regne Unit però que no s'ha comptabilitzat
de la International Commission for World Refugees,
que no era pròpiament premsa catalana,
però sí que era promoguda per catalans.
La primera és la llumanera, que ja se n'ha parlat,
També tenim Brasil, que també hi ha unes 12 publicacions.
A Itàlia, 9, de les quals la majoria són a l'Alguer.
Després ja segueix Suïssa, Bèlgica,
amb un nombre bastant més limitat de publicacions.
Colòmbia, Alemanya i Filipines,
totes les publicacions, però totes són del segle XIX,
I després tenim alguns països que ens consten una publicació,
com són Països Baixos, Costa Rica, Panamà, Perú,
República Dominicana, Canadà o Algèria.
Veiem que l'Àfrica, Àsia i Oceania,
almenys fins al 76, té molt poca presència
Què tenen en comú aquestes publicacions que es fan?
Per una banda, és la necessitat d'expressar,
sense censura i amb total llibertat,
idees, actualitat, el fet català o la cultura catalana.
Per una banda, informar-ne a l'exterior,
a gent que no coneix el país, però també als catalans que estan fora,
que també se n'ha parlat al llarg de la jornada.
Després, també, la voluntat és, moltes vegades,
a l'interior, sobretot en periodes repressius,
davant de la informació i l'atac a la cultura,
la necessitat de poder informar com a element
davant de la informació que ve controlada
En aquest sentit, ja ho he comentat,
hi ha algunes repistes que diuen ser fetes a l'exterior,
però en realitat són fetes a l'interior
Una altra característica de la majoria de revistes
no és el cas de ressorgiment, perquè és justament el contrari,
però la majoria d'aquestes revistes
En alguns casos, les capçaleres varien de nom,
varien de país, de publicació, i tot això
simplement reflecte la inestabilitat d'aquests projectes,
moltes vegades, principalment per un motiu econòmic,
però també per les dificultats personals
o de l'organització que ho porta a terme,
pel motiu evident d'estar en molts casos,
en el cas d'exiliats o emigrants que poden tenir
altres dificultats subsistint al país.
Entre les més durades trobem això, ressorgiment,
la seguiria Germano de Santiago de Chile,
i després també en tenim que poden durar 46 anys
a França també té una durada de 33 anys,
i fins a... trobem durades més llargues,
però no és l'habitual entre les revistes
que es publiquen a l'exterior en moltes ocasions,
o almenys en el cruix de les que s'han localitzat.
Després també hi ha les mateixes comunitats catalanes,
algunes també tenen una durada de 33 anys,
però no és l'habitual entre les revistes
que es publiquen a l'exterior,
i després també hi ha les revistes catalanes,
algunes també tenen publicacions de molta durada,
i després també, amb el que comentàvem això,
d'aquesta inestabilitat, hi ha revistes
que han tingut més d'un país de publicació,
des de Revista de Catalunya, que aneix a Catalunya
i passarà a ser feta a França, però també a Brasil i Mèxic,
el Correo de Catalunya, que passa de Mèxic a Buenos Aires,
el Pobla Català, publicada inicialment a París,
i com aquestes unes quantes que pateixen aquest mateix
moviment de països de publicació.
Després, finalment, també jo he trobat
que com a punt en comú és que s'ha de destacar
a part d'aquesta feina que dèieu abans
de militància, de picar pedra,
que hi havia una gran capacitat de connexió
i de treball en xarxa en un moment en què
no tenien les eines que tenim nosaltres,
que s'editava des d'un país però rebien col·laboracions
des d'altres, i després encara
la manera de distribuir també era totalment
I en aquest sentit, fins i tot per després entrar
a l'interior, aquest treball implicava
fer enviaments a l'interior procurant
que no fossin trobats per la censura.
En aquest sentit, sabem que, per exemple,
hi ha molts països catalans fet de Guadalajara al 61,
va arribar un moment, el número 128,
va utilitzar un paper més prim per poder facilitar
que es pogués entrar per correu
Després, això és una mica la visió per països,
destacant sobretot això França i Mèxic
com els dos grans països que fan
i després fins al 70 és on hi ha
el major nombre de publicacions a l'exterior,
però ja al segle XIX trobem publicacions
a Cuba, arriba a haver-hi 12 publicacions,
a Argentina, 5, a Estats Units,
a la llumanera un altre cop, a Uruguay també,
i a Filipines els dos, que hem comentat
al botlletí del Centre Català, que es deia
Abans, sempre Abans, es feia en Manila el 1899,
i l'altre era un satíric que es deia L'otxiflat
Entre 1900 i 1922 és quan trobem
ressorgiment, per exemple, a Argentina,
A Cuba trobem també publicacions, entre les quals hi han
parlant de la catalanitat i així,
un altre independentista com Fora Grillons,
de Santiago de Cuba, l'Aubada o Prou a Guantánamo,
Després a França durant aquest temps, 1900-1922,
trobem, per posar un exemple, la Trinxera catalana,
que es publica a París el 1917 fins al 1919,
era el portaveu dels catalans que van anar lluitar
de voluntaris a l'alegia estranger durant la Primera Guerra Mundial,
i duia noves sobre el front, sobre els soldats,
i comença a dir-la que Mil Campanyaca
serà un dels soldats que moren al front
durant la Primera Guerra Mundial.
A Mèxic també en trobem unes 9 o 10
i en altres països també en trobem com a Colòmbia,
Alemanya, Estats Units, Chile,
entre les quals, a Chile, Germano.
Després he fet el període 2330
comptant amb la dictadura de Primer de Rivera
i les declaracions catalanes a l'exterior
que aprofiten l'entorn de llibertat que tenen a l'exterior
per poder explicar la situació repressiva que viu el país,
A França se n'arriben a publicar 12,
algunes impulsades per exiliats de la dictadura.
A l'Argentina també se'n publicen amb aquest objectiu,
explicar què està passant a Catalunya
amb el tema de la dictadura de Primer de Rivera.
Després els Estats Units també en surten algunes,
N'hi ha d'altres, ni a Uruguai, ni a Cuba, etc.
Algunes de les revistes que s'impulsen en aquesta època
són relacionades, com ja s'ha parlat,
dels fets del Prats de Molló de Francesc Macià
i és a Bèlgica, que es crea Catalunya-Bèlgica,
que és el portaveu del Casal Català de Brussel·les
i que està creada per Francesc Macià
i altres exiliats dels fets de Prats de Molló.
Als anys 30 i abans de la guerra,
hi ha moltes menys publicacions,
les dels anys 30 sobretot es veu que són més de caràcter
de comunitats catalanes a l'exterior,
però sí que n'hi ha alguna que té a veure
amb els exiliats dels fets del 6 d'octubre del 1934,
com és el cas de Catalunya Insurgent que surt a Marsella el 1935.
Ja durant els anys de guerra, també són poques,
però sí que hi ha publicacions que també volen explicar
què està passant amb la guerra.
Una és el Catalonia Correspondents de Nova York,
escrit en anglès, i el seu objectiu és explicar
què està passant amb l'actu americà,
a l'Argentina també en surten,
i a França en trobem dues que després comentaré
perquè són de dues visions totalment oposades,
però ja les he posat després com a destacades.
I l'exili és, com ja he dit, el de Tonant
perquè surt un gran nombre de publicacions catalanes a l'exterior.
Una mica fer un repàs de qui impulsa les...
No té res a veure amb el Cadalló,
així veiem una mica algunes de les capçaleres.
Entre els impulsors d'aquestes revistes,
com a uns dels principals són partits polítics,
plataformes de partits o sindicats
que creen moltes publicacions,
sobretot en èpoques com el Partit del 39,
el PSU, que és una de les organitzacions
que té més publicacions, i sobretot a França,
que hi ha un moment en què a França es prohibeixen
les organitzacions i la premsa comunista,
i el PSUK s'involucra i entra en el que són els butlletins
o en els casals catalans i mira de fer la seva difusió
de les seves idees a través dels butlletins
de casals catalans, com el de Clément Ferran,
Al món del PSUK n'hi ha moltes,
hi ha moltes publicacions a tots els països,
a Mèxic, a Cuba, a Chile, a Uruguai, a molts països.
les tindré penjades a la pàgina web.
Però després el PSUK també en té
ja siguin les joventuts, grups de militants,
o fins i tot decisions que hi ha hagut dins del partit.
Un altre dels partits que té moltes publicacions
serà Esquerra Republicana, que publica diversos butlletins
a França, Bèlgica, Mèxic, Chile,
però també torna a publicar la revista que ja feia a l'interior,
I després també tindran publicacions d'estat català,
Front Nacional, Front Únic, Unió de socialistes de Catalunya,
També hi ha plataformes o entitats vinculades
a partits polítics que fan els seus butlletins,
com més el Consell Nacional de Catalunya,
com el Comitè de coordinació de forces democràtiques
de Catalunya a l'exili, el Comitè antifeixista a Nova York, etc.
També als sindicats tenim UGT i CNT com a els principals,
que tenen publicacions, per exemple, UGT
té Lligam a Ciutat de Mèxic, el 44,
o la CNT publica, per exemple, Solidaritat obrera
Després hi ha com a impulsors,
aquest seria el bloc partits polítics, sindicats, etc.
Després hi ha l'altre gran bloc que serien comunitats catalanes,
i aquests els que fan doncs és butlletins
per explicar pròpiament el que són les activitats
Tenim França, en tenim a París,
a Lyon, a Toulouse, a Narbona,
a Alemanya, tenim a Frankfurt,
notícies de casa nostra, fet el 69,
però a Europa també tenim a Brussel·les,
a Amsterdam, a l'Alguer, a Londres, a Ginebra,
a Amèrica tenim a Buenos Aires,
a Mèxic, a Catalunya, a Mèxic, per exemple,
com una de les que hi ha, i també a Uruguay, a Chile,
República Dominicana, Paraguay, etc.
Després també trobem un tipus d'impulsors
que són agrupacions més a nivell
o d'altres temàtiques, com pot ser això.
A França trobem a nivell cultural
els amics de la cultura catalana,
que publicen un bulletí d'informacions catalanes
a Marsella el 72, òmnium Cultural,
publicat al Circular a París el 1965,
però també en trobem a Mèxic, a Brasil,
trobem també entitats que són estudiantils
i n'hi ha que són de gremials, i en aquest sentit
trobem a Mèxic, que publica a Mèxic el 1947,
i és una unió que oclotina periodistes exiliats
sense distingir tendències polítiques,
més enllà de la lluita contra el franquisme.
Està presidida per Lluís Aymemí Baudina
i formada per molts periodistes, entre els quals
de Balliartís, Narcís Molins Fàbregas,
Francesca Aguirre Torres, Vicent Riera Llorca, etc.
Altres organitzacions així, més de caràcter civil,
n'hi ha que són com l'Assemblea de Catalunya,
el Moviment Europeu, el CIEMEN o l'Associació Protectora
de l'Ensenyança, que també se n'ha parlat aquí,
que també van tenir els seus colletins.
I després hi ha un grup dins d'aquestes més
organitzacions civils que vindrien a ser
les solidàries o de suport, ja des de totes les que són
l'Associació Catalana de Sucors Mútuos de Montepia,
de Montserrat, però també hi ha la Societat de Beneficiència
Catalana de Naturals de Catalunya a Cuba
i que tenen també els seus colletins.
Després, amb motiu de la guerra,
sortiran noves organitzacions que tenen per funció
buscar la solidaritat entre catalans a l'exterior
amb els catalans que estan patint la guerra
o les conseqüències de la guerra i de la postguerra,
com són l'Amicale dels catalans a París,
que potser no és tan important,
com l'Amicale dels catalans a París,
que publica el Boletín Le Catalán de París, el 46,
o a Mèxic, l'Agrupació d'Amics de Catalunya,
o a Chile, el Natuciari Català, que també feien campanyes
d'ajut econòmic a catalans exiliats a Europa.
Després, un altre bloc d'impulsors són les institucions,
i en aquest cas la Generalitat de Catalunya,
que té diverses publicacions, també ajuda
el Patrocini en algunes, però es publica
a l'editorial de Barcelona a París el 37 o fa el diari oficial
de la Generalitat de Catalunya a París a partir del 56.
que fan publicacions d'editorials,
sobretot són editorials que publiquen els seus catàlegs,
i després particulars o grups d'interès.
Hi ha particulars que publicen les seves cartes,
que són les cartes que envien amics,
i es diu Els meus amics a Nova York el 50,
i d'altres com Ferran Callico, que també és un artista exiliat a París,
que també publica cartes de forma ós.
O sigui, ja no és només un enviament de la carta,
sinó que fan circulars que tenen una distribució.
I després també hi ha grups que fan
grups d'impulsors en revistes,
però que són molt locals, que són de poblacions,
com per exemple l'agrès que Santiago de Cuba
era una publicació feta per vilanovins que vivien a Santiago,
i era una publicació molt local a l'altra banda de l'oceà
sobre la vida vilanova i dels vilanovins, suposo, de Cuba.
Aquesta seria una mica els impulsors,
la majoria tenen diverses temàtiques,
però sí que n'hi ha que parlen
més d'actualitat internacional,
i la guerra fa que algunes d'aquestes
tinguin continguts no només en relació amb l'actualitat,
sinó també amb cerces i col·laboracions,
com ja hem vist, que hi havia grups, publicacions
que neixen amb la voluntat de trobar
suports a les conseqüències de la guerra.
I un cop finalitzada la guerra civil,
part d'aquestes que donen informacions
o de l'estat dels exiliats, n'hi ha que es dediquen
a buscar exiliats. Hi ha una publicació
que es diu Recerca d'exiliats i que era una relació
de persones que buscaven familiars que amb les diàspores
no sabien on podien ser els seus familiars.
a Mèxic també surt informacions
de Catalunya que té per objectiu
explicar aquestes conseqüències de la guerra
i ajudar a posar en contacte familiars.
Després hi ha una altra temàtica bastant generalitzada,
que és la internacionalització,
donar a conèixer Catalunya, la cultura, la llengua,
i aquestes solen ser fetes amb l'idioma del país.
N'hi ha que parlen més de la situació política,
i això ja ho hem anat veient amb els periods,
però n'hi ha que tenen un caràcter més cultural,
com és la reviu de Catalunya a París el 1920,
que té per objectiu donar a conèixer
la cultura catalana al públic francès.
Va ser finançada en aquest cas per Francesc Amboi
i van col·laborar-hi des de Santiago Rosignol
A Estats Units també surt el Free Catalonia
o el Butlletí d'informació de Nova York
i també tenen aquesta voluntat donar a conèixer Catalunya
A Zaire també ens trobem publicacions
com el Servei d'informacions catalanes
fet en castellà i que té per objectiu
mantenir informada la premsa argentina.
A Colòmbia tenim voces a Barranquilla
que publiquen castellà i du poemes
I després tenim, per exemple, Mèxic Nueva Era
que va estar en castellà i té per objectiu
donar a conèixer a Amèrica la personalitat nacional
Després hi ha com a temes la informació pròpia de l'entitat
que ja n'hem comentat quan hem parlat de les comunitats
i a les que eren les més culturals
que parlaven des de temes literaris generals
algunes ja que entraven a temes més específics
com podia ser poesia, que també hi havia
un bolletí de l'Institut Cerdanista Folclòric
català a França, germano a França, que va fer una publicació
Després també hi ha algunes publicacions que són de sàtira
i ja hem parlat que hi havia l'Otxiflata Manila
però es va fer la vaca cega a Ciutat de Mèxic el 1943
Després també n'hi ha de molt puntuals
que parlen des d'aveniments com poden ser
els jocs florals, la conmemoració de l'11 de setembre
que són molt per fets puntuals
i altres que són molt monogràfiques d'un tema
ja sigui una revista que es tracta només d'un tema
o que reprodueixen alguna conferència.
I finalment també dins la línia d'aquestes
temoles especialitzades hi ha les que són religioses
com és el grup Montserrat de São Paulo
o fins i tot la que es va fer a La Habana
que és la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat de La Habana.
De capçaleres que aquí en podeu veure algunes
també he trobat així com algunes coses que tenen en comú
algunes fan al·lusió al país, hi ha símbols catalans
i ja trobem Senyera en molts països
trobem com a títol, com a capçalera del diari
Senyera, Catalunya, Montserrat, la Barretina, Barcelona
aquestes es van repetint en països i després també hi ha algun lloc
a La Habana trobem l'Almogávar o l'Honorata
la campana de la catedral que va cridar els sumatents
durant la guerra de successió.
També trobem Montseny, el poble català, Canigó, Tramuntana
tot això, aquella cosa del que en parlàvem també
d'altres parlen de concepte més directament de casa
de caliu, de clai català, retor,
l'emigrant, parlen del fet de poder tornar
al voltant d'aquesta publicació
i després també hi ha totes les que sobretot
en època després de la guerra civil
de lluita i resistència trobem noms com lluita, combat
mai no morirem, ferms, vencerem
després trobem del to independentista-separatista
terra lliure, per Catalunya prou
fora-grillons, fricatalònia, Catalunya lliure
i després al voltant del treball
de reivindicacions més sindicals com pot ser
treball, avant i pel que fa a llengua
majoritàriament totes són en català però també
i que combinen l'idioma del país
també n'hi trobem que ja dins de la mateixa publicació
que combinen més d'una llengua
després hem trobat que, per exemple, hi ha
i Bèria a París que publica en català, en castellà
en francès però també en portuguès o el Galeuska
a Buenos Aires que publica en català, espanyol, euskera
o gallec, que això ja és una declaració d'intencions
entre d'altres, després a França també el que trobem
són revistes que parlen, que utilitzen l'occità
o que el combinen amb el català, com pot ser Occitània
entre d'altres i després n'he trobat una
que utilitza l'esperanto, que és interní
a Buenos Aires el 1917, parla sobretot
del grup esperantista que hi ha al Casal Català
de Buenos Aires i parla de la llengua entre d'altres
les que he fet una mica de cronologia
perquè veiéssiu les que he destacat
també perquè quedi una mica tot
coberts els anys, tenim la Català a l'Havana
que és la primera publicació de la migració catalana
al món, tenim la llumanera de Nova York
al 1874, és la primera publicació catalana
que apareix als Estats Units dirigida
per Artur Collàs Armengol, duia notícies de Catalunya,
acudits, poemes, dibuixos, tenia entre els seus
col·laboradors periodistes i escriptors
que molts col·laboraven des de Barcelona
Serafí Pitarra, Rosemarús, etc.
que té tres èpoques, això també passa molt
que algunes es deixen de publicar, al cap d'uns anys tornen a publicar-se
i això, aquesta inestabilitat del projecte
que moltes vegades, per circumstàncies personals
no es pot donar la continuïtat que va poder tenir
La Ureneta és el primer periòdic català
a l'Amèrica del Sur i era dirigida
Els articles eren textos literaris i informació diversa sobre Catalunya
i col·laboraran des de Catalunya
molts col·laboradors entre els quals Antena Soñol
Artur Masriera, entre d'altres.
Després tenim la Gralla Montevideo el 1885
que és la primera publicació que es fa a Uruguay.
Després també ha destacat la Nova Catalunya de La Habana
que era editada pel Centre Català, va tenir dues èpoques
ahir tenia una edició de qualitat
s'hi publicaven articles polítics amb tot separatista
i altres temàtiques, també des d'articles contra la dictadura
de Primader Rivera, entre d'altres.
Era fundada per Claudi Mimó, tenia com a col·laborador
Josep Murilla Montbrú, Josep Conangle Fontanilles
i després va tenir molt a veure amb l'Assemblea
Aquí també hi col·labora Nova Catalunya
Després a la segona època va ser impulsada per Vicenç Bernabas
en aquest cas en Toma o algú altre
i en aquest cas hi van participar Jordi Arqués Saltó,
Joan Pineda Fargues, entre molts d'altres.
En el moment d'arribar a Fidel Castro al poder
Nova Catalunya es va haver de...
es va haver de deixar de publicar.
era el periòdic de la col·lectivitat catalana
allà, va superar els 600 números
també va tenir bastanta durada,
duia noves socials de la colònia catalana
i altres cròniques, informacions culturals,
Va tenir uns primers fundadors que eren Emili Macià, Vicente Noguera
que després amb l'arribada d'exiliats
va tenir un nou impuls i van haver-hi
Josep Maria Xicota, Domènec Guancer
i a partir del 59 la va assumir
la institució de cultura catalana que presidia Pelai Sala.
Entre els redactors i col·laboradors
trobem la primera etapa Fraderic Margarit Pascual
o és aquí el Pluvins, entre molts d'altres
i a partir del 39 trobem Eliartis Balaguer,
Francesc Travall, Modest Pereira Casas,
César Agus Jordana, Josep Ferratemora, etc.
no cal que hi afegeixi res més a la presentació de la Marcela,
per tant ja passaríem a la que he triat següent
que està feta a Toulouse del Llenguadoc,
la primera època comença el 1920,
és una de les que tenen més durada,
va arribar a durar uns 31 anys,
tot i que són en diferents etapes,
aquesta és una d'aquestes que hem comentat
i entre els col·laboradors trobem Rovira i Virgili,
sorgeix als anys 20 i també és una d'aquestes publicacions
que aprofiten al poder tenir la llibertat
de parlar de la política que hi ha al país
L'any 30 sorgeix a Buenos Aires-Catalunya,
era una publicació que duia comptes,
literatura, poemes, notes de geografia, art,
També hi ha col·laboradors destacats com és Domènec Guancé,
Ferran Saldavila, Anna Morià, Antoni Rovira i Virgili,
Francesc Madrid-Alier, Agustí Bartre, etc.
Abans, l'època de la guerra civil,
com us he comentat, ens trobem amb aquestes dues publicacions,
i la Jornal de Barcelona, el 37.
una mica per poder tenir tota la cronologia
i perquè això sorgeix durant la guerra civil
i des de dues perspectives molt diferents intenten explicar
el que està passant a l'interior.
Es publiquen totes dues a París i mentre el cas d'Occident
era dictada per militants de la lliga regionalista
finançada per Cambó i té per objectiu
donar suport als militars sublevats
contra la República i donar notícies
des d'un bàndol més, des d'una perspectiva
L'altra, la Jornal de Barcelona, està feta per la Generalitat
a Catalunya per informar de la marxa de la guerra
des del punt de vista del govern de la República.
per poder veure que el conflicte intern
que ja un cop ha acabat de la guerra civil,
una de les revistes que he destacat
és la revista dels catalans d'Amèrica,
Va ser la primera publicació dels exiliats del 39
i va tenir només quatre números.
Vida molt curta, però és la primera que fan els exiliats del 39 a Mèxic.
Publicava una temàtica variada
de sites de caràcter lingüístic, musical, polític,
textos literaris, crítica, de llibres, etc.
Era promoguda per Miquel Ferrer Sanchis
i col·laboraven, entre d'altres,
Joaquim Chirau, Lluís Ferran de Pol,
Pere Caldés, Pere Foix, Josep Carnet,
Tenia un format que intentava imitar la que veurem ara,
que és la revista de Catalunya, que al sorgir aquesta
la revista dels catalans d'Amèrica ja va anar desapareixent.
La revista de Catalunya neix a Catalunya l'any 24,
fundada per Antoni Rovira i Virgile
de Rivera. En acabar la guerra civil
va ser publicada a l'exili en diverses etapes
i en diferents països. Es reprèn a París el 39,
patrocinada per la Fundació Ramon Llull
i la va dirigir Pompeu Fabra amb un equip redactor
que hi havia doncs Armand Noviols
i altres membres del Consell de Redacció
com podien ser Josep Pau Espegès,
Carles Riba, Antoni Rovira i Virgile
i un llarg etcètera. El 40 s'interromp
a causa de l'ocupació alemanya de França,
el 43 Antoni Isbert publica a Mèxic
un volum que recull els números 99 fins al 101,
per recuperar poder-la editar de nou,
el 56 es publica a Sao Paulo, un únic número,
i el 67 es torna a publicar a Mèxic
abans que torni cap a ser publicada a l'interior.
Entre els molts col·laboradors que ha tingut la revista
hi ha Josep Carnet, Ramon Chirao, Domènec Guance,
Pere Coromines, Artur Gladé de Zumbilla, etcètera.
Tenim el poble català, que aquest es publica a París també el 39,
amb l'ocupació de França es va suspendre la publicació
i es trasllada a Ciutat de Mèxic, és una d'aquestes que s'ha de moure.
Era finançada per la Generalitat a l'exili
i duia informacions sobre la situació política de Catalunya,
articles d'opinió, articles culturals,
era dirigida per Jaume Miravilles,
i hi havia col·laboracions també d'alguns dels noms
que ja hem anat sentint, entre altres,
Avalia d'Artís, Josep Maria Morià, Joan Serra de Sants,
ens pararem al 64 perquè veiéssiu aquesta periodicitat.
Hi ha la Humanitat, que ja n'hem parlat,
era portaveu d'Esquerra Republicana.
També va tenir molts col·laboradors,
Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra,
Crec que d'aquest també tenim les imatges.
La Humanitat també es va publicar
però també es va publicar a Montpellier el 44.
També té diversos llocs de publicació.
Després, una de les destacades
és Quaderns de l'Exili, del 43.
Es publica al Cuaillacat, és de distribució gratuïta.
Va arribar a un tiratge d'uns 4.000 exemplars
Van participar a la Fundació Josep Maria Metlla,
Ferran de Pol, Raimon Galí, i entre els seus col·laboradors
eren Pere Caldés, Jaume Roig, Jaume Serra Junter,
La nostra revista, Ciutat de Mèxic el 46,
duia contes, poemes, noves de l'exili.
El seu director era Beliartis Balaguer.
A morir ell va continuar la direcció al seu fill,
Beliartis Gené, i col·laboràriament
també. Nombrosos periodistes d'aquests
Després, Mai no morirem, era el del Centre Català d'Angolema,
però és una de les publicacions que té més durada
escrita per exiliats, era el Centre Català d'Angolema.
Va arribar a gairebé a 10.000 exemplars i era un contingut molt ampli
Crec que d'aquest també tinc la imatge de la fructe.
En el Consell de Redacció hi havia Pere Bojimpera,
Joscabot, Ambrosi Carrion, entre d'altres, i col·laboraren també
Mercè Rodoreda, Armando Biols, Joan Alcover, etc.
neix Pomblau, és una revista literària
publicada a Ciutat de Mèxic el 52, va arribar a publicar
126 números, va plegar per dificultats econòmiques
i després veurem Xaloc, que va ser la continuadora.
Era fundada per Roman Fabregat, amb col·laboracions
de Joan Triadunt, Lluís Nicolau d'Olwell,
era impulsada per Miquel Guinard,
i malgrat la poca regularitat comptava
amb importants col·laboracions catalanes,
Occitanes i Alguereses, Combatista i Rocket,
Rafael Tasis, Domènec de Bellmunt, etc.
Caliu a París torna a ser un bulletí d'un casal català,
però m'ha agradat poder-hi posar
també les publicacions de comunitats.
I va col·laborar amb Rosi Carrion
I després tenim el bulletí d'informació
dels països catalans, que aquest era fet per Josep Maria Murián.
Hem parlat en el moment de parlar de les publicacions
que entraven a l'interior, clarament
de dependència independentista.
Després tenim Nou Horizons, aquesta era
la revista del PSUC, és la continuació d'Horizons.
Primer es deia Horizons, després va haver de canviar del nom
Es va començar a editar Mèxic i després va continuar
fent-se Catalunya i tractava temes socials
i tenia col·laboracions literàries.
Aquí també hi ha molts col·laboradors, entre els quals Gabriel Arrom,
Teresa Pàmies, Rafael Vidiella, Frank, etc.
I per últim, entre les desgacades,
tenim Xaloc, que torna a ser una revista
literària, continuadora de Pont Blau,
es publica en èxit del 64 al 81 i és d'una també
de les més llargues durades a l'exili.
S'enpublicaren 117 números i publicava crítiques,
ressenyes, assaig, cròniques, literàries, etc.
Fou fundada per Ramon Fabregat Arrofat,
I jo no em voldria allargar més.
Hauríem de deixar els periodistes
que volia destacar i tenia molts periodistes
que han anat localitzant a través d'aquesta cerca.
Són tots aquí, però en falten perquè
ja n'ha sortit algun altre llarg de la jornada
que no hem pogut veure. La idea és que
quan més publicacions en comptes fetes a l'extranger
més gran és el nom, però també la qualitat
a vegades està renyida amb la qualitat.
Jo no entro a valorar. El cas és que
entre molts els noms, jo n'he trobat
però aquí hi ha molta feina a fer
de conèixer més sobre les participacions
en les publicacions i per tant
teniu molta feina a la càtedra
per anar coneguent tota aquesta feina
de tots aquests impulsors d'aquestes publicacions
que és una riquesa de país i jo crec que és molt important
que continuem investigant i coneixent-los.
Per cloure, només el que puc fer
és que quan començàvem us deia
que per mi personalment i per l'Ajuntament
del Port de la Salva i entenc que per tot el municipi
era una satisfacció avui poder fer aquesta primera jornada
vinculada al periodisme i a l'exili,
doncs no cal que us digui que molt més ha d'acabar
i jo només vull fer un agraïment
i vull afegir la nostra tècnica de cultura,
l'Anna Domínguez, que ha estat el peu
del que no només avui sinó tots aquests dies
perquè això es desenvolupés com s'ha desenvolupat.
i als seus patrons, evidentment a l'APPEC
i a la Fundació Balbi el seu interès
per fer-la possible, ho deies tu,
jo no sabia que ja havíem retornat al conveni
però l'interès de l'Ajuntament des del primer moment hi va ser,
agrair tota l'aportació que ens heu fet els ponents,
per les obligacions que diari tenim els alcaldes,
agrair-vos també a tots aquells
que no heu estat conents però que heu vingut
a escoltar-nos i a participar-nos,
especialment a l'Anna amb qui feia molt temps
que no ens vèiem i que ha fet un esforç
per arribar fins aquí i ser-hi.
que és evident que avui tenim un deute,
un signe més petit amb el periodisme a l'exili
i amb l'hipòlit Nadal concretament
van fer des de fora per aquest país.
Res més, moltes gràcies i espero que el juny de l'any que ve